Secret Sphere - A Time Never Come (2015)
Symphonic Power Metal
Scarlet Records
2015
Temes
1. Gate of Wisdom
2. Legend
3. Under the Flag of Mary Read
4. The Brave
5. Emotions
6. Oblivion
7. Lady of Silence
8. The Mistery of Love
9. Paganini's Nightmare
10. Hamelin
11. Ascension
12. Dr. Faustus
Formació
Veu: Michele Luppi
Teclats: Gabriele Ciaccia
Bateria: Federico Pennazzato
Guitarra: Aldo Lonobile
Guitarra: Marco Pastorino
Baix: Andrea Buratto
Crítica
A Time Never Come, és una regrabación amb els membres actuals de la banda italiana Secret Sphere i que no és casualitat imagino, es tracta de la seva millor obra, o almenys la que més em va agradar.
El primer és comentar la nota del treball. Què li falta per a la matrícula d'honor? Doncs ser el treball original que per a mi sí que tenia aquesta nota, no per ser millor, sinó per l'originalitat i el context de l'època en què va veure la llum.
A Time Never Come és de llarg un dels treballs que més m'ha influenciat en el metall i sobretot en l'escena italiana. Triomfaven Rhapsody, Labyrinth,..., que m'encantaven, però Secret Sphere és una banda que em va enlluernar des del seu primer treball i per això tinc original d'aquesta data aquest primer A Time Never Come.
El disc ha estat gravat de nou en la seva totalitat, és a dir, amb nova veu, nous teclats, nou guitarra rítmica i nova bateria respecte al llançament original i cadascú ha introduït els seus nous punts de vista d'aquests temes que són autèntiques obres mestres.
En primer lloc, Secret Sphere s'ha caracteritzat en tot moment per la combinació de veus melòdiques, velocitat i duresa contrastant amb melodia i foscor en els seus instrumentacions, abundants i majestuoses i així s'han mantingut.
En l'aspecte vocal, el vocalista original de la banda, Roberto "Ramon" Messina (actualment en 6008 Days), tenia uns aguts i un timbre portentós i característic que li conferia aquesta dolçor necessària per contrastar la potència de la banda. En la seva última visita a Espanya en què vaig poder gaudir-ne, va ser substituït per una altra bèstia vocal com és Alessandro Conti amb el qual vaig al·lucinar i com a vocalista titular s'ha quedat un dels millors vocalistes d'Itàlia: Michelle Luppi, amb qui ja va veure la llum la seva anterior obra mestra: "Portrait of a Dying Heart". Increible treball compost i pensat ja per a la veu de Michelle, element que falta en aquesta re-edició.
Des del primer moment, es veu que és una visió nova i no només una interpretació actual del treball, així comencen ja amb una introducció instrumental nova, obra de Gabriele Ciaccia, com a teclista no present en la primera publicació.
Si que està present el baix d'Andrea Buratto així com les guitarres del carismàtic Aldo Lonobile. Així doncs la duresa i la presència del baix segueixen sent claus. El so també millora i molt i no em cansaré de dir que aquesta publicació segueix sent una obra d'art, només digna de comparar-se amb el seu predecessor.
"Legend", combina aquest piano inicial, amb ja veiem un diferent sweap picking en el trencament inicial, en què al meu gust, guanya l'original, encara que Marc Pastorino és un guitarra molt del meu gust. El baix continua sent clau en els canvis d'estrofa i Michelle li dóna el seu pinzellada personal, amb alguns canvis, encara que no massa significatius.
"Under the Flag of Mary Read" és el següent tema, el qual ha sofert lleugeres modificacions com unes guitarres amb moltíssima més presència i potència en la seva distorsió. Moltes bandes regraban seus millors treballs per celebrar una efemèride o un canvi significatiu de formació; Secret Sphere ha decidit regalar als seus fans una visió més actual de la seva millor treball, tot i que l'original ja fos excel·lent i amb els actuals components.
"The Brave", ha estat un dels temes que més innovacions ha patit amb una introducció completament nova que dóna pas al riff principal, que també ha tingut alguna lleugera modificació en el fons, tant en les orquestracions com en els arranjaments, deixant potser una mica coix amb unes cinquenes a l'aire el punt previ de l'aparició de la melodia de teclat, prèvia a les veus. En aquest tema, probablement trobi a faltar l'arrodoniment que aconsegueix l'original. Això si, sona molt molt heavy i potent, molt més que l'original.
"Emotions", interludi previ a "Oblivion", sona més ple i també la introducció del ja esmentat "Oblivion", que també confereix més presència tant a guitarres com a orquestracions. Gran tema de principi a fi, increïble només igualat si més no, pel seu original.
"Lady of Silence", mig temps que enganxa molt, té alguna línia més de teclat i una presència molt forta de la guitarra i la bateria, original per Luca Cartasegna però aquesta vegada a les baquetes i peus de Federico Pennazzato, que també imprimeix més força.
Arribem a "Mistery of Love", balada preciosa que manté la força original amb la preciosa i característica veu de Michelle, el qual es manté en l'onada de vocalistes increïbles d'Itàlia i d'Europa, pel seu timbre i interpretació.
Un nou interludi instrumental amb molta velocitat anomenat "Paganini 's Nightmare" dóna pas a "Hamelin", una altra dels veloços composicions brillants de la banda, amb aquest nou punt de vista, subtil pel que fa a canvis però interessant d'escoltar.
Un altre interludi més, "Acension" dóna pas a l'última gran obra de l'àlbum: "Dr.Faustus". Recomano altíssimament aquest "nou" treball dels italians i he gaudit molt comparant aquesta obra amb el seu original, sent incapaç de decidir quina m'agrada més.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!