Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

Camino

Heavy Metal
CD Music
2012

Temes

1.No Preguntes
2.Fly
3.Miénteme
4.Oveja Negra
5.Sombra
6.Sin Miedo
7.Oscura Tentación
8.Canción De Cuna
9.Ventana Al Mundo
10.Sólo Un Error
11.Canción De Cuna (Acústico)

Formació

Veu: Chapi Solla
Guitarra: Jorge Brito
Baix: Juan Manuel Ávila
Bateria: Alejandro González

Primer LP de la banda canària i primera reedició també. El expliquem. El disc es va gravar a l'agost de 2011 amb l'antic vocalista Gustavo Àvila, i després de la seva marxa, el grup va decidir reeditar el mateix amb Chapi Solla a les veus uns mesos després, concretament al maig de 2012. Tot i això, Natribu compta amb una dilatada trajectòria. Es van formar l'any 2004 tot i que no van editar la seva primera DEMO fins a l'any 2010. En tot aquest temps la banda ha sofert canvis constants en la seva formació.

" Camino ", que així és com es diu el disc, és una mostra de rock dur amb tendències alternatives. Realment, després d'escoltar, es fa difícil d'encasellar en algun estil concret. Tenim deu cançons ( sense comptar l'acústic de Canto de cuna) més o menys directes, on es tracten temes religiosos i socials, sempre envoltats per dilemes o qüestions morals i ètiques que, en alguns casos, parteixen d'històries molt concretes. En general, el quartet es distingeix per un estil en el qual té molta rellevància la veu de Chapi, amb unes guitarres senzilles que no ressalten tot just acompanyades per un baix que té els seus moments i uns ritmes a la bateria coherents. Una altra de les característiques d'aquest treball és que, al mateix temps que costa trobar sols en les cançons, és estrany trobar alguna que no tingui arranjaments.

L'obra és bastant coherent : no hi ha disparitat musical ni temàtica entre uns temes i altres. No hi ha cap tema que sobresurti, ni per bé, ni per mal, i això, de vegades, pot ser un problema, perquè qualsevol gran disc necessita d'algunes peces que s'enganxin al públic.

Ens introduïm en el LP amb el cant gregorià inicial de No preguntes, tema crític amb la religió i bastant contundent, però amb una cadència en la lletra molt forçada. Després ens trobem amb Fly, un tema més rocanrolero amb uns puntejos senzills i però poc cures al final. Miénteme és la tercera proposta, i, almenys per a un servidor, la millor. La melodia vocal i els puntejos de guitarra li donen un toc més alegre, encara que tant a les melodies com als rascats els falta nitidesa i contundència. Oveja negra destaca, sobretot, per ser el primer tema amb un sol pròpiament dit, i després, Sombra, ens torna una mica aquella " espurna " de Menteix-me, amb unes guitarres que s'entrellacen amb la línia de baix. Sin miedo és la cançó més lenta, i és una pena que al final es solapi el sol amb tota la resta i quedi en darrer terme. Oscura tentación i Canción de cuna contenen unes veus de fons que no acaben d'enganxar del tot, i aquesta última, en concret, comença amb uns sanglots de nadó que, a part de curiosos, li deixen a un mal el cos i el preparen per, segurament, el tema més trist de tots. Amb Ventana al mundo i Solo un error, ambdues amb arranjaments en l'inici i la segona amb arranjaments també al final, arribem al final del disc, sense oblidar la versió acústica de Canción de cuna.

D'aquesta manera, tenim un disc amb temes interessants però no explosius. Val a dir que és un estil més fosc que alegre, sobretot per la melodia vocal ( molt altiva i esquinçada ) i per la falta de solos i melodies més revulsives. Tot i això, això és simplement una constatació estilística que pot agradar més o menys mesura. El que sí que és òbviament millorable és la producció : la veu, per molt potent que sigui, no ha de sobresortir tant del conjunt ; el baix té un so pobre i deu sonar millor, igual que les guitarres, que no ressalten ni en els seus moments més àlgids. La bateria és l'únic instrument que té un so acceptable. Una altra cosa a tenir en compte és la quantitat de crits i arranjaments que hi ha al llarg del disc. Cada instrumentista ha de tenir el seu moment, però en cap cas un ha envair l'espai d'un altre, i de vegades sembla que la veu tingui massa afany de protagonisme. Finalment, dir que hi ha veus de fons en alguns temes que són més caòtiques d'harmòniques.

En conclusió, primer lliurament reeditada amb un estil bastant original. Tots els punts febles són millorables sens dubte tenint en compte l'experiència i trajectòria del grup i dels seus components, i, a més, en directe s'oblidaran les qüestions de so i producció. Segur que val la pena.

Krápula Néstor
05/06/2014

Arxiu de
novetats