SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Black Seal + Hyronika Krawill (Iruña)

Ravenblood + Icestorm + Pugna Sinistra Monasterio (Barcelona)

Ravenblood Monasterio (Barcelona)

Crisix + Seek'em All + Daeria + Jolly Joker + 11 bis + Scape Land + Worth + Thy Omen Parc de Can Mercader (Cornellà de Llobregat)

Skull Fist Silikona (Madrid)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Lacrimas Profundere + Insight After Doomsday Silikona (Madrid)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Orion Child Babel (Alicante)

Iron Savior Bóveda (Barcelona)

Symphony X - Underworld (2015)

Symphony X - Underworld
Symphony X logo
E.E.U.U.

Underworld

Progressive Metal
Nuclear Blast
2015


Temes

1. Overture 2:13
2. Nevermore 5:29
3. Underworld 5:48
4. Without You 5:51
5. Kiss of Fire 5:09
6. Charon 6:06
7. To Hell and Back 9:23
8. In My Darkest Hour 4:22
9. Run with the Devil 5:38
10. Swan Song 7:29
11. Legend 6:29

Formació

Guitarra: Michael Romeo
Teclats: Michael Pinnella
Bateria: Jason Rullo
Veus: Russell Allen
Baix: Michael Lepond

Crítica

Quan un supergrup com en aquest cas Symphony X treu un nou treball, l'expectació que genera és alta. Quan es tracta d'escriure sobre un llançament d'un super grup, diguis el que diguis et van a ploure pals, tot i així i partint d'aquesta premissa, avaluarem aquest superlanzamiento d'una de les millors bandes de metall progressiu i de metall en general que ha donat fins ara la història. Es tracta del Underworld, el novè àlbum d'estudi d'aquests americans.

Abans d'entrar en matèria, m'agradaria diferenciar dues clares etapes dins de la història de la banda i són des del 2002, amb el "The Odyssey" d'ara endavant, i des d'aquest punt cap enrere. Va ser en aquest moment quan la banda va fer un pas endavant millorant de manera molt considerable el seu so i la producció dels seus treball i empitjorant encara més el so de les guitarres de Michael Romeo, mantenint l'essència progressiva dels teclats del senyor Pinella, però fent-los perdre una mica de protagonisme.
Les veus de Russel Allen també van trobar a partir d'aquest moment passatges més violents i el so en general es va tornar més salvatge. Per a gustos, colors, encantándome la banda també en aquesta segona etapa, trobo a faltar les melodies i els contrastos molt més accentuats dels primers 5 treballs. Partint d'aquesta base, anem a pel submón!

"Overture", introducció èpica on les hagi, amb els seus cors ja clàssics en la banda, tenebroses melodies, molta instrumentalitat, tons menors i un desemboqui al final dels dos minuts que donen peu al primer tema que va veure la llum a manera de single i que pots escoltar sobre aquestes línies: "Nevermore".

L'enllaç entre la introducció i el tema, és senzillament brillant. Ens trobem amb un riff de guitarra, com els que se li ocorren al mestre Michael Romeo, espectacular; una bateria als comandaments de Jason Rullo i un baix potentíssim obra de Michael Lepond i una cruíssima i esquinçada veu de Russell Allen que senzillament fa amb la seva gola el que li plau, ja que en altres fragments del tema, la endolceix fins a extrems incocebibles: un veritable mestre de les cordes vocals. Els teclats com ja vaig comentar, han perdut protagonisme; segueixen estant presents però a volums més baixos, excepte en determinats passatges on encara es reconeixen aquests primers anys de la banda.
Si cruzáramos el so actual amb les composicions del moment (encara que m'encantava la brillantor de la guitarra) el resultat per al meu gust seria encara més espectacular.

Avança el treball amb el tema que dóna nom al disc: "Underworld". De nou violenta veu de Russell i guitarres, que tenen un especial protagonisme en tot el disc; bo, és clar, quan a la banda està un dels millors guitarres del món, que menys que explotar! Però no amb sols impossibles i rapidísmos (que també), sinó amb uns riffs senzillament especials del primer a l'últim. L'antídot per a tanta cruesa són les tornades, on els teclats reapareixen a la càrrega, i la melodia realitza uns contrastos màgics.

"Without You", ens comença amb aquestes guitarres acústiques de fons que tanta màgia li han donat a la música de la banda al llarg dels anys. Segueixen ahi! Medi temps / balada al servei de l'oient. Gran tema!

Com en bona banda progressiva, els girs musicals són per tornar-se boig i així et sents en escoltar l'inici de "Kiss of Fire", com si la composició fos obra d'un boig (estic segur que en part és així, ja que cal tenir el cap "especial" per saber veure certs temes i ser capaç de plasmar-així). Moment solista per al baix de Michael Lepond i duresa i foscor presents a tot arreu: com a mi m'agrada!

A l'equador del disc apareix "Charon", on trobem més de sis minuts de tema, potser una mica més pesat però que no desmereix. Encara que si realment busquem alguna cosa que no tingui desperdici el trobem a "To Hell and Back". Una obra d'aquestes que la banda ens dedica en cada disc, de llarga durada i que senzillament consta de múltiples passatges, molta progressivitat i qualitat a dojo.
Evidentment, passatges més melòdics, més lents, durs i tot això pel que fa a guitarres, bateries, teclats, molt presents, aquí si, i en la privilegiada veu de Rusell Allen, que a més de tenir una gola fora de l'abast de la majoria de els mortals, a més, la sap usar com ningú!
La tornada és enganxós i per a tots els públics i arribada l'hora dels sols, protagonisme doble, tant per a Michael Romeo com per a Michael Lepond. I és que estem davant d'una superbanda plena de super músics! Aquest any no em perdré el seu directe per gairebé res del món!

Torna la crua realitat amb "In my Darkest Hour", tema molt fosc i potent que dóna pas a "Run With the Devil". Entre moltes cometes, més "rock" progressiu, però amb el so de la banda, que és tan propi i inconfusible com impossible de ser catalogat de "rock".

Dos últims temes per tancar: "Swansong" amb un piano que recorda fragments del tema que tanta fama li va reportar a la banda que fins va fer una segona part com "The Accolade". Semi balada d'alta qualitat, com tot el que surt de les caps d'aquests americans!

Posa la cirereta i punt i final "The Legend" on tornem a trobar més d'una guitarra espectacular amb riffs protagonistes al llarg de tot el tema, a una banda posant al servei del tema el mestratge de tots els seus músics, un a un. Potser d'allò més progressiu de la feina, amb molts passatges virtuosos i per tant menys enganxós.

Hi va haver una frase d'una banda nacional que fa progressiu que deia que les tornades eren l'excusa de cara al públic per poder tocar la resta del tema. Bé, evidentment és una exageració, però si que les tornades són molt més assequibles; encara que d'aquests monstres més val no perdre ni una sola nota !!!

Víc Salda
12/08/2015

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.