SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Ravenblood + Icestorm + Pugna Sinistra Monasterio (Barcelona)

Ravenblood Monasterio (Barcelona)

Crisix + Seek'em All + Daeria + Jolly Joker + 11 bis + Scape Land + Worth + Thy Omen Parc de Can Mercader (Cornellà de Llobregat)

Skull Fist Silikona (Madrid)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Lacrimas Profundere + Insight After Doomsday Silikona (Madrid)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Orion Child Babel (Alicante)

Iron Savior Bóveda (Barcelona)

Opeth - Heritage (2011)

Opeth - Heritage
Opeth logo
Suecia

Heritage

Progressive Metal
RoadRunner Records
2011


Temes

1. Heritage 02:05
2. The Devil's Orchard 06:40
3. I Feel the Dark 06:40
4. Slither 04:03
5. Nepenthe 05:40
6. Häxprocess 06:57
7. Famine 08:32
8. The Lines in My Hand 03:49
9. Folklore 08:19
10. Marrow of the Earth 04:19

Formació

Veus i guitarra: Mikael Åkerfeldt
Guitarra: Fredrik Åkesson
Baix: Martín Méndez
Teclats: Joakim Svalberg
Bateria: Martin Axenrot

Crítica

Estem davant el desè treball dels progressius suecs Opeth. Sens dubte, una banda que cada vegada es fa més latent en el panorama musical, tenint en compte la dificultat que té aquest estil per arribar a totes les oïdes. La seva complexitat, la seva tècnica, la seva varietat i dinamisme en cadascun dels deu temes fan que aquest treball rebi una compacitat consistent i estigui al nivell de bandes com Dream Theater.

A diferència de qualsevol treball anterior, Heritage projecta un enfocament retro dels anys 70 als seus temes, donant la sensació de no estar escoltant els Opeth que tots coneixem. Sense anar més lluny, el primer tema que obre l'àlbum (de nom homònim), es tracta d'una peça de piano lúgubre, en tonalitat menor ia un tempo molt lent, que ens indueix a un ambient malenconiós i dramàtic.

Aquesta breu introducció dóna pas a The Devil 's Orchard. Un tema molt de l'estil Opeth, amb un Mikael Akerfeldt fosc i uns espais instrumentals que aconsegueixen mantenir-te en aquest ambient citat abans, i que no deixa d'evolucionar, de moure. A vegades costa comprendre la dificultat que suposa mantenir l'oient amb uns ritmes complexos, uns canvis de guitarra inesperats, que aconsegueixen trencar amb tota línia repetitiva, treball característic de tot metall progressiu. A més no es tracta d'un tema purament metalero, sinó més aviat tranquil, més rock setentero, amb uns teclats de la mà de Joakim Svalberg molt lents i d'acompanyament. El tema al final va cobrant força i esclata amb un sol de guitarra agressiu per culminar de nou amb la calma de l'inici del tema.

I feel the dark segueix en la mateixa ona que el tema anterior. Comença amb uns puntejats de guitarra acústica acompanyats per la veu per després ser potenciats pel baix de l'uruguaià Martín Méndez. Els teclats tornen a donar esferes en les parts instrumentals per donar color a l'ambient del conjunt. A meitat del tema es trenca tot equilibri per entrar uns acords de guitarra punyents, també típics en els temes d'Opeth. Akerfeldt segueix amb les seves veure-us, com lamentant-se, donant aquestes pinzellades de recitals dramàtics, amb un timbre que aconsegueix transmetre i posar els pèls de punta. Cal afegir que no dóna ús de les seves veus guturals en cap dels temes, fet que pot decebre molts seguidors de la banda o convèncer-los, sens dubte es tracta d'un disc diferent i certament arriscat.

L'àlbum continua amb Slither. Aquí comença la canya des del primer moment, uns riffs amb personalitat i una bateria latent de la mà de Axenrot. A diferència dels dos temes anteriors, el ritme és el que més es destaca, ni fluixeja ni s'accelera, es manté de fons de principi a fi, amb un sol de guitarra demolidor a la meitat del tema que s'empalma perfectament amb la tornada , sense canvis dràstics. La cançó, però, acaba amb un llarg outro de guitarra acústica, per recordar el concepte en conjunt de l'àlbum.

El cinquè tall es tracta d'Nepenthe. Un tema tranquil, amb tocs de Jazz, que triga a arrencar per donar pas a un joc d'instruments, que dóna la sensació d'interpretar melodies improvisades, però alhora formen una compenetració encertada. Fins i tot en la meitat del tema hi ha moments de força i d'augment de ritme, però després torna a relaxar-se, deixant palpable que estem davant d'un tema bastant tranquil i pràcticament ambiental.

Continuem amb Haxprocess, un exemple de la particularitat i originalitat que tenen els noms de les cançons d'Opeth. Comença amb el mateix calibre acústic repetit al llarg de l'àlbum, una veu apagada i uns teclats de fons respondiéndola, com si d'un poema es tractés. Continua amb uns puntejats de guitarra acústica que es van animant amb una bateria a contratemps, una veu més potent i uns teclats més ambientals, però sense deixar de ser un tema relaxat, amb molt feeling i sentiment.

El tema més llarg de l'àlbum és el que s'obre a continuació. Estem davant Famine, un tall que comença amb uns timbals durant un minut i mig per donar pas a un piano lent, amb silencis intercalats i un Akerfeldt impecable, recitant uns versos que seran acompanyats per uns riffs de guitarres repetits una i altra vegada, però no arriben a cansar, donant-li dinàmica i força al tema. Al llarg del tema s'experimenten diversos canvis instrumentals amb l'aportació de vents espontanis, solos de guitarra neta i pocs versos.

The lines in my hand comença amb uns ritmes més alegres que el tema anterior, però en la mateixa ona, amb una guitarra acústica que no deixa de sortir, de donar protagonisme en tot moment i una veu càlida que recita en els moments precisos. Al final del tema, es recorre a un ambient més metalero, molt Opeth, cada vegada amb compassos més forts, una bateria més accelerada, però de nou tornen a apagar de cop per donar pas al penúltim tema de l'àlbum: Folklore.

El títol del tema ja ho diu tot, una guitarra acústica comença una melodia que més tard s'acompanya amb una guitarra elèctrica en net i un baix palpable. Un Akerfeldt lleugerament distorsionat s'obre entre els instruments per continuar en una ona relaxada però alhora amb força i personalitat. El tema, de més de vuit minuts de durada, culmina amb una guitarra dramàtica, de melodia senzilla per acabar en un fade out. Sens dubte, un dels millors temes de l'àlbum quant a complexitat i feeling es refereix.

Marrow of the Earth és el títol del tema que culmina Heritage. Comença amb el mateix recurs utilitzat en temes anteriors: guitarra acústica desoladora, malenconiosa, que ens dóna pas a abandonar aquest món en el que portem immersos des de la primera pista. Tanca perfectament l'obra, donant-li aquest toc dramàtic que no ha deixat d'estar constant.

En conclusió, Heritage es tracta d'una obra de pura complexitat, fins i tot de vegades de caos estructural. Se li ha de donar importància a tot el treball que hi ha darrere per arribar a donar amb melodies tan elaborades i connectades entre si. Tot i això, els temes embriaguen un halo molt ambiental, molt relaxat, que pot resultar monòton i avorrit al llarg de l'àlbum o fins i tot pot donar la sensació de no saber quan acaba un tema i quan comença el següent, ja que tots s'assemblen molt entre si. Per descomptat cal saber entendre aquest estil de metall per poder arribar a gaudir i sens dubte no n'hi haurà prou amb escoltar un cop per arribar a aquest fi.

Caleb
09/03/2012

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.