Mägo de Oz - Ilusia (2014)
Heavy Metal
Warner Music
2014
Temes
Melodian
Abracadabra
Vuela alto
Si supieras…
Pasen y beban
Salvaje
La viuda de O’Brian
Cadaveria
Constelación ALPHA DCI
De la piel del diablo
Ilusia
Moriré siendo de tí
Formació
Baix: Fernando Mainer
Veu: Zeta
Flute: Josema
Violí: Carlos Prieto "Mohamed"
Guitarra: Frank
Guitarra: Carlitos
Veu, Bateria Txus di Fellatio
Teclats: Javi Díez
Crítica
Estem davant l'últim treball de Mägo de Oz, Ilusia que va veure la llum el passat mes d'octubre, molt esperat per saber com seria, per quin estil es definiria si més folk-hardrock o folk-metall.
"Pensatorium" és el tema amb què obre el disc que a diferència d'altres no és una intro, sinó que es tracta d'una cançó molt completa en la que des d'un principi trobem una part acústica instrumental que dóna pas a un so fosc amb molta força per desembocar al power folk-metall que havia trobat a faltar en el treballs anteriors. No hi ha dubte que comença amb molt bon peu aquest Ilusia, amb canvis de ritme més de l'ús líric de la veu femenina. Des del començament podem apreciar la importància que Javi Deu (teclista) té dins de les composicions.
Continuant l'escolta ens arriba "Melodian", una cançó amb una gran dedicatòria a la música "no voy a dejarte nunca pues tu eres mi amor, no voy a dejarte mientras viva". A nivell musical seguim veient que el toc metall preval en les composicions, fent l'ullet a un dels millors temes que té la banda: La veu adormida al minut 3 amb el riff de la guitarra de Carlitos.
Per fi arriba "Abracadabra" el moment en què apareix la bruixeta de la banda, Patricia Tapia, dit això per la temàtica dels temes que interpreta. Tema molt "Mägo" utilitzant això com un adjectiu ja.
"Vuela alto" dóna començament com si d'una cançó instrumental al més pur estil Mag es tractés fins que Zeta comença a interpretar potser el tema més folk de tot el disc, en el qual la bateria pateix diversos canvis fins arribar als moments finals de doble bombo per desembocar en el primer mig temps que s'encarrega de baixar revolucions, "Si supieras…".
Amb el sisè tema arriba el millor de l'àlbum, "Pasen y beban" no és només una cançó festiva, sinó que a més és una crítica als que ens governen fent un símil amb personatges del circ, sense deixar canya dreta. Sens dubte, és una manera molt divertida de mostrar la trista realitat que estem vivint, i per això no entenc per què no ha estat la carta de presentació d'aquest disc ja que hagués enganxat moltíssim. Possiblement la meva favorita del disc, de llarg!
A més de folk, la següent pista, "Salvaje", ens deixa un gust de rock clàssic que desemboca en un altre tema amb molta chicha: "La viuda de O’Brian". És la cançó en què Txus es troba a les veus donant el seu toc al Bordell King, de la qual podem dir que tenim diversos estils englobats: al principi, la composició pot recordar l'estil que van utilitzar en Jesús de Chamberí, per passar a un toc ska i rematar amb power metall.
Amb el so de gaites per part de Josema (vents) arriba el torn al single d'aquest treball "Cadaveria". Gairebé podríem catalogar per un mig temps molt enganxós i amb matisos molt celtes que s'han trobat a faltar fins ara.
Amb Patricia Tapia com a veu principal, dóna pas a la primera balada "Constelación ALPHA DCI" en què els arranjaments del violí de Moha tenen gran protagonisme igual que en la resta de temes folk que anem escoltant.
"De la piel del diablo" és el segon tema que trobem amb estil rock clàssic canviant radicalment amb "Ilusia" cançó encarregada de donar nom a aquest treball de llarga durada. Amb la guitarra arpegiada de Frank, comença gairebé 8 minuts de música que mereixen donar-li el nom. Pels sons i composició potser és un tema molt Finisterra que enganxa moltíssim i vam trobar a tots els components de la banda ben diferenciats, a més de tornar a aparèixer les veus líriques del principi. Potser el més destacable i del que fins ara no he dit res és el baix de Fernando Mainer, que sens dubte sorprèn molt l'execució que porta a terme al llarg de tot el disc.
Per sorpresa, Ilusia no acaba amb l'anterior cançó sinó que posa el punt final una preciosa balada en tons menors, en la qual tant Zeta com Patricia es combinen a la perfecció i amb la delicadesa que mereix el missatge a transmetre, perquè, mares no hi ha més que una i d'això ens parla "Moriré siendo de tí".
Després de molts anys sent una gran fan de la banda i veient l'evolució que ha seguit, no puc catalogar aquest treball com a dolent, perquè no ho mereixen i porta una gran elaboració que feia temps que no es veia. Potser no sigui la part de Mägo de Oz que més m'atregui però no per això vaig a valorar negativament. És molt fàcil dir que la música que ara ens ofereixen no val, ja que segueix sent de gran qualitat, i per a mi un 10 seria Gaia II: La voz dormida. La nota que vaig a donar-li és més baixa, però no per pitjor, sinó perquè hem seguit camins diferents i tant de bo que en algun moment tornem a tenir aquests temes més durs amb els que ens han fet vibrar.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!