SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Legion + Injector + Guadaña Porta Caeli (Valladolid)

Serious Black Utopía (Zaragoza)

Guadaña + Indrid Silikona (Madrid)

Legion Zorrotzako Gaztetxea (Bilbao)

Skull Fist + Screamer Soho (Burgos)

Perfect Smile - Erase una vez...un cuento al revés (2013)

Perfect Smile - Erase una vez...un cuento al revés
Perfect Smile
Perfect Smile logo
España

Erase una vez...un cuento al revés

Progressive Metal
Autoproducido
2013


Temes

1.- Érase una vez
2.- Luz del Alba
3.- Cazadores de Brujas
4.- Diamantes y Oro
5.- Un Amor de Ensueño
6.- Cita a Ciegas
7.- Ojos Negros
8.- Un Disfraz Genial
9.- Inmortal
10.- Un cuento al Revés

Formació

Veus: David Requejado
Guitarres: Sebastian Amengual
Baix: Adrián Martín
Bateria: Juan Palacios
Synths, seqüències i pianos: Eduardo Ortiz

Crítica

Fa temps que estava jo esperant el nou disc de Perfect Smile. I és que a aquesta banda madrilenya la vam qualificar en el seu dia com a millor disc del 2011 amb el seu "Mañana puede ser peor" i en el seu moment vam passar por al saber que Nacho Ruíz abandonava les veus per emigrar a Santelmo. Aquesta por es va passar ràpid al veure'ls en directe amb David Requejado, però faltava la prova de foc de l'estudi.

En aquest segon treball, ens trobem amb la incorporació d'Adrián Martín substituint Edu Corral en els complexos baixos i just per a la presentació d'aquest treball, el guitarra fundador Sebas, també abandonarà la banda, una veritable llàstima.

I ara anem al gra. Per aquells que no conegueu a Perfect Smile, es tracta d'una banda on es barregen mil influències que acaben convergint en un metall indefinible. Vam dir en el seu moment un happy metal que abarca des de pases de tango a qualsevol altre estil, clàssic o no. Aquesta senya d'identitat podia ser fàcil que o bé es perdés o bé quedés exagerada quan ens vam disposar a escoltar les noves composicions.

El disc és conceptual tot i no tenir continuïtat cada tema i ser independents entre si. Són històries clàssiques, contes, personatges o pel·lícules conegudes per tots, que expliquen una història diferent, a l'inrevés del que podríem esperar.

Obre amb una Introduccció Érase una vez, que ja ens descol·loca, doncs després d'unes campanes molt de fantasia, amb certa intriga, es desenvolupen ritmes i sons propis d'una història de por, però amb la sensació que en qualsevol moment algú es posarà a rapejar, amb uns cors de fons, percussions i sons molt experimentals. Una intro diferent, que capta l'atenció de l'oient i la seva curiositat.

L'anterior àlbum girava al voltant d'una temàtica circense, i aquest al voltant d'històries sense desperdici, per a les quals queda oberta la veda amb aquest primer tema, Luz del Alba, pel que fa a lletres es refereix, amb temàtica de la por a la foscor de la nit, al llit, fins que alleujats, veiem sortir el sol. El disc ve acompanyat d'unes il·lustracions i un llibret que igual que el mateix treball auditiu, no té desperdici.

Musicalment Perfect Smile ha evolucionat respecte el seu anterior treball, però sense perdre en cap moment l'essència que els va caracteritzar. Aquests cors identificables a l'estil tennessee, aquestes composicions amb continus girs i canvis, ja no de ritme únicament, sinó completament d'estil, combinant clàssics com el tango, bossanova o fins i tot reggae amb el metall. L'evolució més clara està en aquesta última part ja que les parts metall, són molt més metall, les guitarres s'han intensificat quant a so, l'afinació és més greu (aquest cop es tracta a més amb set cordes) i el heavy és molt més heavy, més potent, més dur i cru. Això té com a conseqüència, que els contrastos, són molt més pronunciats i deixen l'oient amb la boca oberta, almenys durant les primeres escoltes, i ho dic en plural!

La bateria, és altament complexa, amb infinits canvis de ritme, combinacions de doble bombo, canvis de tempo, que poden tornar boig a l'oient més fi, a la vegada que sorprès i admirat. D'elles s'encarrega Juan Palacios, que a més s'ha fet càrrec també de l'artwork, des el llibret a la portada.

Seguim doncs amb el primer tema que, com succeirà al llarg del disc, de sobte trenca i es transforma en una mena de bossanova en tota regla amb talls marcats pel metall i per uns segons ens veiem dansant a ritmes de balls de saló, per tornar a situar-nos amb les banyes a l'aire!

Com ja he comentat, molta gent tenia la gran incògnita de les veus, aquesta vegada a càrrec de David Requejado. Un veritable portent, que abasta des greus esquinçats amb lleus tocs fregant el gutural, fins l'agut més espeluçnantment alt que puguem imaginar. Però no només com a "crits" puntuals, sinó amb parts cantades en octaves inabastables per a la majoria de mortals. El fet diferencial és que David canta per al disc, amb sentiment i no per a lluïment personal. No juga la carrera del "jo canto més agut que ningú" que per sort o per desgràcia, es va posar de moda fa un temps, i que va arribar a avorrir. Tracta amb classe i exquisidesa cada part, amb molta expressió i interpretació, jo diria que albirant des de molt amunt el notable alt.

I així arrenca Cazadores de Brujas amb una guitarra clàssica, sonant tipus jazz que obre el que vindria a ser "Hansel i Gretel". Aquest tema compta, com tot el disc, amb una col·laboració estel·lar, en aquest cas a les veus i no és altra que Ronnie Romero (Jose Rubio's Nova Era, Aria Inferno, Konec Silnice, ...) i que quan la cançó es dispara als pocs segons ens deixa bocabadats amb la seva intervenció, demostrant que estem davant d'una de les millors veus d'aquest país, pel seu timbre i registre esquinçat. També el mateix José Rubio es fa càrrec del solo de guitarra. És un tema fresc, enganxós, amb una tornada que com la major part de temes del disc, se't va a clavar al cervell i no et sortirà d'allà. La història dóna la volta, ja que els nens perduts al bosc, en realitat embarguen la casa de la pobra bruixa a mossegades, convertint-se així en els dolents del conte.

"De Diamantes y Oro trata esta canción ...", comença la pista següent. Darrere d'aquest títol potser confús, s'amaga Blancaneus i els set nans, treballadors sense igual. El gir de la història és tan divertit com confús, ja que Blancaneus passa de ser l'assistenta dels baixets, a ser una diva capritxosa a qui els nans decideixen "vendre" la bruixa, per insuportable. Musicalment ens trobem amb els teclats d'Edu Ortiz recolzant un inici gairebé a capella de David, per donar pas als trams més heavys. Els teclats i arranjaments electrònics, compten com a signe d'identitat de la banda al llarg de tot l'àlbum, que combina així una mena de progressiu tan modern com arriscat, que tindrà tants fans adoradors, com potser detractors als que no acabi d'arribar aquesta aposta, tan complexa com fascinant.

El so de la banda tan divertit antany s'ha anat transformat, mantenint aquesta essència festiva, però combinant-la amb passatges molt més foscos. D'aquesta manera els contrastos que pots trobar en aquest llançament són múltiples i dispars, deixant l'oient desconcertat en múltiples ocasions i sent molt difícil definir si parlem d'un tema fosc, divertit, ràpid, lent o bé si es tracta d'un tall més dur o simplement tot el contrari i del revés.

Desgranar el disc tema a tema, musicalment és complicat, doncs gairebé caldria desgranar cadascuna de les estrofes i frases, però les lletres no tenen desperdici en cap cas, com aquest Un Amor de Ensueño en què Freddie Krugger i Eduardo Manostijeras, viuen un romanç tan apassionat com dolorós en què una simple carícia pot provocar molt dolor. Sebas, caracteritzat com Freddie Krugger en el llibret, al llarg de tot el treball interpreta unes guitarres treballadíssimes encarregant-se dels solos, de complexos contratemps, i de portar la major part del pes tan heavy i fosc que hem comentat, així com de les parts més festives d'una guitarra molt protagonista.

Un dels temes que més enganxa des de la primera escolta es tracta de Cita a Ciegas. Un tema potser més pla pel que a girs es refereix, encara que per descomptat no exempt de sorpreses, i que compta amb la col·laboració de Zeta, flamant nou vocalista de Mägo d'Oz. Aquesta vegada es tracta de la bella dorment, qui al despertar resulta trobar-se amb un príncep que no és el galant que tothom espera, almenys no la princesa, sinó més aviat un pobre alcohòlic. Metàfora amb rerefons social, de gran calat i gran actualitat, ara que anem com borregos en una situació no desitjada, o almenys aquesta ha estat la meva interpretació.

La setena pista del disc es tracta de Ojos Negros, tema que potser molts de vosaltres hagueu pogut escoltar ja que el que han fet servir com single presentació. En aquest tall s'aprecien unes fosques i ferotges guitarres, sent un tema molt heavy. El tema, una conversa entre un vampir que es troba avorrit de la sang i la seva víctima ansiosa per ser mossegada i frustrada davant la nova afició als refrescos d'aquest. En aquest cas, el personatge femení està encarnat per una fabulosa Patricia Tapia, també part de Mägo de Oz i David Requejado, caracteritzat com a tal en el booklet, ocupant el paper de vampir, convertint aquest tema en bandera de la banda. Manuel Ibáñez, teclista de Medina Azahara s'encarrega dels teclats en una altra flamant col·laboració.

Després de finalitzar el tema anterior a manera de pop meridional tirant a reggae, comença un tema que francament és una cosa inaudita i que reflecteix el bon rotllo que envolta la banda en tot moment i és la col·laboració del seu ex-vocalista Nacho Ruíz en Un disfraz genial. Sense pors a comparatives odioses, ni a dimes i diretes de com quedaria en aquest disc, ni opinions fora de lloc, Nacho canta donant-ho tot. El tema arrenca una vegada més amb contratemps de balls salseros, amb un David molt romàntic, i una vegada més, un trencament fort de guitarra i de ritmes, donen pas a la dura part interpretada per Nacho que ens transporta a altres discos anteriors. La veritat és que la veu de Nacho és perfecta per Perfect Smile, no ens enganyem, però el cas és que la veu de David, que juga amb frases alternades amb ell, s'adapta a la perfecció també sent ambdues ja, senyals de la banda en diferents èpoques. No té Iron Maiden tres guitarres?

El penúltim tema és Immortal, sent Edu el protagonista de l'artwork en aquest cas, caracteritzat com a meitat mòmia, meitat mortal. Un tema amb una tornada novament enganxosa, que farà les delícies als directes. Mereix esment la veu de David en aquest tema, ja que és capaç de treure matisos al seu timbre realment espectaculars, portant-me a veure de qui es tractava aquesta vegada la col·laboració i sorprenent ja que és ell mateix donant curs a múltiples registres.

Finalitzem l'obra, amb un fantasiós i sorprenent Un cuento al resvés. Una bella balada a piano i veu que de sobte fa un gir mortal convertint-se en un festiu tema de bars, d'aquells de borratxera, cervesa en mà, que posa el tancament al que és una obra d'enorme qualitat de cap a peus: Musicalment tant en composició com a interpretació, temàticament i en el que al artwork es refereix. I deien que no es podia inventar res nou ...

Víc Salda
07/06/2013

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.