H.E.A.T. - Tearing Down the Walls (2014)
 |
Hard Rock
earMUSIC
2014
Temes
1. Point of No Return
2. A Shot at Redemption
3. Inferno
4. The Wreckoning
5. Tearing Down the Walls
6. Mannequin Show
7. We Will Never Die
8. Emergency
9. All the Nights
10. Eye for an Eye
11. Enemy in Me
12. Laughing at Tomorrow
Formació
Veus: Erik Grönwall
Guitarra: Eric Rivers
Teclats: Jona Tee
Baix: Jimmy Jay
Bateria: Crash
Crítica
Arriba a les meves mans el nou llançament de H.E.A.T. Últimament havia sentit parlar molt d'aquesta banda a causa de la recent visita al nostre país, però la veritat és que no havia escoltat res encara que això si, sabia que feien hard rock.
Per algun estrany motiu, a més, em va donar la sensació que eren unes velles estrelles sueques que sortien finalment a presentar-se per Europa, així que vaig començar a escoltar el llançament que es produirà el proper 14 d'abril i dos dels seus tres treballs anteriors per conèixer una mica. HEAT del 2009 i Adress the Nation del 2012, el primer d'ells amb un altre vocalista (Freedom Rock del 2010 me'l vaig saltar).
La veritat sigui dita, el primer que em va sorprendre és que no són uns veterans expandint sinó una recent, reeixida i jove banda que aposta per un hard rock clàssic però amb tocs moderns. Composicions excel·lents, treballadíssims cors i un so espectacular. La veritat és que en poc temps s'ha convertit en una de les sorpreses més grans per a mi en els últims anys, tornant-me addicte a aquesta feina, clarament superior en tots els sentits als anteriors.
Des dels primers treballs de Skid Row (ja ha plogut) no em trobava davant un hard rock metall que generés tal nivell de connectivitat amb l'oient i que destilase tanta qualitat, mimant fins al més ínfim detall i convertint en la meva col·lecció personal aquest disc en una joia imprescindible.
El llançament comença amb un tema anomenat "Point of no return" i podem veure una composició molt canyera després d'una suau introducció acústica descansant en un teclat que esclata en una explosió que serveix de presentació d'aquest nou treball, que per mi és de llarg el millor de la seva carrera i això que el seu predecessor havia rebut les millors crítiques a nivell mundial!
La veu d'Eric Grönwall s'adapta com un guant de vellut al so global, sabent jugar amb el timbre exacte barreja de crit estripat i agut, però de matís suau i que fàcilment pot entrar a qualsevol tipus d'oient, fins i tot aliens al gènere.
El segon tall, és potser del més fluix del disc i és sublim! Així una guitarra gairebé distorsió i un bombo marcant el ritme a manera de metrònom, dóna pas a una segona explosió. Un ritme del sud ens transporta a aquest rock dur que transformat en imatges, visualitzem llargues carreteres rectes en motos custom i milles i milles per davant. Es tracta de "A Shot for Redemption".
Eminentment guitarrer tot l'àlbum, una mostra d'això és "Inferno". Una de les novetats del grup és que ara mateix compten únicament amb una guitarra des de l'estiu del 2013 i no sembla que hagin de substituir Dave. Així s'encarrega de tot el treball de les sis cordes i amb total solvència Eric Rivers. No crec que això vagi a resultar cap problema en portar aquest treball al directe. "Inferno" compta a més, amb el que és sant i senya de la banda i són uns cors molt treballats i enganxosos. Tots i cadascun dels tornades es graven a foc a les orelles i no surten ja d'ahi!
En aquest tall també té especial protagonisme el baix de Jimmy Jay, amb un ritme molt marcat i punxant, encara que ja se sap que cap dels instruments són un mer suport, adornament ni farciment, al contrari, aquest protagonisme repartit és el que li confereix aquest so tan rodó i fa d'aquesta publicació un treball digne d'estar entre els més grans!
La veritat és que feia molts anys que no escoltava cap disc d'aquest estil que m'omplís i enganxés tant, tenint en compte que el hard rock no és el meu gènere favorit ni el més escoltat però que si forma part dels meus orígens i al qual mai se li pot fer un fàstic.
"The Wreckoning" és una introducció al tema que dóna nom al LP. "Tearing Down the walls". Sempre s'ha parlat de les balades heavy com un dels emblemes de l'estil. Tot i estar d'acord, he de dir que el que realment ha triomfat i transcendit a tots els nivells són les balades més hard rock, traspassant les fronteres dels oients del gènere fins a arribar fins televisions ia tot amant de la música. Aquest preciós tema, és una mostra d'això. Sent una balada on no predominen els menors, juguen amb transformacions clàssiques, no inventen res de nou, però aconsegueixen una composició que té tal qualitat que fins i tot dóna nom a aquest enregistrament!
Uns pinçats de corda donen l'inici a "Mannequin Show", un altre dels meus favorits de l'àlbum i que també deriva en una explosió de mig temps, on els teclats de Jona Tee, adornen de manera decisiva. Increible tornada amb una força i una intensitat remarcables!
"We will never die", acompanya també en la temàtica original del gènere on els més forts arriben a la ciutat disposats a arrasar amb tot i triomfar. La veritat és que possiblement després d'aquest disc hagin donat un passet més per convertir-se en immortals amb la seva música.
El disc està ple de mitjos temps, on la clau no rau ni en un especial virtuosisme, ni en rapidesa, ni en cantar més agut, ni fer el solo més complexe. Tampoc en barrejar acords impossibles, però si en fer les coses atractives, riffs de molt mèrit, bons cors, i una melodia vocal sublim. Així "Emergency", ens trasllada sensacions de tema clàssic de tota la vida, que cantarejarem com si ho coneguéssim des de fa anys!
Amb "All Nights" trobem la segona balada d'aquest llarga durada. Acompanyat per un brillant piano, ens acostem perillosament al final d'aquest "Tearing Down the walls". És a dir, a tornar a escoltar des del principi una altra vegada més! Però abans d'això arribarem a un últim global de temes que no mereixen desperdici, així com "Eye for an eye", és un altre "clàssic nou". La bateria de Crash (encertat nom artístic) segueix l'estela dels seus companys sense buscar floritures però sent molt solvent i aconseguint que les tornades i cada punt es converteixi en clar èxit. És un disc clarament ple de singles potencialment reeixits i les passaran de tots colors per triar quins temes anar publicant en format single / videoclips!
Tanquen aquest excel·lent plàstic, que encara que és un terme completament obsolet val la pena usar-lo en un disc de tall tan clàssic com aquest, amb dues joies. Un "Enemy in Me", amb uns cors en la tornada que fan saltar pel saló de casa arribant al punt que no sé triar quines són les meves temes favorits, ja que amb gairebé cada pista diria : Aquesta! "Laughing at tomorrow" serveix de tancament per a aquest diamant que hauria catapultar, si el món és just, a aquests suecs als cims de l'hard rock, sense cap dubte i dels quals em quedo amb moltíssimes ganes de veure en directe!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!