Divino Disturbo - Op I (2013)
Symphonic Power Metal
Art Gates Records
2013
Temes
1. Introitus 00:42
2. Lux Aeterna 04:21
3. Nirmia 04:22
4. Morrigan 01:45
5. Eternal Spring 05:40
6. Carpe Noctem 03:29
7. Layla 03:34
8. Wolf Song 06:35
9. Callista 04:11
10. Morrigan (Acoustic) 02:34
11. Through the Night Shadows 01:57
12. Oniria (Prelude to Op II) 03:14
Formació
Veu: Raquel
Guitarra: Alan Cueto
Baix, orquestacions: Matías RL
Bateria: Dani Pérez
Crítica
Els madrilenys Divino Disturbo han editat el seu primer treball a través del segell Art Gates Records el passat 11 novembre 2013 titulat Op I. Un títol molt significatius si mirem com ells es defineixen, influenciats per diversos estils, principalment per compositors clàssics i moderns de música clàssica.
Amb aquestes premisses i abans d'haver escoltat el disc, la cosa promet... per realitzar aquestes comparacions s'ha d'estar molt satisfet amb el so de la banda. Toca veure si aquestes influències estan a l'altura. El primer que crida l' atenció en Op I és la portada, molt lluminosa i optant per la fantasia com a estil per al seu primer treball. Imagino que s'hi intenta reflectir la dualitat entre el bé i el mal, el mal clarament representat per una de les majors xacres que té la societat actual. Les altes esferes econòmiques que controlen aquella sabor la major part dels diners i les nostres vides.
El que ofereix Divino Disturbo és un disc de metall simfònic, veus líriques acompanyades d'unes bases èpiques, power i progressives amb molta feina orquestral. Topem amb el de sempre, el metall líric és un estil molt picat i com s'esdevé amb altres estils costa molt trobar alguna cosa diferent i que realment t'ompli. Divinono Disturbo, com a mínim, ho intenten i la veritat és que se surten bastant bé irats.
Rachel a les veus, fa una bona feina, però sempre en un pla líric. Això porta a la banda a estar a l' extrem més líric de les bandes simfòniques, gòtiques, liderades per dones, anomenem- com vulguem... Això sempre és un bo i dolent, bo pel bon nivell vocal, dolent perquè impedeix buscar melodies més comuns i no tan líriques, però això no és l'objectiu de la banda. En l'aspecte instrumental tenim també un nivell tècnic molt elevat, bases bàsicament power i progressives, amb un gran treball orquestral, fan d'Op I un disc que agrada escoltar, al marge del treball vocal.
No m'ha estat fàcil endinsar-me en aquest disc, ha requerit de moltes escoltes, però a mesura que avançava en elles anava trobant aquesta lògica que plasma la definició que fa la banda del seu estil. Descobrint detalls de teclats, arranjaments aquí i allà que enriqueixen les composicions elevant a un pla més tècnic i embriagador.
Cal esmentar, que Rachel s'allunya dels registres més lírics en Morrigan, el desè tall, la versió acústica, i ho fa més que bé.
Estem davant d'una bona aposta dins del metall simfònic, que agradarà als adeptes a ell i als amants del metall amb influències clàssiques on la qualitat tècnica queda més que provada.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!