Neal Morse - Songs From November (2014)
 |
Progressive Rock
InsideOut Music
2014
Temes
1. Whatever Days 4:46
2. Heaven Smiled 4:14
3. Flowers In A Vase 4:15
4. Love Shot An Arrow 4:18
5. Song For The Free 4:27
6. Tell Me Annabelle 4:21
7. My Time Of Dying 4:36
8. When Things Slow Down 3:24
9. Daddy’s Daughter 4:44
10. Wear The Chains 4:04
11. The Way Of Love 4:31
Formació
Teclats, veus, guitarra, baix y percusió: Neal Morse
Bateria: Gabe Klein
Instruments de corda: Chris Carmichael
Saxo: Jim Joke
Trompeta: Steve Herrman
Percusió: Eric Darken
Veus: Regina y Alfreda McCrary, Wil Morse y Eric Gillette
Crítica
Nou disc del incansable Neal Morse, músic al qual no li falta inspiració doncs el seu treball sembla no arribar límits reconeixibles quan es treuen tants i tants àlbums de tan alta qualitat any rere any. Mentre que la seva última aparició discogràfica va ser de la mà d'Transatlantic en aquest mateix 2014, no és des del 2012 que Neal no llançava un nou disc en solitari. Així doncs, els amants del progressiu teníem una data marcada a foc en el calendari per veure que ens oferiria aquest nou treball i com ens podria sorprendre el nou àlbum del multiinstrumentista.
El polifacètic Neal Morse, en aquest Songs From November, ha canviat radicalment el rumb del seu estil musical oferint un àlbum molt més "senzill" del que el seu rock d'índole més progressiva ens havia mostrat fins ara. I ull quan dic senzill, ja que és molt dir d'aquest músic capaç de tot i de més, fet més que palpable i que torna a demostrar en aquest nou llarga durada ple de matisos i moments àlgids per tot arreu, però que irremeiablement ens transporta a un univers musical que difereix molt del que estem acostumats per aquestes contrades, on el metall més cru regna a plaer. Malgrat tot, anem a estovar nostres cors metàl · lics per afrontar aquest nou treball del multiinstrumentista americà que, malgrat deixar de banda melodies intricades i complexes i passar oferir cançons molt més accessibles i simples, és disfrutable des del minut un fins al seu final.
Primer de tot, dir que estem davant un treball que té una accessibilitat rotundament elevada, tant per al públic més progressiu com per a aquells que gaudeixin amb cançons d'índole més popera. Només amb dir això ja podem pensar que molts es tiressin enrere davant aquesta obra, ja que no són poques les vegades que, només amb el maleït qualificatiu, ja renunciem a l'escolta d'un àlbum. Però no crec que les cançons que ens ofereix Songs From November es mereixin només l'etiqueta de "pop" o "pop-rock", doncs seria simplificar més del compte una cosa que, només sabent qui prové, mereix encara que sigui un intent .
Per si no fossin clares les explicacions que Neal Morse pogués haver donat abans del llançament de l'àlbum, o de si el single "Heaven Smiled" (preciosa balada al més pur estil "Shine" o "We All Need Some Light" de Transatlantic) no deixés clares les intencions del músic en aquest disc, "Whatever Days" ens mostra aquesta faceta més alegre i popera del artista, una cançó que és acompanyada de saxos i trompetes i que, parlant per mi, em va arrencar un somriure al moment d'escoltar. Escoltin, tant de bo tots els temes poperos sonessin així i tinguessin tal qualitat.
"Flowers in a Vase" ens enamora amb una línia lírica acompanyada d'harmonies vocals, i "Love Shot an Arrow", la "piano-balada" de l'àlbum, ens porta unes melodies melancòliques però alhora delicioses. Cançons com "Song for the Free" (una de les meves favorites del disc) t'alegren el dia amb el seu contagiable alegria, i "Tell Em Annabel", "My Time of Dying" o "When Things Slow Down" segueixen els patrons mostrats fins el moment per oferir encantadors acords i melodies que sí, que no deixen de seguir senzills patrons, però que valen el seu pes en or.
La sentimental "Daddy 's Daughter" aconsegueix transmetre'ns la tendresa que Neal sent quan canta i quan compon, i "Wear the Chains" té aquest ritme lent que acaba per convertir-se en un alegre tornada per acabar desfent de nou lentament. Songs From November tanca amb la rockera "The Way of Love" i, la veritat, tot i no estar acostumat a escoltar aquest tipus de música, els 47 minuts que dura la feina no em van semblar en cap moment tediosos o repetitius. Potser aquí rau la virtut de Neal Morse, aquesta capacitat de transmetre a l'oient els sentiments que ell vulgui com ell vol.
Un resum per a la nova obra del senyor Neal Morse? Doncs molt difícil es em posa, la veritat. Podríem dir que aquest disc mereix una ressenya final des de dos punts de vista relativament allunyats: primer de tot, dir que l'àlbum aconsegueix oferir el que el músic i la pròpia música està buscant. Aquest tint al més pur estil cantautor domina en el disc al llarg de tot el seu minutatge i, si això és el que precisament Neal estava buscant, com podem oferir una valoració negativa d'aquest? El que ell volia, ho ha aconseguit, això és així. Però aquí entrem en la segona variant d'aquesta conclusió final (que tant m'està costant explicar, tot sigui dit). Només amb escoltar el nom de Neal Morse ja ens vénen al cap llargues peces èpiques de trenta minuts, i és més que inevitable que fins als seus oients més fidels no trobin allò que anhelen del músic i no considerin que aquesta obra estigui a l'alçada de les seves predecessores. Però no crec que ho oportú en aquest cas sigui comparar aquest treball amb els anteriors, sinó més aviat prendre-ho com un punt de partida nou per a l'artista i veure-ho com una oportunitat de crear alguna cosa diferent i oferir a l'oient el que no havia pogut escoltar abans l'autor en qüestió.
Ja que l'enregistrament del següent disc de Neal està programat per a finals d'aquest mateix any i no hem de preocupar d'un canvi d'estil ni res semblant, crec que seria estúpid entrar al típic "hauria d'haver fet tal o qual" i, resumint el resumit, crec que estem davant d'un àlbum cent per cent disfrutable que busca alguna cosa que l'artista no havia creat en aquests darrers anys, i això és una cosa que aconsegueix i de sobres. I no us vaig a enganyar, no és aquest el disc que em posaria jo una tarda qualsevol, però no per això mereix menys reconeixement.
El disc el pot gaudir tothom però alhora no tothom en pot gaudir. La qüestió és: ¿Per què no deixem de banda les etiquetes i ens dediquem simplement a degustar aquestes precioses cançons de 4 minuts?
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!