SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Avalanch Gineta Rock (La Gineta)

Black Seal + Worth The Cavern Rock Club (Terrassa)

Born in Exile + Blavk Orb + Yakanyà + Devorate the Universe + Acts of God + La Banda de l'Agonia + Nuclear Winter Mercat Vell (Mollet)

Sylvania + Sákata + Black Fridays Live (Madrid)

Four Noses Monasterio (Barcelona)

Enemy Inside + Left4ever Utopia (Zaragoza)

Ravenblood Monasterio (Barcelona)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Regresion - Terra Ignis (2017)

Regresion - Terra Ignis
Regresion logo
España

Terra Ignis

Hard Rock / Heavy Metal
Duque Music
2017


Temes

Gritos en la Oscuridad
Puño de Hierro
Quien Soy yo (Sin el puto R’n’R)
Señores del Invierno
La Balada de Trafalgar
Volví a Ganar
Apocalípsis
Terra Ignis

Formació

Veu: Pedro
Bateria: Jose
Baix: David
Guitarra: Toni
Guitarra: Pablo

Crítica

S'acosta el Ripollet Rock i com a banda nacional tenim a una de les grans revelacions dels últims temps, tot i que no estem parlant d'una banda nova, sinó una banda consolidada, directa i efectiva: Regressió que ve amb el seu nou disc: Terra Ignis.

El primer que hem de dir és que es tracta d'un disc directe, sense floritures extra i ple de potència, intenció i heavy-rock, però això sí, del segle XXI.

Cinquè LP de la banda (¡es diu aviat!) Que ens omple de melodies guitarreres i potència arrencant amb "Gritos en la oscuridad". Tema que després d'uns udols inicials ens deixa ja de ple amb un excel·lent tapping que desemboca a un riff que marca la línia: Guitarres amb aires més aviat rockers barrejats amb una bateria i un baix plenament potents, més propers al metall ia la canya més dura . Així amb aquesta barreja peculiar, arrenca la veu de Pere, de timbre nasal, amb tints aguts, però on impera més aviat la potència i la presència. És aquí on potser més evolució he pogut trobar a la banda (a part d'un so poc menys que excel·lent), ja que la veu de Pere té una presència i un toc, que m'ha costat de reconèixer en primeres escoltes. Evidentment alhora que vas escoltant el disc una vegada rere l'altra, ja que és de molt fàcil escolta i amb una durada que permet un parell d'escoltes seguides sense el més mínim problema, vas identificant a la banda amb sons anteriors i veient una evolució , però sense deixar de ser Regressió, és clar!

El segon tall serveix de single i pots veure-ho sobre aquestes línies. Víctor de Andrés s'erigeix ??com a col·laboració especial, i és que el seu vessant més rockera encaixa a la perfecció amb el so de la banda. Imagino que a l'haver compartit cartell en múltiples ocasions recentment al costat de Zenobia, va deixar a ou que Víctor fiqués mà al solo. Sempre una alegria i un toc de qualitat!

Avancem arribant al tercer tema: "Quien Soy yo (Sin el Puto R'n'R)". El primer que m'agradaria esmentar és la lletra. Excel·lent representació del que han de pensar diverses desenes de bandes d'aquest país (i d'altres tants) al respecte de l'èxit o fracàs de la banda sobretot a ulls externs a aquesta, qui potser no són capaços de comprendre la passió i el què significa el R'n'R com a manera de vida, i més encara des del costat del músic. A més, els ritmes més clàssics i enganxosos que fan servir, converteixen per la meva sorpresa el tema i la seva tornada en una arma completament enganxosa que és molt i molt fàcil sorprendre a un mateix cantant en qualsevol faceta del teu dia a dia, aquest tema i amb el puny en alt. Estic segur que gaudirem tots en els pròxims directes de la banda d'aquest gran tema.

Arribem a l'equador del disc (sí, la veritat és que té una durada no molt estesa, però això és una cosa que he comentat últimament amb força gent (entre ells David, el baixista). Fa 15 o 20 anys, quan no existia Internet, els discos duraven tot just mitja hora llarga, potser 45 minuts, sense arribar a completar la capacitat del CD i tots gaudíem del disc. Podíem dedicar moltes escoltes a cada tema i desgranar cada raconet. Avui dia, a més de la inacabable oferta de què disposem, els discos són llarguíssims, i no tots, però molts tenen un munt de palla completament prescindible. Llavors, la banda (i moltes altres, cada vegada més) ha decidit treure la palla i deixa l'imprescindible i el que busca l'oient: temes de regressió que no deixen de valer la pena tots i cada un d'ells, permetent assaborir íntegrament i trobar tots els matisos i detalls. Això probablement el podrem veure després en un directe, quan la gent resulti que es sàpiga els temes. Ja us ho explicaré, però no em queda el menor dubte!

Bonica introducció per a un dels meus favorits que també m'he sorprès cantant-per aquí sense venir al cas: "Señores del invierno". Potser el tema més heavy i més dur del disc. Metall pur, amb una tornada de nou enganxós al mateix temps que dur i potent. Una delícia.

"La Balada de Trafalgar" sona amb les guitarres de Pablo i Toni com un tro. Molt completes, amb una distorsió i un timbre que omplen i molt. Desdoblaments del que en el seu moment va ser considerat "molt al que Maiden" i curs a la llegenda, que és en el que es refereixen amb balada, ja que de tema lent i sensible té zero.
Està clar que la banda ha tingut en compte els directes i que la gent pugui respondre fàcilment, ja que fa temps que m'adono que es fan servir cada vegada menys, cors i tornades que facin servir el "oh oh oh". Però la banda el recupera i amb classe (no com un grup de hooligans borratxos) de manera que la gent es pugui unir sense esforç a participar de la festa que sempre ha de ser un directe i més de metall!

A més dels solos i de l'efectivitat de les guitarres, hem de destacar el so del baix de David. Arrenca "Volví a Ganar" i el que es deixa veure amb una similitud física innegable amb Steve Harris així com la seva presència a l'escenari, ofereix un so rodó amb els greus i la presència que lliura al baix. Destacar de nou les veus de Pere, el qual mostra timbres i cors impressionants denotant un salt de qualitat més que meritori.

Gairebé al final amb "Apocalipsis". No hem parlat d'un altre fera que milita a la banda i aquest no és altre que Jose, el bateria del somriure etern, que brilla amb llum pròpia i molt protagonisme en l'inici del tema, complint de forma excel·lent en tota la feina amb una solvència i un posar-se al servei de la banda i cada tema, per sobre del seu virtuosisme o lluïment personal. Així sons amb escales arabescas serveixen com a introducció a "Terra Ignis", que no en va dóna nom a la feina.
I sí, de nou melodia enganxoses i de fàcil escolta, es combinen amb frases de metall més pesat aconseguint una combinació que desemboca a una tornada que flueix amb alleujament en el que és un tema que, encara que potser no sigui el que cali més profund en la gent, potser sigui d'allò més significatiu d'aquest treball.

Així doncs, a manera de conclusió, sincer i honest treball de la banda que mostren el més autèntic d'ells convertint-los o més aviat consagrant com una banda a tenir molt en compte, especialment a l'hora d'anar a veure en directe. Estic convençut que, si els vas a veure, no et deixaran insatisfet ni indiferent, ja que els bons treballs d'estudi de la banda, acaben desembocant sempre en un directe que supera sempre les expectatives!

Víc Salda
08/08/2017

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.