SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Skull Fist Silikona (Madrid)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Night Heart La Nave (Canals)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Lacrimas Profundere + Insight After Doomsday Silikona (Madrid)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Orion Child Babel (Alicante)

Iron Savior Bóveda (Barcelona)

Night Heart Sala The Times (Toledo)

Aria Inferno - A Divine Journey (2017)

Aria Inferno - A Divine Journey
Warning: getimagesize(pics/band/ariainferno.png): failed to open stream: No such file or directory in /web/htdocs/www.satanarise.com/home/sources/ob_reviews_web.php on line 184 Warning: Division by zero in /web/htdocs/www.satanarise.com/home/sources/ob_reviews_web.php on line 189
Aria Inferno
Aria Inferno logo
España

A Divine Journey

Progressive Metal
Autoproducido
2017


Temes

A Divine Journey
Funeral for the Swan
At the Mountains of Madness
Venus Reborn
The Strange case of any human
Frost at Midnight
Elaine
In the Blink of an Eye
A Divine Journey (epilogue)

Formació

Veus: David Requejado
Guitarres: Fran Suárez
Guitarres: Juanra Cobo
Teclats: David Ortal
Baix: David F. Castro
Bateria: Felipe Martinez

Crítica

Avui m'enfronto a una de les ressenyes més complicades que he hagut de redactar però la veritat és que val la pena intentar-ho i a veure si puc aconseguir que s'entengui bé de quina mena de disc estem parlant.

Començaré referenciant una mica a la banda i al seu història doncs ja fa alguns anys que va arribar a les meves mans el debut d'Ària Inferno anomenat Absinthe Episodes i que em va captivar. En ell vaig trobar a les restes d'una formació que m'encantava com era Moonlight Fear, banda andalusa de power i un dels meus vocalistes favorits com era Gus Monsanto (Adagio) en el que va ser un disc progressiu amb clares influències dels francesos, deixant lluny , força lluny el power que algun dels seus membres van practicar abans.
Per moure en viu la maquinària, van haver de prescindir de Gus a les veus i reclutar a un altre fora de sèrie com és probablement el nostre vocalista més internacional: Ronnie Romero. A causa de la distància i al llarg nombre de projectes en els que està embarcat, també va haver d'abandonar la banda que va acabar completant la seva formació actual amb algun que altre canvi més que també comentarem.

Perquè aquest projecte veiés la llum, es va decidir emprendre un reeixit crowfounding (en el qual per descomptat, vaig participar) que ha fet possible tenir a les mans aquesta petita joia no apta per a tots els públics: "A Divine Journey".

Comandant la nau, està Fran Suárez, un guitarrista madrileny establert a Úbeda (Jaén) després del qual s'amaga una de les més prodigioses tècniques nacionals (interpretatives i compositives) i per desgràcia amb no tot el reconeixement que hauria. Amb ell ens trobem a un altre excel·lent guitarra com és Juanra Cobo qui ja va demostrar en el treball debut i en els vídeos de gravació d'aquest, el seu bon fer.
Es manté als teclats David Ortal i han reclutat al baix a un altre ordinador com és David F. Castro qui ja havia treball la banda anteriorment.
Una formació d'aquesta qualitat i aquest nivell no pot sinó, tenir tancant la base rítmica a una altra bèstia encara que també relativament anònima com és Felipe Martinez.

Després de l'elenc de vocalistes senzillament impressionants que han passat per la banda, aconseguir un frontman que sigui capaç de girar, defensar l'anterior i que mantingui l'alt nivell dels seus components, no semblava una tasca per gens senzilla.
Així que arriba l'últim membre espectacular tot i que tampoc amb el reconeixement merescut com és David Requejado, professor de música i per a l'escena underground, conegut per la seva impressionant treball en Perfect Smile o també en Handful of Rain i Maverick. Una altra veu diferent, amb personalitat i molt més camaleònica del que podíem sospitar.

Així doncs, amb moltes ganes, sabent que si el progressiu que practiquen ja no era fàcil, ja que aquest cop encara se li havia donat alguna volta de rosca més, em vaig endinsar en l'escolta d'aquest treball amb el primer tema que dóna nom al disc : "A Divine Journey".
Ens fiquem en matèria ja de manera forta i potent amb el tema més llarg del disc, ja que estem parlant de gairebé 14 minuts d'iniciació. Això inclou una petita primera part instrumental a manera d'intro, lenta, una mica més èpica i sobretot deixant clar que la foscor va dominar tot el treball, partint d'acords menors i donant curs a múltiples variants disminuïdes i diferents figures menys usades dins del metall.
Rapidíssima entrada amb sweap pickings que donen pas a un marcat ritme guitarril que ja actuarà com a base del tema.
La bateria de Felipe, a més de marcar un ritme gens pla, està plena de plats i adorns metàl·lics que ajuden al fet que no parlem d'un ritme estàndard i s'arrenca David a la veu: Un timbre, amb un color agut, però variant fins a arribar a cert esquinçat li confereix un nou estil personal que encaixa perfectament en la banda. I una tornada melòdic i melancòlic que contrasta amb la resta del tema.
Bastants trencaments amb espai per al baix de David i els teclats de l'altre David marquen el que és bàsicament un protagonisme guitarrístic innegable. Progressiu de quirats, nacional a l'abast dels amants del gènere com una delicatessen, però de difícil entrada (almenys de primeres) per als neòfits.

Ja no parlant a nivell interpretatiu, sinó compositiu, ens trobem a la figura del geni boig que ha ideat en gran part aquesta bogeria com és Fran Suárez. Ment privilegiada capaç de combinar bellesa, melodia, foscor amb força i duresa com si res. La veritat és que tinc l'espineta de veure en directe el treball d'aquest fera al qual li segueixo des de fa múltiples projectes, esperant que es reconegui la seva feina i la seva visió com mereix.

Seguint amb el tema, tenim també la part amb una estructura més veloç, que inclou el sol en els quals s'alternen Fran i Juanra deixant detalls realment prodigiosos. Un espectacle que ja hem pogut veure "en viu" en les vídeo enregistraments d'estudi.

La temàtica no deixa tampoc impassible, ja que en el segon tall anem al funeral d'un cigne. Foscor i certa dosi de bogeria en el so tapping inicial ens porten a una durada, pràcticament la meitat del seu tema predecessor: 7 minuts.
Evidentment no podem esperar sinó que múltiples trencaments, canvis de ritme i de tempo, un cert protagonisme dels teclats i unes guitarres principals que només veuen el seu primer pla solapat per la veu de David qui ha realitzat un treball senzillament impressionant triant del seu ampli repertori el registre més adequat per a aquestes complicades melodies.
Val la pena remarcar també els cors i desdoblaments de veu que realitza conferint més cos al resultat i també el treball vocal que realitza el ideador del treball com són els guturals del propi Fran, contrastant molt amb David i acabant de conferir aquesta foscor malenconiosa de la que estan dotades últimament les composicions del guitarrista, com vam veure en el seu recent tercer disc en solitari: "Upon the Nightside Throne".

"At the Mountains of Madness" veiem una arrencada amb un cert record a l'última etapa de Symphony X, molt més agressiva. Riffs de guitarres afilades i brutals i un doble bombo intermitent potent i que també resulta agressiu qual trets al costat del baix al llarg de tot el tall.
La veu de David ens mostra un registre molt més agressiu, esquinçat i que potser podria copar un plànol una mica més principal pel que fa a presència es refereix, encara que aquest detall és una nimietat dins el conjunt global d'aquest autèntic tros de disc, tot i que insisteixo, si ets neòfit dins del metall progressiu més agressiu, confiérele moltes escoltes, desgrana cadascuna de les parts i vores que a cada escolta descobriràs alguna cosa nova, matisos, detalls, adorns, i podràs veure que l'agressivitat es va transformant en història melòdica i amb un sentit, potser una mica boig, però és que estem parlant des de les muntanyes de la bogeria!

La intensitat baixa amb "Venus Reborn". També la durada (6 minuts?). Ens trobem amb guitarres netes, ritmes de bateria propis d'altres gèneres i sense atrevir-me a dir-balada, el tema és lent i bonic en la seva primera part, amb un protagonisme del baix imprescindible. La segona part cobra força, contundència però segueix desenvolupant aquest renaixement de la Venus. Molt rodó, sentit i recomanable, on és necessari de nou destacar una veu portada als extrems més aguts !!!

Superem ja la meitat del disc en nombre de talls, i ja àmpliament en durada amb "The Strange Case of any Human". Ritme pesat inicial i acceleració progressiva en un altre tema de contrastos vocals aguts / guturals. Tornada amb nova combinació d'acords zero plana, propera a una pel·lícula de terror, però que confereixen a l'oient una sensació fresca, d'una cosa nova, almenys no trillat cent milions de vegades com les cançons de l'estiu o fins i tot temes de power de fàcil entrada .

Seguint una mica més de la línia del seu primer treball i recordant a bandes com els esmentats Adagio o els suecs-finlandesos Divine Fire, arriba "Frost at Midnight", on ens sentim més còmodes i relaxats en l'escolta, amb nova majestuositat concebuda pels teclats.
El so del treball és francament bo i la masterització té tocs aguts i metàl·lics ideals per a la potència i l'alt volum, fins i tot en vehicle. Gran treball també.

El piano és el gran protagonista de "Elaine". Aquí trobo a faltar coneixements personals més profunds, ja que no sóc capaç de dir si és més barroc, més chopinero o amb quina clàssics del piano comparar. Però si puc dir que parlem d'un tema fosc que un cop finalitzada la introducció del piano dóna pas a una altra guitarra neta que acompanya lleument a David Requejado en una interpretació poderosa on ens regala matisos tipus André Matos, on puja, on esquinça, on talla , anem una lliçó vocal en un tema lent que possiblement sí es pugui considerar balada aquesta vegada.

Abans d'arribar a l'epíleg ens queda l'últim tema anomenat "In the Blink of an Eye", que segueix una línia de tapping molt semblant en la seva arrencada al funeral del cigne ja esmentat, però aquest cop desdoblant Juanra i Fran, amb un suport brutal de David i Felip. La violència despresa per la bateria és superior i el tall ofereix una rodonesa a "només" 9 minuts. Aquest gest de complicitat de l'ull ens deixa de nou una tornada memorable i un tall de proporcions èpiques a l'hora de compondre-i interpretar-lo, amb una alta velocitat, molt melòdic al mateix temps que potent i que torna a recordar a aquests Symphony X, aquest cop potser més de la seva primera època, per a mi, la millor.

Senzillament impressionant aquest treball, d'una qualitat tècnica fora de sèrie (del millor que he escoltat en aquest país) i amb una qualitat compositiu digna d'un geni boig, com ja he esmentat en diverses ocasions al llarg de la ressenya (perdoneu Fran !), però cal ser un visionari i tenir un do especial per compondre un treball com aquest.
A tall de resum, si t'agrada el metall progressiu, no ho deixis escapar, si ets fan de Symphony X, joieta al cant, si t'agrada el metall potent i ets obert de ment, escolta obligada i si senzillament t'agrada desgranar composicions complicades , ben fetes de qualitat i amb un aire més aviat malenconiós-depriment, vas a ratllar el disc de tant escoltar-lo. Ara bé, si únicament t'agraden els himnes fàcils, taral·lejables i saltar a un ritme uniforme, bé, potser aquí puguis descobrir alguna cosa nova!

Víc Salda
05/07/2017

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.