SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Legion + Injector + Guadaña Porta Caeli (Valladolid)

Serious Black Utopía (Zaragoza)

Guadaña + Indrid Silikona (Madrid)

Legion Zorrotzako Gaztetxea (Bilbao)

Skull Fist + Screamer Soho (Burgos)

Jeff Loomis - Plains Of Oblivion (2012)

Jeff Loomis - Plains Of Oblivion
Jeff Loomis logo
E.E.U.U.

Plains Of Oblivion

Progressive Metal
Century Media
2012


Temes

1. Mercurial 05:34
2. The Ultimatum 04:40
3. Escape Velocity 04:31
4. Tragedy and Harmony 05:01
5. Requiem For The Living 04:52
6. Continuum Drift 05:39
7. Surrender 05:35
8. Chosen Time 04:33
9. Rapture 02:44
10. Sibylline Origin 04:35

Formació

Guitarra: Jeff Loomis
Baix: Shane Lentz
Bateria: Dirk Verbeuren

Crítica

La segona obra en solitari de l'ex guitarrista de Nevermore, Jeff Loomis, està composta per deu temes plens de metall progressiu, virtuosisme en cada segon i tralla pesada de principi a fi. En aquest treball compta amb la col · laboració de grans artistes, que aniré esmentant segons els temes. Sense més preàmbuls comencem pel primer ...

Mercurial: Desfasament i desestructuració sense frens. Plains of Oblivion s'obre amb un tema agressiu, amb la col · laboració del guitarrista Marty Friedman (ex Megadeth). Una bateria imparable i uns solos enlluernadors, ràpids, fins i tot caòtics en alguns moments. Estructuralment penes se sosté, ja que és una mostra del potencial de Loomis, per anar obrint boca (o sentit) als oients. Per aquesta raó no té potser d'un ordre lògic compositiu, però sens dubte, ens posa a to per al que ens ve a continuació.

La tralla continua sense aturar-se amb The Ultimatum. En aquest tema comptem amb la col · laboració del guitarrista Tony MacAlpine (col · laborador de Steve Vai com a guitarrista i teclista). Es nota un toc més clàssic que recorda Malmsteen: sols més profunds, i amb un ordre més equilibrat al llarg del tema. La fluïdesa i la brutalitat de les guitarres aconsegueixen tocar la vena sensible, sobretot a qualsevol amant de les guitarres i del metall extrem.

Continuem amb la tercera pista, titulada Escape Velocity. L'ambient no ha canviat molt, seguim amb la velocitat guitarrística com a principal protagonista, amb alguna sorpresa per la meitat del tema on es trenca aquest tempo per sensibilitzar una mica (recurs una mica utilitzat fins aquí). El nom del tema ho diu tot, velocitat, virtuosisme, força, arpa, que acaba tot en un caos instrumental per frenar de cop.

El quart tema és el primer amb veu i es diu Tragedy and Harmony. Entra en escena Christine Rhoades, cantant ocasional a Nevermore, per donar-li un toc dramàtic a tanta instrumentació. Però l'esperit de l'àlbum no cessa, en cada estrofa es fa latent la composició de Loomis de fons, (o no tan de fons), amb uns teclats que ambienten perfectament a la cançó.

Requiem for the living, potser el millor tema del disc. Amb la col · laboració d'Attila Voros (actual guitarrista de Nevermore). Ja us podeu imaginar que pot sortir d'aquesta explosiva combinació. Sols increïbles, melòdics i progressius al mateix temps, que recorden la tècnica de Jason Becker, des de l'inici fins al final de la pista. Una obra mestra com poques, i un exemple claríssim que tot en el 2012 pot haver peces que estiguin a l'alçada de la grandesa guitarrística dels 80.

Som a l'equador de l'àlbum, per donar pas a Continuum Drift. Chris Poland (ex Megadeth), col · labora en aquest tema instrumental. Es tracta d'una pista més íntima i supèrbia, amb uns tempos més lents, sensibles, que donen joc als virtuosismes de tots dos guitarristes. No obstant això, va agafant acceleració al llarg del tema, creant una compacitat en conjunt sobrevolant un llistó que ja estava bastant alt. Es recreen uns solos melòdics, cantables i fàcils de recordar a mesura que es repeteixen al llarg de la seva estructura. El tema acaba amb uns acords lents per completar aquesta meravella compositiva.

El tema més agressiu melòdicament parlant ve ara: Surrender. Moviments de cap assegurat. La ràbia es fa latent en els versos del cantant Ihsahn (cantant d'Emperor). Un tema que no podia faltar en aquest "museu d'art" que es tracta Plains of Oblivion, on no només comptem amb progressió desbordada sense fre, sinó que cada tema introdueix a les venes un element diferent, ambients distintius. La bateria realitza uns canvis de ritmes incomprensibles, però acords a les guitarres, a tempo, per continuar amb unes velocitats extremes i acabar en uns cors dramàtics com tornada del tema i doblegats per la guitarra aclaparadora de Loomis que es van repetint per culminar el tema en fade out. Una altra obra mestra. Es nota que és en la meitat de l'àlbum on s'arriba al clímax.

Christine Rhoades torna a la càrrega a la següent cançó, que no és sinó una balada. Parlem de Chosen Time. Una veu melancòlica, els versos van sent contestats per la guitarra. Un tornada gairebé comercial, que transmet lament i esperança alhora, que li atorga una bellesa descomunal. Estructuralment es basa en un senzill recurs d'estrofes i tornada, per dedicar a l'àlbum una alenada d'aire fresc i de calma total.

El tema més curt de l'àlbum (no arriba a tres minuts) és el que se'ns presenta ara: Rupture. Es presagia que ens preparen per a l'apoteosi de l'últim tema amb uns arpegis terriblement dramàtics de guitarres acústiques, que recorden en algunes parts a "Nothing else matters" però espanyolitzada. Una bella peça, que també sorprèn a tot el conjunt de l'àlbum de Loomis. Es tracta d'un pont, un capritx del compositor, però que sens dubte era necessari per culminar amb magnificència amb la desena i definitiva pista:

Sibylline Origin. Comença amb uns riffs pesats i semi lents, durant un parell de voltes per donar pas a uns solos de guitarra de nou punyents. A meitat del tema es torna a utilitzar el recurs de frenar una mica la tralla per donar pas a uns acords de guitarra acústica de fons i un Loomis desbordant que es queda tan ample tocant uns solos impressionants, progressius, que tornen a recordar Becker. Aquest tema ens torna el virtuosisme dels dos primers temes per completar l'obra de manera conceptual i tancada.

En general, Plains of Oblivion és una galeria de metall progressiu que intercala diversos punts d'inflexió en cadascun dels seus temes. Com sempre dic, el que no sàpiga apreciar tot el treball de composició que s'amaga darrere, no sabrà valorar aquest disc i potser li resulti una mica avorrit. De la mateixa manera s'ha de ser un bon amant dels guitarristes que han fet història, igual que els contemporanis, per gaudir cada nota, cada trast i cada puntejat interpretat al llarg del disc. No obstant això, per la seva varietat (dins del que cap en una obra de virtuosisme), l'alt nombre de grans artistes col · laboradors, la tècnica que exigeix ​​aquest gènere, la integritat musical entre els instruments, el so que desprèn cada un d'ells, ecualizados a la perfecció i el gran treball compositiu que embriaga Loomis, no puc posar-li menys d'un 9 a aquesta obra.

Caleb
10/04/2012

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.