SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Avalanch Gineta Rock (La Gineta)

Black Seal + Worth The Cavern Rock Club (Terrassa)

Born in Exile + Blavk Orb + Yakanyà + Devorate the Universe + Acts of God + La Banda de l'Agonia + Nuclear Winter Mercat Vell (Mollet)

Sylvania + Sákata + Black Fridays Live (Madrid)

Four Noses Monasterio (Barcelona)

Enemy Inside + Left4ever Utopia (Zaragoza)

Ravenblood Monasterio (Barcelona)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Nocturnal Rites - Phoenix (2017)

Nocturnal Rites - Phoenix
Nocturnal Rites logo
Suecia

Phoenix

Melodic Metal
AFM Records
2017


Temes

1. A Heart as Black as Coal 04:21
2. Before We Waste Away 04:45
3. The Poisonous Seed 04:30
4. Repent My Sins 03:48
5. What's Killing Me 04:20
6. A Song for You 03:50
7. The Ghost Inside Me 05:34
8. Nothing Can Break Me 04:22
9. Flames 04:08
10. Welcome to the End 04:05

Formació

Veus: Jonny Lindqvist
Guitarra: Per Nilsson
Guitarres, guturals i cors: Fredrik Mannberg
Baix i cors: Nils Eriksson
Bateria: Owe Lingvall

Crítica

I no es podria entendre tampoc, almenys a nivell personal, el 2017 sense el nou disc, 10 anys després, de Nocturnal Rites.

Sí, sí, 10 anys han passat des d'un dels meus àlbums favorits de la història del metall: The 8th Sin. Però anem a repassar una miqueta de quina banda estem parlant, i és que aquests suecs, van néixer com a banda en el 91 i encara queden dos membres fundadors: Fredrik Mannberg i Nils Eriksson.

Els vaig conèixer amb el seu tercer treball anomenat "The Sacred Talisman", un disc de power bastant clàssic amb una veu bastant melòdica i que va ser l'últim amb Anders Zackrisson a les veus, abans de publicar el 2000 "Afterlife". Un gran disc que em va tornar loquísimo amb la incursió del veterà Jonny Lindkvist a les veus. Un tipus que supera ja el mig segle i que té una veu esquinçada simplement espectacular i singular. De gallina posa la pell la seva balada a piano "Em" i el seu estil va recollir moltes crítiques a la banda, però per a mi va ser un salt directe a convertir-se en una banda especial.

Aquests suecs s'han caracteritzat en els darrers anys (molts ja) per la incorporació de cors vibrants, tons foscos, electrònica i elements més moderns i unes composicions arriscades alhora que molt enganxoses, aconseguint un estil molt reconeixible, que em feia por que no fossin capaços de mantenir després de tants anys en el dic sec, quan van anunciar la sortida d'aquest Phoenix. I sabeu què? El mantenen i ben fresc! Gran disc que no defrauda!

Els seus dos músics base s'han mantingut junts amb una altra banda anomenada Guillotini i amb també llarga trajectòria però que els ha servit per renovar-se per dins i deixar que el públic els trobés a faltar, ja que no van córrer amb tota la sort i l'èxit que mereixien; esperem que amb aquest llançament la dita de mai és tard, sigui bona.

Així doncs, amb el públic calentet llancen passat l'estiu aquest ressorgir: Phoenix que ens ha alegrat les orelles amb moltes escoltes, i les que li queden.

"A Heart As Black As Coal" obre el disc amb un riff clàssic de la banda i elements electrònics que els van caracteritzar en els seus últims temps. Les guitarres crues, fosques, amb molt de cos i un Jonny amb una veu en plena forma marcant estil.
La tornada no deixa de ser melòdic, enganxós i tanca deixant pas al riff principal del tema amb molts harmònics i amb sensació de potència.

Més assequible i de fàcil escolta és "Before We Waste Away" on trobem a una banda que ja fa temps que va abandonar el power i la velocitat per centrar-se en malenconia, foscor i en aquestes veus a mig camí del lament amb un final de gall forçat tan especial, que ens agrada.
Les bateries de Oew Lingvall no són contínues, però tampoc s'adornen d'excessives filigranes. Al costat del baix del co-compositor Nils, formen una base sòlida i potent sobre la que sustenta la resta de la banda.

Hi ha temes més veloços com "The poisonous Seed", que al mateix temps són més agressius, però no perden mai aquesta foscor, tristesa i ombres que envolten les composicions de la banda. Encara que també hi ha temps per a temes de tempo més pausat i trets més alegres com és "repent My Sins". Però si pretenem trobar temes de dominant més gran, ja podem canviar de banda!

El so de la banda, sempre ha estat també molt propens a provocar moviment. Així arrenca "What 's Killing Em" i no puc deixar de trobar un espai on el cos demana moure. Ballar, saltar, balancejar ... mèrit té l'assumpte !!

Després d'un altre tema d'impressionant tornada (surten com xurros, però variats i a qual millor!) Arriba "A Song for You". Potència a dojo per al que podria ser perfectament en cas d'haver-se enfocat d'una altra manera com una balada. Però no. La força i la contundència li reserven aquest paper a altres temes.

"The Ghost Inside Em" ens deixa de nou un riff impressionant i una velocitat a la bateria que difícilment no evoca power. Les dues guitarres, amb Per Nilsson lluint-se com a segon eix principal, prenen força que combina amb parts instrumentals a capella. Aquesta bipolaritat de so fa del tema alguna cosa realment recomanable.

Sons moderns com ja hem comentat satisfan "Nothing Can Break Em". Fan d'això alguna cosa comercial o llunyà dels seguidors més true? Al meu entendre, no. Enriqueixen el resultat i li donen al so aquest toc diferencial que fan reconèixer el so de la banda encara sense les veus. Que difícil aconseguir un recorregut que permeti aquest efecte!

Arribem al final amb un altre tema molt del meu gust. Lent, però sense categoria de balada (en aquest disc l'he trobat a faltar, certament) arriba "Flames". D'allò més destacat, que no potent ...

La màgia de les tornades segueix patent en temes com "Used to be God" amb uns cors màgics aconseguits pel triumvirat Jonny, Nils, Fredrik.

I tanquem amb el que esperem que sigui un títol que es refereixi a l'àlbum i no a la carrera que hauria de tornar a posar-se en lliça com una de les grans bandes europees: "Welcome to the End"; tema més ràpid que posa fi a un disc molt esperat pels fans de la banda, molts dels quals ja havíem perdut l'esperança, però que sincerament espero que serveixi per recol·lectar un bon nombre de descobridors d'aquest super grupazo, que explica en el seu haver amb autèntiques joies imprescidibles en qualsevol discografia que es preï, i en la que sens dubte entra també aquest Phoenix!

Víc Salda
18/01/2018

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.