Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

Neophobia

Melodic Metal
Autoproducido
2012

Temes

01.- Del paraíso al infierno
02.- Fiel a mis sentimientos
03.- Mil Lágrimas
04.- Jugando a ser Dios
05.- Por siempre
06.- Allá donde estés
07.- Nuestro final
08.- Gracias a Dios
09.- La cara oculta
10.- Un mundo mejor

Formació

Veus: Fredy
Guitarra: Káramo
Guitarra: Mario
Baix: Fran
Batería: Alberto

De la mà de la banda de la Rioja Infamia, ens arriba el seu tercer treball Neophobia que va veure la llum el passat 2012, després d'una llarga carrera discogràfica que va començar fa més d'una dècada.

Si mirem enrere, la trajectòria d'aquest grup ha anat In Crescendo, millorant els seus temes, buscant nous sons, i sobretot la gran qualitat en la producció d'aquest, més compacte, més definits els instruments i les diferents veus, a més dels sons de sintetitzadors i teclats que se sumen als temes.

Després d'una primera escolta de Neophobia és fàcil adonar-se que estem davant un treball amb un gran potencial en totes les seves composicions, agradable en el seu transcurs i amb unes tornades difícils d'oblidar.

El disc obre amb un gran tema Del Paraíso al Inferno, en què els primers compassos estan marcats per sons de teclats la qual cosa ens fa intuir que tenim davant un treball molt melòdic, tal i com ells mateixos el defineixen.

Fiel a mis sentimientos és una cançó marcada pel so dels sintetitzadors tant al principi com en les tornades i riffs de les guitarres. En aquest, podem escoltar un gran contrast al llarg de les estrofes entre les guitarres que es troben en un registre molt greu i el registre agut que manté Fredy en tot moment. A poc a poc, la guitarra comença a pujar per donar una tornada potent com el que volen transmetre: el borregos que ens fa ser el món en què vivim, que en el moment que ens sortim del patró som criticats i no oblidem que cada un hauríem de ser com volem ser i no com tracten de marcar.

Aquests nois no es conformen amb poc en les col·laboracions per a les seves cançons. En el seu primer àlbum van comptar amb Victor García cantant de Warcry, i en aquest últim amb la característica i irreprotxable veu de Carles Escobedo, vocalista de Sôber i ex de Savia, per desenvolupar Mil llàgrimes. Com bé diu el seu títol es tracta d'un tema trist on utilitzen tons menors per manifestar musicalment i així aconseguir la sensibilitat que requereix.

Jugando a ser Diós té el mateix nom que una cançó que es troba en el primer treball de la magnífica banda valenciana Sylvania. Es tracta d'un tema en què podem trobar la bateria més power de tota la llista. S'utilitzen ritmes de gran complexitat que canvien el seu desenvolupament, a més del missatge contundent que reflecteixen els ecos "sentir la voz de la muerte".

Un cop més, els sons electrònics s'apoderen dels primers moments de la cançó incorporant així una dura i ferma guitarra. Por Siempre és una cançó de tempo més pausat que les anteriors el que dóna un respir per poder atendre els petits detalls que es mostren com és el cas del gran solo de guitarra.

No és fins a la sisena cançó quan ens trobem davant el tema lent del disc, Allá donde estés, marcat per l'esplèndida col·laboració del piano de Laura Esparza. Això mostra que es tracta d'una cançó plena de sentiment i emoció en la qual cal destacar la força que agafa la pista en la tornada de la mà de Fran i Alberto baix i bateria de la banda. Això per no esmentar els increïbles aguts que Fredy ens delecta amb la seva gran veu. És perfecta per a gaudir-ne en els moments més íntims de parella.

Després de la balada metalera apareixen els temes més foscos que podem trobar en aquest treball Nuestro Final i Gracias a Diós. Del primer cal destacar els canvis de ritme que realitzen al llarg dels 4:28 minuts de durada, juntament amb la força, i en la qual podem veure l'evolució de les guitarres per la seva major dificultat per part de Mario i Káramo, que en altres cançons són més planes però igualment molt ben executades i aconseguides. Tampoc podem passar per alt les veus guturals dutes a terme pel bateria del grup que li donen encara més força. Sens dubte, sota el meu punt de vista és una de les millors pistes i de les més completes tant a nivell musical com el que volen transmetre amb la seva lletra.

Del segon, el més destacable és que comença amb tons arabescos que durant el transcurs es van repetint per no perdre l'essència principal del tema: la religió.

La cara oculta hauria d'esdevenir un himne que sigui escoltat per tothom ja que és el tema amb què potser podem identificar-nos més. Mostra la trista realitat per la qual estem passant i esperem que serveixi per veure si d'una punyetera vegada obrim els ulls i ens adonem del que passa en aquest país: "falsa democràcia".

Com punt final a aquest àlbum tenim Un mundo mejor una de les cançons més ràpides que podem trobar, amb una tornada amb una força brutal donada pels cors, en el qual es mostra la idíl · lica idea de convertir el món en un lloc just. El registre agut que es manté al llarg del tema la fa perfecta per concloure aquest gran treball, deixant l'essència del que aquesta banda és.

En resum a aquest discàs del qual m'he portat una grata sorpresa i del que sens dubte és un gran descobriment, no puc deixar de banda un aspecte fonamental que per a mi té la música, i no és només que soni bé, sinó que tingui alguna cosa dir, un missatge clar en les seves lletres, una coherència. Sens dubte, cada cançó és fascinant, en cadascuna d'elles està denunciant les mancances que per desgràcia té la societat en què vivim. En aquest aspecte aquest treball es porta la màxima puntuació juntament amb la gran elaboració de les segones veus i cors. En canvi, la nota final és una mica més baixa per donar força i seguir treballant en aquesta línia ja que la sensació que em queda després escriure aquestes paraules sobre aquest treball és molt bona, sens dubte, que gran manera d'estrenar, vull més , ¡tinc ganes de Infamia!

Vica Arise
05/03/2013

Arxiu de
novetats