Oddland - The Treachery of Senses (2012)
 |
Progressive Metal
Century Media
2012
Temes
1. Above and Beyond
2. Flooding Light
3. In The Eyes of The Mourning
4. Aisle Of Array
5. Past The Gates
6. Still The Spirit Stays
7. In Endless Endeavour
8. Sewers
9. Lines Of Silver Blood
10. Ire
Formació
Veus i guitarra: Sakari Ojanen
Guitarra: Jussi Poikonen
Baix: Joni Palmroth
Bateria: Ville Viitanen
Crítica
Metall progressiu original, sobri, amb una atmosfera fosca i línies vocals plenes de musicalitat. Així definiria la música d'Oddland, banda finlandesa creada el 2002, si només pogués fer-ho en unes poques paraules. Com és lògic, moltes altres virtuts i matisos ens esperen en el seu primer àlbum professional, produït per Century Media, i que ha començat a distribuir aquest 30 d'abril.
Guanyadors del concurs Suomi Metall Star Contest, van rebre l'oferta de fitxar per Century Media, i no van dubtar a acceptar-la. El resultat d'aquesta unió és un àlbum únic, amb un so fosc però melòdic, amb riffs molt tècnics i alhora moments èpics de gran intensitat, però sense excessius ostentacions individuals per part dels músics. Una tècnica perfecta, però sòbria, un so net, una música directa.
Oddland ja havia passat pels estudis diverses vegades per gravar els seus dos donem, en 2004 i 2007, però aquest LP representa un gran salt qualitatiu, tant en la música com en el so de la banda.
El primer tema del disc, "Above and Beyond", ens introdueix directament els elements musicals del grup, riffs amalgamats, una sonoritat fosca però sense estridències que recorda lleugerament a bandes com Tool, i fins i tot en algunes parts les línies vocals tenen una sonoritat semblant a les veus netes d'Opeth. La veu de la banda, Sakari Ojanen, és greu i càlida, i no fa servir veus guturals en cap moment, però ens trobem veus esquinçades en algunes parts.
Aquests mateixos elements ens acompanyen a "Flooding Light" ia "In The Eyes of The Mourning", sense presentar moltes diferències, però tots ells amb un toc únic que ajuda a que el disc no se'ns faci monòton. Tenint en compte que només compten amb una bateria, baix, dues guitarres i veu per aportar contrastos, ho aconsegueixen considerablement bé, alternant passatges més progressius amb tornades contundents i alguns solos bastant peculiars, ja que en comptes d'usar la velocitat i el virtuosisme com tants altres guitarristes de metall, prefereixen aprofundir en el llenguatge beebop, usant cromatismes sovint, i aconseguint una textura densa en el fraseig.
Arribem al quart tema, "vaig aïllar Of Array", que vull destacar ja que em sembla la cançó amb més força de l'àlbum, gràcies a la seva tornada, molt èpic, i les veus fortes, que ens demanen que ens posem a cantar amb ells la seva senzilla melodia. A més, per reforçar el moment àlgid de la tornada, abans ens trobem amb passatges enigmàtics i foscos, que aporten un gran contrast. És un tema que gaudeixes escoltant una i altra vegada. Per a mi, el millor tema del disc, juntament amb "In Endless Behaviour", setè tema del disc. És un tema molt tranquil i suau, però malenconiós i fosc, molt envoltant. una gran fita, ja que aporta contrast al disc, i també al conjunt del metall, ja que com la resta del disc és molt original.
L'àlbum es tanca amb "Ire", desè i últim tema, que comença amb una intro de guitarra en net, que es va fent més densa a poc a poc, fins que entra la suau veu, i poc després la guitarra solista i la percussió , seguida per fi de la bateria. Una pujada de dinàmica suau i musical, és com si la banda s'acomiadés de nosaltres presentant-nos els seus elements un a un, i mostrant-nos després les seves possibilitats quan sonen a l'uníson.
És un tema molt atmosfèric, que discorre sense presses fins als últims 3 minuts, on la intensitat puja i sabem que estem arribant al final. En l'últim minut, molt intens, apareix un sol de saxo, que he de aplaudir, ja que s'integra bé a la música, i no és gens fàcil fer sonar bé un saxo per sobre d'una banda de metall.
En general, Oddland ens dóna un missatge amb aquesta producció, i és la conclusió que treus al escoltar el disc: no som Dream Theater, no som els millors solistes del món ni de l'univers. Però fem la nostra pròpia música, i la fem bé. A qui li agradin les coses diferents, li recomano que s'escolti el CD unes quantes vegades, ja que obre la ment a noves possibilitats, ia qui no vulgui escoltar coses innovadores i es conformi amb els estils i les formes de fa 20 anys, probablement estarà perdent el temps si li tira una escolta, però mai se sap ...
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!