Salduie - Viros Veramos (2019)
 |
Folk / Power Metal
Autoproducido
2019
Temes
I- Viros Veramos
II- Sedeisken
III- Sertorio
IV- Bolskan
V- El encinar de Togotis
VI- Olíndico
VII- Las crines de Epona
VIII- Oestrimnios
IX- Viriato
X- R.T.N.P.
XI- Kalakorikos
XII- Diana, la cierva blanca
XIII- La ascensión a los Elíseos
Formació
Gaita, whistles i dolçaina: David Serrano
Guitarra, bouzouki, mandolina, banjo, cors: Víctor Felip
Veu gutural: Diego Bèrnia
Veus i cors: Diego Royo
Bateria, bodhran: Sergio Serrano
Baix: Dani Galban
Veu, whistles, gaites i cors: Nem Sebastià
Guitarra: Sergio Couto
Crítica
Ara que ja estic plenament immers en l'escolta de Ambaxtos de Salduie, obrim boca amb un deute impossible de no saldar, com és comentar l'anterior Virosque veramos, per fer ple amb els aragonesos.
La banda, just comptava per primera vegada en estudi amb una parella de vocalistes de veus netes com són Diego Royo, el qual va entrar a suplir Nem Sebastian el temps que va estar absent, i quan va tornar, es van adonar del que podia aportar la banda amb aquestes veus, sumat als guturals de Diego Bèrnia. És a dir, una piconadora, arrasadora en viu, vocalment parlant i també musicalment.
El disc està basat, segons resa l'obertura del disc, en l'epopeia (relat èpic, escrit generalment en vers o en prosa) de l'guerrer Cinquè Sertorio. Ens situem temporalment entre els anys 123 A.C. i el 73 A.C. Diuen que ha plogut :)
La banda es va arrenca amb la introducció èpica que dóna nom a la feina per donar pas a tema espectacular: "Sedeisken". Les gaites i vents de l'sorprenent intèrpret de vent David Serrano, recolzat també pel mateix Nem contrasten i figuren com un senyal d'identitat única de la banda. És escoltar el so i ja saps de què estem parlant. Impressionant el que han aconseguit amb tres discos en el seu haver (quatre, de fet, a què dedicarem molt aviat una línies, perquè ullet amb Ambaxtos!). Deia que els vents contrasten amb unes guitarres greus, poderoses i molt potents, obra de Víctor Felipe i Sergio Couto. He de dir, que la bateria i el baix són eixordadors. Tenint l'oportunitat d'escoltar música amb un subwoffer, no puc sinó sentir que es em posen els pèls de punta escoltant els saragossans.
La història de les primeres pistes, en aquesta ocasió, narren la preparació per a una batalla pràcticament perduda per endavant i donen pas a "Sertorio"; en aquest segon tema, el protagonista es presenta a el món. Víctor Felip, no únicament s'encarrega de la guitarra: Banjo, mandolina, bouzouki irlandès .... a què se sumen els instruments ja esmentats i el bodhran de Sergio Serrano, que no únicament de atronar i marcar de manera solemne el ritme s'encarrega , i atresora una evidència: Aquesta banda aragonesa està formada per músics integrals, inquiets musicalment i històricament parlant i que cadascun dels seus membres, aporten molt més que el seu instrument en singular.
I per si la banda no cuidés poc els detalls, a més de la portada (Lenore Ani), el llibret i la història, rica en detalls i fets històrics, resulta que afegeix un seguit de col·laboracions poc menys que espectaculars com són Migue Franco de Saurom , Lucas Toledo, Alícia Felip o un que repeteix: Jose Broseta, a més de Jordi Boixaderas. De veus estic parlant, perquè no queden enrere les col·laboracions instrumentals com Narci Lara de Saurom (Flauta travessera, Low Whistle), Paco Garrido o Alberto Domínguez. La qual cosa dota el disc d'una qualitat incommensurable. No m'atreveixo a dir que sigui el seu millor treball, no per res, sinó perquè ja he tingut el plaer de paladejar les mels amb el seu següent lliurament, però la veritat és que és complicat superar aquest Virosque veramos.
I a causa de la meva inexorable retard en la publicació d'aquestes línies, puc dir que he vist defensar aquest treball en viu en més d'una ocasió i el resultat és senzillament espectacular.
Tenim cabuda també per al folk més pur amb "L'alzinar de Togotis", un cant a les alzines sagrades del nostre heroi donant curs a la melodia més tradicional, ben combinada amb sons més actuals (en aquest cas, no metaleros).
"Olíndico", cant pertanyent a la tercera part del disc anomenada "Mites i records de l'passat". Us he comentat ja el mestratge que atresora la banda combinant les veus dels seus tres vocalistes? Dues veus nítides, una més "brillant" com és la de Nem i una que no s'acaba per molt que pugi de ocatavas com és la de Diego; combinat amb uns guturals que s'entenen a la perfecció (no és fàcil!) per part de Diego. Velocitat, destresa i tècnica és el que ens trobem en aquest gran tema.
La durada del disc és alta i tot i així, i sent dens, no es fa pesat. "Les Crines d'Epona", en canvi barreja duresa, velocitat amb parts més pesades, així com fins i tot algun tram amb blast beats, que no quedi res en el sac!
La banda no escatima a l'hora de compondre, trencar un tema segons ho necessiti i combinar parts thrasheras, amb altres més folkies, power o tradicionals i amb la gràcia de empastarlo tot com un tot. Això succeeix, per exemple en "Oestrimnios", el qual dóna pas a "Viriato", un altre gran tema (on trobem a Migue).
Amb "R.T.N.P." comença la quarta part del disc: "Traïció". Això ja ho he comentat en algun treball anterior de la banda, però el mèrit que té aprendre les lletres per a un directe, és espectacular, perquè el llenguatge usat i la història que expliquen, no són senzilles, ni trivials.
Un dels hits del disc és "Kalakorikos". Començant per la tornada, èpic, puny en alt i que dóna pas a les estrofes i parts no exemptes de riffs prodigiosos, ràpids i virtuosos. Impossible que no fos un dels punts àlgids de l'directe de la gira en qüestió marcats pel baix potent i sempre present de Daniel Galban.
Vam arribar a la fin amb "Diana, la cérvola blanca". Gairebé 8 minuts que s'encarreguen de posar el colofó, després de la mort de Sertori, dedicats a la cérvola blanca, un animal sagrat que li servia a manera de musa / amulet, l'ànima invoca un cop més. He esmentat diversos gèneres, potser cal mencionar trams d'autèntic death / black i un José Broseta que ens dedica un tram després d'un registre estripat a què no ens té gens acostumats el mateix Diego, incontestable.
¿Salduie? Músics en majúscules, bàlsam cultural per a aquests dies d'incultura i borreguisme que vivim, pura història i un referent en el seu estil, jo crec que no només a nivell nacional, sinó en qualsevol àmbit musical. Senzillament una delícia. Prometo no trigar tant a desgranar el seu quart lliurament, de la qual ja estic paladejant el resultat i ojito! No us els perdeu en viu, aquells que tingueu ocasió!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!