Dragonforce - Maximum Overload (2014)
 |
Power Metal
earMUSIC
2014
Temes
1. The Game 4:56
2. Tomorrow's Kings 4:06
3. No More 3:45
4. Three Hammers 5:47
5. Symphony of the Night 5:19
6. The Sun is Dead 6:24
7. Defenders 5:47
8. Extraction Zone 5:06
9. City of Gold 4:40
10. Ring of Fire 3:15
Formació
Veus; Marc Hudson
Guitarres, cors: Herman Li
Guitarres, cors: Sam Totman
Teclats, piano, cors: Vadim Pruzhanov
Bateria, percusió, cors: Dave Mackintosh
Baix, cors: Frédéric Leclercq
Crítica
Els britànics Dragonforce llancen aquest mes d'agost (curiós mes per a un llançament d'aquest calibre), el seu sisè àlbum d'estudi, segon ja amb l'actual formació i el vocalista Marc Hudson al capdavant.
El disc, Maximum Overload, mostra la sobrecàrrega de la vida quotidiana i les noves tecnologies, segons va explicar el seu guitarrista Herman Li, i se'ls va ocórrer en un aeroport al veure tots connectats amb els seus diferents dispositius portàtils. Inspira el concepte de l'àlbum i de la portada, magnífica i expressiva amb totes les forces. Sigui dit de passada, sobrecàrrega màxima em sembla més que adequat als anteriors treballs de la banda, on es tractava de demostrar ser els més ràpids i els més complexos.
La meva primera impressió, contrària al títol és que Dragonforce, amb una identitat molt definida i que siguie mantenint, ja no ofereixen sobrecàrrega màxima ni de velocitat, ni de virtuosisme innecessari. Mantenen un tempo altíssim, aquestes melodies ràpides i enèrgiques, però la veritat és que sembla que ja tenen clar que no tenen res a demostrar, ni han de convèncer a ningú que poden ser els més ràpids, ni els més complexos i han sabut dosificar aquests anteriors excessos, combinant-los amb excel·lent criteri.
L'àlbum es posa a la venda en una edició especial amb 5 bonus track, però que no és la versió que ha caigut a les nostres mans, així que anem a posar-nos mans a l'obra amb el desengrane d'aquests virtuosos i la seva obra composta pràcticament en íntegrament pel baixista Frédéric Leclercq.
El vocalista Matt Heafy de Trivium va participar en 3 cançons: "Defenders", "The Game" i "No More". No hi ha motiu per descobrir ara a aquest crac de les veus, però vaig haver de fer una ullada per adonar-me qui era i que no es tractava de Kai Hansen.
"The Game", porta de presentació. Velocitat, riff veloç molt marcat i la veu de la nova descobriment anglosaxó: Mark Hudson en el que és el seu segon llançament amb la banda, consagrant com un dels millors vocalistes britànics de l'actualitat.
El sol del tema, com en pràcticament la majoria de temes mereix comentari a part i és que els desdoblaments i els sons galàctics i impossibles que fan Herman Li costat de Sam Totman, són senzillament impossibles de desenvolupar i menys doblegant en terceres en alguns passatges. Ha de ser poc més que espectacular presenciar en directe aquest desimboltura de velocitat i tècnica conjunta.
"Tomorrow s Kings" ens avança amb una petita introducció instrumental que ràpidament ens torna un altre plantofada de velocitat, però aquesta vegada amb el tema principal que es convertirà en la tornada. Molt melòdic, amb una bateria, que tot i destacar de la mà de Dave Mackintosh, no es limita a un doble bombo estratosfèric i ja està, sinó que li confereix els seus propis ritmes de doble bombo i múltiples talls i breaks que ajuden a que el tema sigui una mena injecció d'adrenalina en forma d'himne d'aquestes impossibles de no corejar!
És la primera vegada que la banda decideix no gravar el mateix en el seu propi estudi, i escollir un productor de fora del grup, però el resultat, pel meu gust és un disc més que excel·lent. Una obra mestra del power / speed metal melòdic, referència obligada futura i no és fàcil aconseguir una fita d'aquest calibre!
Avancem amb una mica més de calma. I estem parlant de Dragonforce, la paraula "calma" mereix unes cometes enormes. Sense abandonar bàsicament seu caràcter melòdic, apareix per segona vegada la col·laboració de Matt Heafy per aportar el seu toc i deixar-ho plasmat en aquest llançament.
"Three Hammers". Tres martells. Doncs es tracta d'un dels temes més semblants a un mig temps que trobaràs. Mark treu un registre "nou" de la seva butxaca que ens sorprèn per la seva versatilitat en el color de la seva veu i val la pena un cop més remarcar, de fer un sol doblat a terceres, a tota velocitat basat en sweap picking d'harmònics, no és un problema per a aquests nois.
Quan sembla que després de la tempesta, arriba la calma amb "Symphony of the Night", resulta que es tracta d'un miratge d'uns pocs segons per portar-nos a un altre dels temes més majestuosos del disc, amb un altre tornada magistral. De debò, gran sorpresa aquest llançament, que em feia por que em arribar a avorrir, i resulta que em trobo amb del millor del que portem de dècada almenys, sinó més enllà.
Passem més enllà de l'equador de la feina, ja que en la seva edició "bàsica" són "només" 10 temes amb "The Sun is Dead". Dic això amb cometes, ja que la durada dels temes és més que acceptable i converteix el disc en una cosa en el seu punt just per no arribar a fer-se excessivament pesat pel seu nivell de velocitat extrem i al contrari deixar-te just amb aquest puntet de voler més. El tema és més lentet, ja sabem que això no vol dir que et vagis a relaxar, però certament té punts amb algun riff, tant els melòdics que fan de pont, com els de les estrofes més que interessants.
Arribem a l'última col·laboració de Matt de Trivium amb "Defenders". Tema més directe, cru però que desemboca en un altre tornada que fa les mil delícies de l'oient. Ens trobem també amb un trencament a meitat del tema, amb un so més net, que també ens dóna un toc nou a la composició.
El piano i els teclats de Vadim Pruzhanov, estan presents de manera contínua encara que de vegades cal prestar atenció per veure el protagonisme que realment tenen, com en aquest tema que la bateria ja s'acosta al blast beat amb "Extraction Zero" per donar pas a "City of Gold". Com cercadors d'or, a la càrrega, la velocitat generada és moderada però adornada amb unes veus espectaculars, cors que mereixen menció especial al llarg de tota la publicació i una tornada una altra vegada molt tararejable i enganxós.
L'àlbum s'acomiada amb "Ring of Fire" que és una cover de Johnny Cash, portada al terreny Dragonforce. És a dir, velocitat endimoniada i arranjaments molt melòdics.
Dragonforce amb aquest llançament es converteix en una de les grans bandes europees, referència per la seva velocitat i melodia i posen el llistó molt i molt alt a l'hora d'agafar una referència de power metal melòdic. Un dels millors llançaments del 2014 sens dubte!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!