Ipsilon - Crónicas de Enki (2014)
 |
Progressive Power Metal
Autoproducido
2014
Temes
01 - Desolación
02 - El Viaje
03 - Nuevo Mundo
04 - Eridu
05 - Rebelión
06 - Genoma
07 - La Ira De Enlil
08 - Los Jardines Del Mal
09 - Revelación
10 - El Destructor
Formació
Veus: Manuel Soler "Nolo"
Guitarres: Carlos Alcaraz
Baix: Oscar Vidakovic
Teclats: Jordi Longan
Bateria: Manuel Cufre
Crítica
Fa temps ja i no poc que porto seguint la pista a l'elaboració d'aquest treball de metall progressiu dels barcelonins Ipsilon (encara que els seus components tenen orígens d'allò més variat de la geografia estatal) anomenat Les Cròniques d'Enki i que està basat en la saga "El Llibre Perdut d'Enki", on es narra la història de la humanitat de procedència extraterrestre basant-se en les taules sumèries. Per a això, la banda s'ha submergit de valent en la història i ha creat una obra musical i gràfica de caracter excepcional cuidant fins al més mínim detall tant musical, tecnològic o físic.
Després de dos donem de metall clàssic amb tocs power, Ipsilon decideix fer una presentació de llarga durada amb un gran disc completament conceptual i emmarcat clarament en el metall progressiu cantat en castellà d'alta qualitat compositiva i interpretativa. S'han llançat al mercat amb la idea de conquerir aquest sector una mica orfe, i han apostat per la porta gran amb una portada i il·lustracions del meravellós artista Polonès Tomasz Jedruzek donant vida a la història del disc en imatges.
Arrenquen amb "Desolación" una introducció de gairebé 5 minuts, però cantada. Dic introducció perquè ens narren el principi de la història a manera de pròleg. So moderns de teclats, una bateria suau i una veu de Nolo, l'excel·lent vocalista murcià ens transporten al que serà el llançament, amb troba enrere inclosa, de la nau del capità Enki! El que s'ha dit, una història amb caràcter representatiu, no solament un disc d'alta qualitat.
D'aquí saltem al "Viaje". Ens trobem amb múltiples canvis de ritme, una bateria que fa caure d'esquena a càrrec de Manuel Cufré, un baix excel·lent recordant als primers Symphony X, amb Oskar Vidakovic, unes guitarres a càrrec de Carlos Alcaraz a l'altura de les circumstàncies amb una desimboltura tècnic que m'encantarà veure en viu i uns teclats molt protagonistes de Jordi Longán. El so general de la banda és rodó i encaixa cada punt amb una mètrica exacta. Aquest viatge instrumental és un altre aperitiu més de nou any que ens seguirem trobant, perquè ja només aquests dos temes d'un caràcter més introductori, es gaudeixen al màxim.
D'aquí saltem a una sèrie de temes, que com a bons temes progressius tenen una durada considerable, ja que els canvis de ritme, de veu, de timbre i les demostracions tècniques de tots i cadascun dels seus membres necessiten d'això. A més, la música no és a l'atzar, sinó que pretén ambientar la història a cada moment, i de veritat crec que amb gran èxit. Així "Nou Món" ja ens deixa 8 minuts d'èxtasi grupal, on Nolo mostra una sèrie de registres des mitjans agradables, fins a un punyent agut a l'altura de grans vocalistes de fama internacional, ja que no només és la seva tècnica, sinó el sentiment desprès .
No us vaig a enganyar, és un disc dens, molt dens i potser és dificultós en primeres escoltes. M'ha portat el seu temps escoltar, reescucharlo, desgranar i gaudir plenament, ja que va veure la llum aquest passat mes de juliol. Això si. Ho considero imprescindible ja en la meva discografia com a amant del metall melòdic i fins el qualificaria d'obra mestra per als amants del progressiu. Les harmonies desxifrades, els duels guitarra-teclats, el baix protagonista més de ser base i una bateria no a l'abast de tothom l'eleven a un nivell més que destacable!
El disc el van presentar acompanyat del tema "Eridu". Eridu (lloc on segons la Bíblia va estar el Jardí de l'Edèn), va ser la primera ciutat fundada i en la qual amb lleugers tocs arabescos en clau molt més power però sense deixar en cap moment l'essència místic-progressiva, avança el disc amb elegància.
El següent tema, "Rebelión", avança la història, incloent unes rèpliques en screaming de la primera col·laboració, William UJ ex-Inner Expose, que el doten de nous matisos. Val a dir que els redoblaments del doble bombo, la interpretació vocal i els riffs de guitarra, desgranen una mica musicalment l'agonia de la rebel·lió descrita deixant-nos una tornada molt més esperançador i melòdic. Especial com es diria en molts llocs del territori significant, molt bo, amb un canvi de ritme a blast beat en la part de sols, que m'encantarà gaudir en directe.
A "Genoma" descobrim que han cuidat més detalls encara deixant-nos més regalets que fan valer més encara la pena, l'adquisició del disc. Inici del baix / teclat evocant un aire místic-futurista que ens deixa la primera col·laboració de l'àlbum i és la flamant Gemma Vau (Biosfear). Genoma, El genoma és el conjunt de gens continguts en els cromosomes, i parla de la creació de l'ésser humà, pensat per viure com a esclau entre altres frases glorioses.
La primera part del tema, està escrita en clau de balada, però clar, de nou gairebé 9 minuts donen per a molt i després d'un interludi donen pas a múltiples variants, sense perdre l'essència del tema.
Parlant de col·laboracions il·lustres, "La Ira de Enlil" ens deixa una altra de categoria: Sherpa encarnant a Enlil, germanastre d'Enki i encarregat de la missió de governar la terra. Els timbres i els desdoblaments de Nolo a les veus en els canvis de tonalitat, ho fan com uns dels grans destacats del disc.
Entre les col·laboracions no vocals destaca el guitarrista Fran Soler, actualment en Santelmo demostrant que han sabut envoltar a més de noms significatius.
"Los Jardines del Mal", el qual arrenca després d'uns primers cors amb uns sweap pickings de guitarra i una demostració de nou de la banda en ple de llevar-se el barret. Un cop més, gairebé 10 minuts de sublim progressiu amb un aire molt power amb múltiples passatges que estan clarament basats en instrumentalitzar la història. De veritat que em meravella l'expressivitat musical d'aquests nois.
Finalment just abans de culminar el disc en gran, arriba la balada a piano "Revelación", gairebé a manera de reflexió-lament. Aquesta mena de outro ens desemboca en un tema de més de 20 minuts: "El Destructor" no sense mostrar abans una nova col·laboració de nou d'elit: Jose Vicente Brosseta (Opera Magna o els també progressius Systemia) qui s'afegeix en aquest tema i en el següent a manera del personatge: Ningishzidda, fill d'Enki.
El disc tanca amb més de 20 minutazos de tema, amb totes les col·laboracions i una elaboració majestuosa. Un fermall final i un colofó al que és un debut de llarga durada d'alta qualitat a tots els nivells i en tots els sentits.
Si ets amant del bon metall més clàssic, t'agradarà l'àlbum i si et va el progressiu estem davant d'una veritable joia que d'altra banda els deixa el llistó pels núvols de cara a un segon treball i fins i tot a una presentació en directe!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!