SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Black Seal + Hyronika Krawill (Iruña)

Ravenblood + Icestorm + Pugna Sinistra Monasterio (Barcelona)

Ravenblood Monasterio (Barcelona)

Crisix + Seek'em All + Daeria + Jolly Joker + 11 bis + Scape Land + Worth + Thy Omen Parc de Can Mercader (Cornellà de Llobregat)

Skull Fist Silikona (Madrid)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Lacrimas Profundere + Insight After Doomsday Silikona (Madrid)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Orion Child Babel (Alicante)

Iron Savior Bóveda (Barcelona)

Helloween - Straight Out of Hell (2013)

Helloween - Straight Out of Hell
Helloween logo
Alemania

Straight Out of Hell

Power Metal
SPV
2013


Temes

01. Nabataea
02. World Of War
03. Live Now!
04. Far From The Stars
05. Burning Sun
06. Waiting For The Thunder
07. Hold Me In Your Arms
08. Wanna Be God
09. Straight Out Of Hell
10. Asshole
11. Years
12. Make Fire Catch The Fly
13. Church Breaks Down

Formació

Veu: Andi Deris
Guitarra: Michael Weikath
Guitarra: Sascha Gerstner
Baix: Markus Grosskopf
Bateria: Daniel Löble

Crítica

S'ha convertit l'escolta d'un nou àlbum d'Helloween una vegada més, en una lluita de la banda contra el seu passat. Han passat 20 anys de la marxa de Michael Kiske, més encara de la marxa de Kai Hansen o de la mort d'Ingo Schwichtenberg o també podríem dir que porten aquest temps, és a dir el 80% de l'existència de la banda, buscant aquest so i aquesta forma d'escapar dels fantasmes del passat, possiblement sense èxit, però sempre seran Helloween.

Així ens trobem amb un nou àlbum amb un so molt actual, una composició completament del segle XXI i una banda renovada que aconseguirà trobar tants adeptes, com detractors amb aquest nou treball. I és que van alimentar encara més aquesta sensació des que van decidir publicar la tercera part del Keeper, o amb aquesta segona gira conjunta amb Gamma Ray que plana sobre els nostres caps.

Amb aquestes sensacions, escoltem el que és el nou material i amb molta curiositat una vegada més, anem a fer-hi queixalada.

Obren aquesta vegada amb una entrada molt egípcia, per la ja clàssica i recorreguda estructura musical, però a la qual donen descans al llarg del tema, per no cansar a l'oient. Es tracta d'un començament no massa del meu gust com a primera peça, Nabataea, però això és personal, ja que té la força i l'agressivitat necessària per fer-ho. Pots veure el videoclip del tema sobre aquestes línies.
A les veus ens trobem al sempre discutit Andi Deris, per haver hagut de substituir abans que provessin una cervesa un altíssim percentatge dels oients actuals de la banda.

Segueixen amb una combinació de present i passat musical guiat per la velocitat i melodia contrastant guitarra més pesada i crua estrofa cantada com es mostra a World of War, donant pas a una tornada impossible de ser reproduïda per ningú més que pel mestre Deris i la seva característica empremta vocal. Un tema digne de ser estudiat, escoltat i gaudit!

Empalma aquest, sense deixar temps a respirar amb Live Now!. Una cançó més experimental, amb una guitarra amb un so modificat per "veu" i un cop més, l'aposta d'una tornada enganchadizo i crits de "ooooh", que vénen que ni pintats per aixecar el públic en un concert.

La veritat és que l'arrencada del disc és molt bona i seguim amb temes ràpids molt powermetaleros amb Far From The Stars. En aquesta ocasió la velocitat és combinada amb melodia i girs musicals de tall brillant. La tornada és senzillament enganxosa, amb uns cors molt del tall germànic que tant ens agradava de mitjans dels 90.

Avancem amb pas ferm, amb Burning Sun. Les composicions de la banda, la veritat és que són bones, són les d'un gran grup actual, però certament, no són els himnes que es van gravar en el seu moment al cap de tants joves. I és que Helloween és una grandíssima banda de Metall, però ja no és la pionera innovadora que compon com mai abans ho havia fet ningú.
Els seus temes, són robusts, tenen ganxo, com la tornada d'aquesta brillant pista i tenen a més el cartell i l'experiència a l'esquena, de manera que no se'ls pot fer un lleig a les seves publicacions, ara bé, que ningú esperi un altre cop un nou Walls of Jericho, perquè no estem al 1986.

Amb Waiting For the Thunder el disc comença a madurar, sense cap pèrdua de força, encara que potser si, una mica de velocitat en aquest mig temps de bella factura, amb una tornada d'agradables cors i una bona mostra d'una altra faceta de la banda, de fàcil escolta per a tots els públics.

En realitat, la banda té molt mèrit i és que han passat els anys, han donat molts girs, els han plogut tantes crítiques com flors, i malgrat tot, un disc de Helloween sempre serà recognoscible per l'oient malgrat tot; bé es tracti d'un tema pesat i de marcat ritme, un ràpid tall power o una balada, com la que es ens ocupa a Hold Me In Your Arms. Sempre s'ha dit que no hi ha res més tendre i sentit que una balada heavy, i el senyor Deris té un tacte delicat i exquisit per interpretar aquest tipus de temes.

Al llarg de tot el disc, la compenetració de les guitarres del etern fumador Michael Weikath i el més jove Sascha Gerstner, que prové de Freedom Call, però que ja acumula 10 anys a la banda!, és total i completa i és un treball d'una qualitat altíssima i innegable. Així com del bateria menys mediàtic de la banda Dani Löble, però que deixa empremta en cada tema, fins i tot en l'experimental i curiosa Wanna Be God.

Dóna nom al disc aquesta Straight Out of Hell, picada d'ullet al passat el d'aquest títol i també melòdicament. Recordant a bandes germanes, com Freedom Call, la banda vol tornar a regnar i ha deixat el llistó alt per aconseguir-ho.

Amb Asshole, un títol completament reivindicatiu i lamparós que ens dóna una idea del so del grup alemany, tot i trobar establerts seus components en diversos punts de la geografia europea. Així les guitarres de molt greu afinació i un so de distorsió completament cru i poderós, una bateria i un ritme pesat de marcada pauta i un baix protagonista com sempre ha estat a la banda llegendària de la carbassa. El tema, és un mig temps pesat, amb ritme dels vuitanta però amb so del segle en curs amb una tornada que crida l'atenció de l'oient.

La durada del disc és més que generosa, i lliuren 13 temes als seus seguidors, així doncs en l'onzena pista ens trobem amb un tema com Years. Un cop més, Helloween ha volgut regalar als seus fans, el que sempre els han demandat però amb segell i empremta pròpia. El baix torna a sonar impressionant, i la tornada tendeix a emanar melancolia musical d'altres temps, però sense recordar res concret, sinó a altres temps de la banda, sonant en noves esferes.

I increïble em sembla un tema, del millor del disc com és Make Fire Catch The Fly, on la banda intenta recollir tot el seu llegat power, tota la seva ràpida melodia guitarrística i combinar-la amb sons més crus i pesats, amb tots els girs possibles que es puguin voler en un tema, com són canvis de to, fàcil, enganxosa i previsible la melodia de la tornada i complexitat en els arranjaments, amb subtils, al llarg de tot el disc , ajudes de teclat que donen rodonesa al resultat final.

Com ja hem comentat el baix de Markus Grosskopf té protagonisme en la major part dels temes i un exemple més es demostra en Church Breaks Down, comença amb unes campanes eclesiàstiques i un plor trist a mode de melodia, amb el so d'un òrgan de tubs de tota la vida, que queda trencat per un tema veloç, que farà les delícies de qualsevol amant del gènere que no busqui el que no pot trobar a la banda. Els canvis de ritme són una constant, com en tants grups actuals que es porten els meus elogis i la veritat és que ha arribat el moment per uns afalacs personals i és que pot agradar o no, però la veu d'Andi Deris és una de les més característiques de tota l'escena actual. El seu timbre de veu és impossible d'imitar, el seu esquinçat agut sembla d'un altre món i la seva tècnica interpretativa és magistral. El seu únic problema? No és Michael Kiske, ni tan sols semblant, sinó que té la seva pròpia personalitat vocal i és completament diferent. És això un problema?

Resumint, si esperes trobar la impremta de Kiske o de Hansen, ni ho escoltis. Però si vols trobar a una de les grans bandes de Power Metall de tots els temps, reivindicant el que és seu i deixant el llistó molt alt, llavors descobriràs un discàs amb el segell que han deixat des de sempre els senyors Michael i Markus, amb la inconfusible veu d'Andi Deris i l'aportació de les ja no tan recents (per res) incorporacions que tanquen la banda, en el que és un molt recomanable disc.

Víc Salda
14/02/2013

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.