SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Legion + Injector + Guadaña Porta Caeli (Valladolid)

Serious Black Utopía (Zaragoza)

Guadaña + Indrid Silikona (Madrid)

Legion Zorrotzako Gaztetxea (Bilbao)

Skull Fist + Screamer Soho (Burgos)

Sphinx - Chronos (2013)

Sphinx - Chronos
Sphinx logo
España

Chronos

Power / Heavy Metal
Iron Moon
2013


Temes

1. Chronos [01:15]
2. Esperando absolución [05:15]
3. Tiempo [05:18]
4. Dulce veneno [04:22]
5. Cruce de caminos [04:16]
6. Insomnio [08:50]
7. Paseando por el cielo [03:48]
8. Volver a caminar [05:59]
9. La sangre del pueblo [05:24]
10. Amanda [04:38]
11. Infierno [04:47]
12. Oro Negro [07:59]

Formació

Veu i teclats: Manuel Rodríguez
Bateria: Carlos Delgado
Baix: Pepe Pineda
Guitarra: Santi Suarez
Guitarra: Justi Bala

Crítica

Nou i esperat treball el de Sphinx el que ens van oferir el passat mes d'octubre. L'estàvem esperant des del seu últim disc, "Renacer" allà pel 2008, ja molts ni tan sols estàvem segurs que aparegués. I és que la veterana banda gaditana, que va començar el seu camí discogràfic en el llunyà 2001 amb el treball de homònim nom, però que porta més de 20 anys d'existència ha evolucionat des de llavors, aconseguint un foradet al cor ja dels clàssics actuals de aquest país.

D'aquesta manera arriba Chronos a les nostres mans, gravat en els Estudis EC de Lugo de la mà d'Iron Moon, després del videoclip presentació del primer tema "Esperando Absolución" que pots veure sobre aquestes línies a mode d'aperitiu.

Després de la intro "Chronos" arrenca com ja havíem dit el tema amb el qual ens van presentar l'àlbum. Així "Esperando Absolución" ens deixa a uns Sphinx amb el seu característic so de sempre, amb el seu segell i ens demostren que han passat els anys però res ha canviat, almenys en essència, ja que el so és molt més modern, més pesades les guitarres i potser una mica més dur. Tornen a la banda Justi Bala a les guitarres i Santi Suárez mantenint la formació més reconeguda.

La veu de Manuel Rodríguez, característica i sant i disseny de la banda segueix sent fidel al que tots teníem en ment, sense mostrar ni un sol àpex de decadència, sobretot tenint en compte els 22 anys que porta al capdavant. El tema combina dobles bombos, riffs de guitarra enganxosos i els ingredients que han portat a la esfingie a estar a l'actualitat musical durant tant de temps.

No és casualitat tot aquest temps allà, i per a això arriba el segon tall "Tiempo". Riff inicial desdoblat, marca de la casa de les mans de Santi Suárez i Justi Bala i un ritme acavalcat en les bateries de Carlos Delgado, ens deixen aquests trams de tornades enganxoses, veu portada a l'extrem agut de la naturalitat de Manuel i un tema per ser corejat en els directes, sens dubte.

El disc avança sense defraudar ni a seguidors de sempre de la banda com un servidor, i estic segur que tampoc neòfits. Després d'un riff inicial molt melòdic, ens donen molta canya amb un tema molt més dur en la seva composició i guitarra, on la base del baix de Pepe Pineda donen la base necessària per donar aquesta tralla que recorda a Judas Priest, per entendre'ns d'alguna manera. Contrasten les estrofes amb una tornada molt més melòdica, no exempta de duresa, amb l'aparició d'arranjaments de guitarres més netes i teclats, dels que s'encarrega igualment Manuel, al mateix temps que de les veus. Així "Dulce Veneno", ens parla d'aquesta part que pot ser tan dolça com amarga que té l'amor. Molt treballat el contrast del tema musicalment, parell a la dolçor i l'amargor comentades.

Quart tema, cinquena pista, és el torn per a "Cruce de caminos". Riffs treballadíssims i complicats donen lloc a un tema molt enganxós, amb una composició d'acords més plans, fàcils d'escoltar però donant peu a un magnífic tema.

Arribem gairebé a l'equador del disc amb "Insomnio". Una de les característiques del so de Sphinx, és el so net de guitarres a l'hora de fer arpegis o balades com ja ens van regalar a Mar de Dioses o a Paraíso en la Eternidad i en endavant. El tema no és per això una balada ni res per l'estil, sinó un mig temps amb lleugers aires progressius, amb canvis de ritme i tempo.És en aquest tema on trobem pràcticament totes les variants recognoscibles de la banda.

"Paseando por el cielo", tema trist, de més fàcil escolta però amb prou matisos perquè no cansi malgrat múltiples audicions, atesos els arranjaments i matisos, dóna pas a "Volver a Caminar". Són més de 6 minuts de bonica balada on els andalusos donen regna solta al sentiment i tot això amb un missatge d'ànim i lluita per seguir endavant quan estem ferits al cor.

Els temes són d'una durada interessant, així doncs gairebé sis minuts ens deixen a les mans de "La Sangre del Pueblo". Riff pesat amb arranjaments de teclat com gotetes de gel trencant donen pas a un metall pesat que acaba desembocant en una base rítmica molt present en les composicions de la banda, però tot això adornat d'una duresa guitarrera una mica més forta de l'habitual.

"Amanda", amb un tapping inicial molt melòdic, ens deixa també un so cru de guitarra rítmica, una greu afinació, potser algun to més de l'habitual en altres treballs, com a mínim dels primers donen pas a una demostració per part de la banda d'acord amb que es pot mantenir l'essència del so i composició, aportant elements nous i frescos, adaptant el so a nous temps, però sent invariablement Sphinx.

El treball va arribant a la seva fi amb "Inferno". Un tema que arrenca originalment amb un riff de guitarra que es va veient tallat amb trossos més sinistres i arranjaments de teclat essencials a l'hora d'aconseguir aquesta atmosfera més tenebrosa de l'avern, amb acords menys plans (no de majors i menors viuen només les cançons), canvis de ritme i de to per tornar de nou a l'atmosfera macabra de les profunditats on habiten els culpables de traïció i altres mesquineses.

Tanquen aquests nois el treball amb un gran tema de 8 minuts, "Oro Negro" que ens recorda temes de llarga durada característics en cada disc de la banda que fan servir per tancar. Un riff molt, però que molt Maiden o més aviat podria dir molt Sphinx, recorda "Mar de Dioses" i la història del submarí rus. La lletra no té res a veure, per descomptat, sinó que parla de les misèries petrolíferes. El tema no pot sinó fer les delícies dels seguidors de la banda del nombre de la bèstia, ja que quant a estructura, canvis de ritme, tempo i riffs, seria un digne tema de qualsevol bon àlbum dels anglosaxons. No seria just no dir que és un gran tema també en l'ona de Sphinx, que compta amb tots els ingredients del bon metal clàssic i que és un colofó ideal per tancar aquest LP.

Així doncs, aquest cinquè treball de la banda, eterna promesa del metall nacional, ens segueix deixant un molt bon gust de boca i amb ganes de més. A un pas solament d'aconseguir l'excel·lència, el que si que aconsegueixen és posar al mercat un altre molt bon disc que amplia la gran trajectòria que porten a l'esquena i només esperem que les adversitats els respectin per poder seguir creixent, presentant en directe i consagrant-se definitivament dalt.

Víc Salda
20/01/2014

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.