Esclavitud - Condenados al paraiso (2011)
 |
Power Metal
Autoproducido
2011
Temes
1.- Alerta roja 6:02
2.- Dejarnos la piel 9:27
3.- Mi decisión 6:21
4.- Lágrimas de sal 9:27
5.- La última estación 5:32
6.- La noche de los héroes perdidos 9:35
7.- Alzados (intro) 0:37
8.- Gritarle al silencio 6:27
9.- Un nuevo camino 9:37
10.- Auto de fe 7:53
11.- Condenados al paraíso 5:58
Formació
Veus: Adrian Lugo
Guitarra: Alexis Guerra
Baix: Ramón Cebrián
Bateria: Mauro Martín
Crítica
Des de la Llacuna de Tenerife, arriben els insulars Esclavitud. Després d'un primer disc, Involución, que no va tenir gaire ressò, almenys en la península, ens sorprenen anant a per totes amb aquest Condenados al Paraíso.
Després d'escoltar el disc, al meu cap venen termes no musicals: Atropellar, bomba, tràiler, demolició, tren de mercaderies, ... i això és perquè és un disc de metall barrejant al límit el power amb reminiscències trash, molt, molt potent. Una contundència absoluta, i un gran disc enorme, la qual demostren aquests nois, que intueixo que han de tenir un directe absolutament pur i dur. A veure si podem gaudir-ne properament, ja que han apostat per saltar a la península amb relativa freqüència.
El disc obre amb una alarma nuclear, que avisa que el que vindrà a continuació no és apte per a cardíacs, així Alerta Roja” és una carta de presentació en tota regla del que va a seguir sent el disc. Els temes d'aquest són bastant llargs, obtenint una mitjana per sobre dels 6-7 minuts.
En Deixar-nos la pell, tema de gairebé 10 minuts poderosament dominat per la guitarra, Adrián Lugo ens recorda amb el seu registre vocal a José Cano de Sentinella, encara que al llarg del disc, demostra tenir diferents variants de molt diferent rang a l'hora de modular la seva veu.
Menció especial mereix Mi decisión, tema enganxós, d'estil power, on aquest quartet ens demostra no només la seva potència i definició, sinó que a més, el fet de comptar amb una sola guitarra no serà motiu per generar menys tralla i el desmostren a llarg de cada tema de l'àlbum. El riff principal, no està recolzat per una segona guitarra d'estudi, ni falta que li fa. Això farà el directe més fidedigne al disc, que mostra una execució clara i ràpida d'Alexis Guerra i acompanyat per un baix esplèndid a les mans de Ramon Cebrián, fent justícia al tema i redondeándole el so.
El disc està produït per Andi Deris i gravat en els estudis “Mi sueño”, propietat d'aquest. Així doncs en Lágrimas de Sal, coneixent aquesta dada, no es pot més que mirar si Andi ha fet alguna col · laboració vocal, ja que Adrián de nou es surt i mostra una modalitat de timbre, que recorda molt a un Deris "rasgat". Molt meritori, ja que no existeix tal col · laboració!
La última estación, és un tema ràpid amb una bateria sacsejada per Mauro Martín des d'un inici, i és un dels més cridaners del disc, per la seva facilitat d'escolta, sense perdre l'essència creada per aquests mosntruos del metall, el mateix passa amb cridar al silenci.
El disc tanca, després de més de 70 minuts de contundència amb una cançó més lenta, baixant el to i recordant què acabem d'escoltar: Condenados al paraíso.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!