SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Skull Fist Silikona (Madrid)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Night Heart La Nave (Canals)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Lacrimas Profundere + Insight After Doomsday Silikona (Madrid)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Orion Child Babel (Alicante)

Iron Savior Bóveda (Barcelona)

Night Heart Sala The Times (Toledo)

Dry River - Quien tenga algo que decir...que calle para.. (2014)

Dry River - Quien tenga algo que decir...que calle para..
Dry River logo
España

Quien tenga algo que decir...que calle para..

Progressive Rock
Rock Estatal Records
2014


Temes

1. Traspasa Mi Piel (Intro)
2. Bajo Control
3. Irresistible
4. Frascos Vacíos
5. Informe T-24
6. Casto
7. Oda al Líder
8. ¿Cuánto Vales Tú?
9. Caída Libre
10. El Lado Bueno de las Cosas Malas
11. Rosas y Gaviotas
12. Traspasa mi Piel

Formació

Veu: Ángel Belinchón
Guitarres, teclats i cors: Carlos Álvarez
Guitarres ir cors: Matías Orero
Bateria i cors: Pedro Corral
Baix i cors: David Mascaró
Teclats, saxos i cors: Marti Bellmunt

Crítica

Si hi ha una banda ara mateix en l'escena actual peculiar, que fa el que li dóna la gana i amb molt de gust i molta qualitat, aquesta és ara mateix Dry River. El seu segon treball "Quien tenga algo que decir...que calle para siempre" es em fa inqualificable quant a l'estil es refereix. No sabria dir si és un rock melòdic, metall progressiu i els seus tocs de jazz, swing i infinitat de pinzellades d'estils el fan mereixedor d'una qualificació ben alt i el meu consell és que els donis una bona escolta amb la ment molt oberta, ja que no entra fàcil a la primera donada la seva complexitat i varietat musical, però quan ho fa ja no surt del teu cap.

Una altra cosa que està clara és que el fan fora mim i cura absolutament tot el que envolta a la banda. Les composicions són complexes, amb multitud d'adorns i arranjaments, els cors són ni més ni menys que excel•lents, l'enregistrament i barreja és excel•lent, el videoclip que acompanya la sortida del disc és sublim i la presentació gràfica és original i destinada a que els fans li facin un cop d'ull amb molt d'encant, amb aquest plus que es demana de vegades a l'hora de pensar a l'hora d'adquirir el disc físic.

Conceptualment ambientat en un casament observem que fins al tracklist es troba en forma de menú nupcial i és que aquests nois no són una banda més. Et poden agradar o no, però destaquen en la seva forma de fer a tots els nivells com ara, deixant la portada de foto nupcial del segle passat a l'atzar, completant-la amb parelles triades pels fans de la banda a internet, de manera aleatòria a cada CD a l'interior per a alegria dels seus seguidors. Personalment, ens ha tocat el casament d'Epi i Blas. Divertidíssim.

Arrenca doncs el disc amb una introducció instrumental a manera d'obertura del que serà el tema que el clausuri i l'elegit també per al videoclip que pots veure sobre aquestes línies. "Traspassa la meva pell". Aquest inici dóna pas al primer tema anomenat "Bajo Control".
El que a primera vista sembla un tema de Rock'n'Roll clàssic, ja sona amb molta més potència del que vindria a ser esperat en el gènere. Els riffs de guitarra, són molt més potents i donen pas a multitud de varietats que giren al voltant de la temàtica musical rockera.
La veu d'Ángel al llarg del disc sona amb una personalitat pròpia però sí que m'ha evocat un parell de records, salvant les distàncies, recordant així a Sherpa en els anys 80, quan la seva veu era més neta i un timbre més agut enllà en el seu moment àlgid amb Barón Rojo. La segona evocació, per descomptat, salvant les distàncies, és a Freddie Mercury. I és que el color de veu Àngel és altament peculiar i evoca diferents històries i moments al llarg dels minuts.
El tema va passant des de moments metaleros, rockers, fins pel charleston i fins i tot ambienta guateques d'antany. El baix de David té una vital importància marcant cada tempo i musicalitat, però sense deixar d'oferir matisos de melodia de vital importància. La veritat és que no esmentar a tots i cadascun dels músics, seria injust perquè la qualitat que tenen a nivell individual és molt alta i la s'engranen molt finament aconseguint un resultat final encomiable.

Dóna pas doncs l'últim entrant, "Irresistible". El tema compta amb ritmes molt ballables. El disc en si convida en la seva globalitat al moviment i a gaudir d'ell i les seves melodies enganxoses. Els ritmes discos en aquest cas oferts per la bateria de Pere Corral et podrien fer preguntar si realment el disc té cabuda en un portal dedicat al metall. Però no és or tot el que lluu i la combinació de ritmes i sons els fan tenir cabuda en una secció d'autèntic metall així com d'altres estils, sense deixar d'agradar a cap dels fans de cada gènere. I és que quan una cosa està ben feta, està ben feta i punt!

El primer tema dels primers plats és un dels meus favorits de l'àlbum: "Frascos Vacíos" és un tema de tres compassos (com si fos un waltz per entendre'ns) a manera de mig temps on una vegada més tiren d'un dels plats forts de la banda i és que ja amb l'anterior treball ho van fer així: els cors, que en directe també els broden, són un dels punts més forts del grup tant per la seva originalitat, com per la feina que arrosseguen. La tornada d'aquesta quarta pista és molt enganxós, però el pont fins a ell conté uns cors de llevar-se el barret donant la rèplica a la veu d'Àngel.

L'àlbum compta també amb unes lletres de reivindicació i de descontentament. "Infome T-24" és un altre mig temps on el baix torna a tenir un protagonisme espectacular. Escoltar i desgranar tots i cadascun dels instruments és un exercici que val la pena en aquest llançament perquè ens trobem davant sorpreses molt agradables que queden camuflades en la totalitat del so de la banda. Col•laboració vocal de Juliol Castejón d'Asfalt com menció d'alguna cosa especial.

Aquest descontentament i crítica social aguerrida que conté l'àlbum no deixa de ser amb un toc d'humor i d'escàndol com mostren en "Casto " on una vegada més, ritmes més clàssics sorgeixen combinats amb dures guitarres. Un capellà li mostra el seu amor a la seva fe, però ho fa de forma física així doncs escandalitzar i transgredir no els fa por, ni molt menys.

El final dels primers plats està protagonitzat pel tema "Oda al líder" on les veus i els cors mereixen un especial protagonisme i per tant remarcar. Un tema completament progressiu que deixa clar que ens trobem davant d'un grupazo en majúscules. Les guitarres obren de la mà de Matías Orero, experimentat destral de les 6 cordes que pren el protagonisme melòdic costat dels teclats de Martí.

Els segons plats comencen més durs, més contundents, així doncs "¿Cuanto vales tú?" Obre aquesta penúltima secció amb una crítica al consumisme i a la societat del tenir. Com deia no solament es tracta de música per escoltar. El contingut visual val la pena veure-ho i gaudir-ho i les lletres mereixen una especial atenció, ja que no són frases buides sense sentit sinó al contrari.

"Caída LIbre " és una balada on la tònica dels cors constants i de qualitat són presents. Gran part de culpa d'això la té Carlos Álvarez, teclista i guitarra de la banda així com segons diu el llibret, direcció musical; necessari d'altra banda per orquestrar una proposta d'aquesta magnitud.

La fi dels segons plats el conforma el tema "El Lado Bueno de las cosas malas ". És aquí potser on la similitud amb Queen es fa més patents a les meves orelles. Missatge d'esperança i positivisme. Destacar sens dubte el sol de piano de Martí, molt protagonista.
Veient les col•laboracions de l'àlbum ens trobem amb violins, violes, flautes, saxos, trompetes, trompes i tubes entre molts instruments. Complexitat més que remarcable i que té una incidència molt positiva en el resultat final enriquint i molt el producte.

Moment de les postres i l'àlbum acaba a dalt de tot amb dos dels millors temes que ens ocupen. Primer de tot "Gaviotas y Rosas ", tema progressiu on els hi hagi amb multitud de canvis de ritme, intensitat, arrencant en forma de balada i desembocant en una força i una intensitat de protesta majúscula. No en va són 13 minuts de reivindicació ja que les gavines i les roses no fan més que mostrar-nos als dos grans partits polítics d'aquest país, i al descontentament social que referma ara mateix. Així doncs, màxima actualitat (Rajoy, Botella, Aznar i Zapatero són també partícips vocals) i una obra mestra de rock / metall progressiu on mereixen un punt destacada tots i cadascun dels components de Dry River com a músics i com a creadors.

Finalment tanquem aquest gran treball amb el tema que pots veure sobre aquestes línies i es tracta d'un gran colofó musical: “Traspasa mi piel”. Tema potent, que consta d'un gran videoclip ambientat en un casament, com el disc. En aquest punt també hi ha el moment de protagonisme per a cada un dels músics, que a més es caracteritzen per la simpatia en les seves idees com pots observar en el vídeo, que no deixa d'arrencar somriures a cada moment, fent l'ullet fins i tot al seu anterior treball en què sortien caracteritzats com a artistes. Imagino doncs, que potser en directe la caracterització hagi canviat per donar pas a aquesta nova època en la qual / Drai river / puguin presentar al gran públic aquest segon treball i cullin els fruits al seu treball.

Víc Salda
01/12/2014

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.