SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Ravenblood + Icestorm + Pugna Sinistra Monasterio (Barcelona)

Ravenblood Monasterio (Barcelona)

Crisix + Seek'em All + Daeria + Jolly Joker + 11 bis + Scape Land + Worth + Thy Omen Parc de Can Mercader (Cornellà de Llobregat)

Skull Fist Silikona (Madrid)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Lacrimas Profundere + Insight After Doomsday Silikona (Madrid)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Orion Child Babel (Alicante)

Iron Savior Bóveda (Barcelona)

Legado de una Tragedia - El Secreto de los Templarios (2019)

Legado de una Tragedia - El Secreto de los Templarios
Legado de una Tragedia logo
España

El Secreto de los Templarios

Symphonic / Melodic Metal
Autoproducido
2019


Temes

Deus Vult!
Orden Del Temple
Escrito En Piedra
El Cruzado
Paris
Intrigas
Almas Encadenadas
Rex Bellator
La Conspiración
Sangre Inocente
Plegarias
Y Judas Traiciono Al Señor
Notredame
Falsas Acusaciones
Baphomet
La Penitencia De La Duda
Aciaga Verdad
Entre Un Padre Y Un Hijo
La Maldicion
El Letargo Del Guerrero

Formació

Veus: Joaquín Padilla ,Tete Novoa, José Andrea, Thomas Vikstrom, Miguel Franco, Jose Broseta, Tony Solo, Israel Ramos, Ignacio Prieto, Alfred Romero, Manuel Escudero, Baol Bardot, Charly Lopez, Chus Herranz, Fran Vazquez, David Arredondo, Sara Benito, Diva Satanica, Nancy Catalina, Jorge Berceo, David Ortiz, Andrea Padilla
Baix: José Pineda y Ricardo Esteban
Bateria: Carlos Expósito
Guitarres: Joaquín Padilla, Manuel Seoane, Manolo Arias, Abel Franco, Paco Ventura, FJ Nula, Pablo García, José Rubio, Miguel Ángel Leal.
Teclats: Joaquín Padilla, Manuel Ramill, Javier Lucía

Crítica

Quart lliurament de Legado de una Tragedia. La primera que no segueix l'estela de Poe, la primera sense l'aparició de Leo Jiménez i força diferent a la resta.

Seré honest. En les escoltes inicials no em va cridar tant l'atenció com el seu predecessor. Un so més secundari en guitarres i percussió, com més llunyà, composicions ben diferents a l'acostumat, menys directes, em van deixar una mica fred. Però el mestre Joaquín Padilla és una destral component i elaborant material, els músics participants són uns màquines, així que ... Com no anava a donar-li alguna oportunitat més?
Doncs bé, encara sort que ho vaig fer, perquè m'atreveixo a dir després de picar bastant el disc, que és potser el seu millor lliurament, que amb una producció una mica més acurada hauria encimbellar l'obra dins de l'altar del metall patri.

La temàtica templària, està concebuda musicalment de manera magistral i portada a execució amb mestratge en especial al que les parts vocals es refereix. Una obra "Disney" però d'acord amb la temàtica portada, fosca, sinistra i plena d'històries i traïcions.

Menció a la no aparició del protagonista dels treballs anteriors, ja que parlant amb el propi Leo Jiménez, necessitava donar descans a la seva veu i així va ser entès. El seu substitut? Doncs potser no ho imagineu però és de total justícia i per fi té el paper principal en la seva pròpia obra: Joaquín Padilla destaca de nou com un vocalista excepcional, a més d'en els registres que el van portar a la fama, també dins del metall. Capaç de transmetre sentiment, mantenir el seu timbre i esquinçar-se de manera adequada en els moments més crus i pujar a aguts espectaculars que a més és capaç de combinar amb els seus "companys de repartiment", deixant moments èpics i memorables al llarg de tota l'obra.

Arrenquem, després de la introducció "Deus Vult", amb "La Orden del Temple". Un tema que va in-crescendo, començant amb cors que representen perfectament l'època narrada, arribant a l'aparició d'aquesta percussió i aquestes guitarres, no diria menys protagonistes, però si que amb una presència menys agressiva.
Els protagonistes vocals del tema, el creador d'aquesta meravella (Joaquin Padilla), Jacques de Molay, Balduí I, encarnat en Miguel Franco de Saurom i Hugo de Payens, interpretat per un impressionant Isra Ramos (Avalanch). Senzillament un inici meravellós, amb un triumvirat que ens deixa moments musicals inesborrables.

"Escrito en Piedra" arrenca amb un power èpic de nou ple de cors i l'arrencada de Roberto de Craon, Ignacio Prieto (Atlas, Eden Lost) i el seu diàleg amb Hug de Payns (JP).
La tornada és un dels millors moments de l'àlbum, amb cors intercalats, i un efecte provocat pel baix, senzillament embriagador. També un treball excel·lent el que realitza Alfred Romero a la figura del Papa Innocenci II, i al qual se li troba a faltar cantant metall en castellà, malgrat la seva excel·lent treball amb Dark Moor.
Detalls cures dins el global, com és el cor en llatí, demostrant sens dubte que Joaquin és una cosa així com aquest geni boig que s'ha esmentat d'altres demostracions culturals. Excel·lents composicions, impressionants orquestracions, treball de camp per a les lletres ia sobre una interpretació vocal que lluny de ser admissible, m'atreviria a qualificar de brillant i mereixedora d'elogis dins del gènere! Molt a tenir en compte a l'hora de parlar d'això de "millors vocalistes", que tant agrada a alguns !!!!

Una de les grans bases i que va generar molta expectació és la inclusió en la figura del Creuat a José Andrea en el tema homònim. El primer tema presentat del disc i que compta amb molts vents i una composició propera al vocalista d'origen bolivià.
Certament, si mirem el global de les obres de Joaquín Padilla, podem veure que s'ha alternat dels grans de l'escena dels últims temps, fins i tot de llegendes, m'atreviria a dir i no només no queda malament, sinó que a més destaca aconseguint treure el millor de cada un d'ells, empastando amb la seva veu característica. El mèrit que té això, no sé si mai tindrà el reconeixement que mereix, ja que els promotors haurien d'estar pegant-se per intentar trobar la viabilitat econòmica de portar aquesta obra, ni que sigui puntualment, a un directe!

Interludis instrumentals a manera de connexió amb els temes següents abunden. Així "París" deixa pas a "Intrigas". Novament repeteix una de les veus en majúscules a nivell nacional: José Broseta és Felip IV i intervé després d'uns cors d'alçada. La seva intervenció arrenca amb un diàleg amb un debutant. Un de les majors promeses o realitats després del seu segon disc com és David Arreondo de Taken, encarnant Sciarra Colonna i deixant uns aguts impressionants. Joaquín torna a demostrar aquest cop com a creador i "cap de càsting" estar a l'última en el metall nacional, sabent valorar els valors, independentment de si estan a la cresta de l'onada, o bé començant a créixer pels escenaris estatals.
Un altre debutant en aquest tema és el papa Bonifaci, encarnat en la figura de Borja de Bon Vivant que té una altra intercalació aconseguint un dels millors moments de l'obra i és que juntament a Bernat de Saissant interpretat per Fran Vazquez, aconsegueix uns contrastos impressionants. Fran amb la seva veu esquinçada, al mateix temps que aguda, trencada, amb molt de cos i tan característica, posa la pell de gallina en aquest tram amb els contrastos aconseguits. Imperdonable no escoltar!

Lleuger interludi interpretat per Chus Herranz (Amina) i el mateix Joaquim. Aires arabescos, harpsichords i gran diàleg pròleg de "Rex Bellator".
Intervenen el Papa Climent V de la veu d'un clàssic com és Tony Només de Sang Blava amb el gran Jose Brosseta. Jorge Berceo de Zenòbia també deixa aquesta vegada la seva empremta a la figura de Rigaud de Bonomel.
Encara que musicalment no té res a veure, no puc deixar de pensar en el gran treball que va fer Greu Digger amb el seu Knights of the Cross en escoltar el disc ... una temàtica fascinant que dóna per escriure molt!
Un cop més, una bateria ràpida i ritmes de power, amb guitarres potents i molts harmònics, contrasten amb parts més èpiques i gairebé diria lentes. El senyor Brosseta demostra de nou que o bé arriba a cotes absurdament agudes o bé pot cantar com en aquesta ocasió, esquinçat, agressiu i potent. És que no té desperdici !!!!

David Ortiz és el gran protagonista del interludi anomenat "La Conspiración" a la figura de Berenguer de Fredol, amb gran orquestració de fons.
I davant d'això l'arrencada d'un dels temes més foscos "Sangre Inocente". Col·laboració molt especial, la de Baol Bardot de TNT en un tema que segueix l'estela dels seus predecessors: melodia, combinacions vocals excelses i metall potent però contingut i melòdic. Té el plaer de combinar amb Manuel Escudero, l'inquisidor de París i de nou el propi Jacques de Molay.

Interludi suau, lent i afectuós el que ofereix "Pregàries" interpretat per l'ànima pensant l'obra, amb una melodia que fa servir les frases musicals de "Intrigas", donant pas a "Y Judas traicionó al Señor" que arrenca directament amb una altra col·laboració molt especial i és que la melòdica veu de Thomas Vikstrom de Therion dóna vida a Esquieu de Floyran. El tema es arrenca amb bateria potent i combinacions vocals entre Jacques i Nogaret (de nou el vocalista de TNT Baol Bardot ofereix la seva veu al tema), aconseguint un dels moments més especials d'aquest nou lliurament.
Menció especial al sol, aquests han estat obra d'Alberto Rionda (Avalanch), Paco Ventura (Medina Azahara), Javier Nul·la (Opera Magna), José Rubio (Uroboros), Pablo García (Warcry), Manolo Arias (GNU, Atlas), Abel Franco (Tony Sol), Miguel Ángel Leal (Ago) i Manuel Seoane el que són els sols.
A les parts rítmiques de les sis cordes han intervingut Manuel Seoane (Bordell King), Manolo Arias (GNU, Atlas), Abel Franco (Tony Sol) i Joaquín Padilla.

Doble interludi el primer instrumental, anomenat "Notre Dame" (molt adequat a aquests dies) i el següent anomenat "Falsas Acusaciones" amb la intervenció de Manuel Escudero i Joaquín Padilla.
Aquest últim serveix d'introducció a "Baphomet" i és que el disc va avançant inexorablement i aquesta vegada amb l'èpica de nou com a referent. Tres rostres té Baphomet i estan encarnats per Sara Benet de Hiranya, el segon per la Diva Satànica (Blood Hunter) i el tercer per Nancy Catalina. Curiós veure que els guturals de l'obra són realitzats per veus femenines, però que són un valor en alça, en el cas de Sara amb l'aparició del segon treball de la banda, i en el cas de la Diva, doncs anem, un personatge de rabiosa actualitat. Curiós contrast amb el primer rostre de Baphomet, Nancy Caterina, que interpreta de manera lírica (operística) versus les esquinçades veus que acompanyen també a Jacques i continus cors. Terra de contrastos el disc, de manera contínua i això fa, sens dubte, els meus delícies i probablement les d'un ampli ventall de seguidors del metall en general, multigènere!

L'obra arriba al seu desenllaç amb "La Penitencia de la duda" on Jacques de Molay dialoga en aquesta ocasió amb Godofredo de Charnay. Tema relaxat en el seu inici, portant la calma després de la tempesta i on podem observar per enèsima vegada al llarg del treball, el punt fort d'aquesta obra: La part vocal i els contrastos, en aquesta ocasió el que mantenen Joaquim i un altre fora de sèrie: Tete Novoa. La balada em sembla brillant, malenconiosa i que expressa la desolació que transmet el text. Insisteixo, el duet de Tete (que ens regala un registre menys punyent al principi) i Joaquín hauria de sonar en totes les emissores de ràdio d'aquest país !!!

"Aciaga Verdad" és un tema curtet però molt encertat, contrast vocal i èpic de nou entre la parella, Joaquín i Chus que deixa pas a un tall molt curiós: "Entre un Padre y un Hijo", tall on intervé el Fill de Jacques de Molay, interpretat per la filla de l'artista, Andrea. Emotiu i simbòlic!

Tanquem, ara sí amb "La Maledicció". Èpica a dojo, cors de nou i on intervenen personatges diversos: Miguel Franco, Tete Novoa, Manuel Escudero, Baol Bardot, Tony Solo i el propi Joaquín.
Sinistre, fosc, orquestrat i un punt i final a falta de l'outro de "El Letargia del Guerrer", francament conclusiu, amb uns tints cinemàtics memorables.

Valgui esmentar els músics que han intervingut a part dels ja esmentats com són els baixistes José Pineda (Snakeyes) i Ricardo Esteban (Amaral) i la bateria obra d'un dels millors: Carlos Expósito (Leo, Stravaganzza, ...). De nou en els teclats trobem a Manuel Ramill (Avalanch) i al piano a Javier Lucia. El mateix Joaquim, actua com a multiinstrumentista i seria digne esmentar com cors a Fran Vázquez de nou així com cors guturals a Rafa H. de Outreach.

En fi. Tanco la crítica com la vaig obrir. Una obra que no entra fàcil donada la seva complexitat, donada la seva magnitud, donat el seu impressionant elenc de matisos però no per això s'ha de deixar passar en absolut, perquè ens perdríem algunes de les composicions més salvatges que s'han fet en el metall nacional a dia d'avui. Un disc on prima i posa la pell de gallina tot el treball compositiu, especialment a nivell orquestral i per descomptat, a nivell vocal. Moltes vegades dic que un disc és "eminentment guitarrer" ja que en aquest cas, és un disc vocal. Un disc per disfrutar i gaudir amb les veus que hi intervenen!
Salut mestre Padilla, estel·lar!

Víc Salda
02/05/2019

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.