SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Black Seal + Hyronika Krawill (Iruña)

Ravenblood + Icestorm + Pugna Sinistra Monasterio (Barcelona)

Ravenblood Monasterio (Barcelona)

Crisix + Seek'em All + Daeria + Jolly Joker + 11 bis + Scape Land + Worth + Thy Omen Parc de Can Mercader (Cornellà de Llobregat)

Skull Fist Silikona (Madrid)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Lacrimas Profundere + Insight After Doomsday Silikona (Madrid)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Orion Child Babel (Alicante)

Iron Savior Bóveda (Barcelona)

Iron Maiden - The Book of Souls (2015)

Iron Maiden - The Book of Souls
Iron Maiden logo
Reino Unido

The Book of Souls

Heavy Metal
Parlophone Records
2015


Temes

Disc one
1. If Eternity Should Fail 8:28
2. Speed of Light 5:01
3. The Great Unknown 6:37
4. The Red and the Black 13:33
5. When the River Runs Deep 5:52
6. The Book of Souls 10:27
Disc two
1. Death or Glory 5:13
2. Shadows of the Valley 7:32
3. Tears of a Clown 4:59
4. The Man of Sorrows 6:28
5. Empire of the Clouds 18:01

Formació

Baix i teclats: Steve Harris
Guitarres: Dave Murray
Guitarres: Adrian Smith
Veus: Bruce Dickinson
Bateria: Nicko McBrain
Guitarres: Janick Gers

Crítica

Complicat. Molt complicat. Quan tens davant teu el disc de la banda que més t'ha marcat al llarg de la teva vida i que es va convertir en la meva preferida durant molt de temps i de la qual, els dos últims discos, em semblen tan "dolents" que ni tan sols existeixen ... és complicat.
Després de dues publicacions que no m'han cridat per a res i que van aconseguir que enterrés a Maiden com una part de la història (els vaig veure en directe amb Blaze, els vaig veure en directe amb Bruce i he gaudit com un nan amb ells), resulta que publiquen "The Book of Souls" que sona ni més ni menys que a Iron Maiden, com ja va fer l'últim tema que va existir per a mi: Dance of Death.
D'una banda sona a la banda que va revolucionar el metall clàssic, però de l'altra, si el Fear of the Dark veiés la llum el 2015, ..., ¿Què passaria? El so de Book of Souls i la seva proposta si no provingués de tan llegendaris músics, no sé quin lloc ocuparia, però és que SI prové dels apadrinats d'Eddie i SI sona genuí. Llavors? Què dilema!
Doncs què nassos! Com sempre! Hi haurà gent que li agradi, hi haurà gent que li transport al passat i hi haurà gent que ho detesti ... com sempre! Com tot! I a mi? Doncs a mi m'ha agradat!
A més la banda, s'ha tret de sota la màniga, més d'una hora i mitja de música en un disc doble que en els temps que corren és un autèntic regal per als fans i més si (no com altres bandes llegendàries) no té massa palla de farciment.

A l'embolic, "If Eternity Should Fail", és un inici amb un Bruce a capella dóna pas a un tema llarg, sobrepassa folgadament els 8 minuts, i un galop característic de la dama, ens porta a una última etapa brillant amb característiques del " Brave New World ".
Tornada que també podria haver aparegut en l'última etapa en solitari de l'etern vocalista, i això ho dic en positiu, doncs bé li va valer la volta als Maiden al costat de Adrian Smith. No en va és composició seva.
El tema sense ser especial, no es fa llarg, ni és cap frivolitat; però si és un bon aperitiu per al que ve, i és que una hora i mitja és molt temps, i no podem pretendre tenir tot singles ... tot i que per a singles, l'elegit, "Speed ??of Light" no acaba d'ajusticiar el treball realitzat per la banda en el disc i és que sent una mica més rocker, ha suggerit una cara B de l'època del Fear of the Dark.
Bruce Dickinson i Adrian Smith s'ajunten de nou els seus esforços creatius, però amb un resultat més aviat rocker. Sempre agrada escoltar a la dama de ferro, però la veritat és que si realment es pot considerar com un retorn al passat més esplendorós compositivament parlant, no és el cas en aquest tema, que deixa més fred que una altra cosa. Per sort segueix quedant la resta del disc!

"The Great Unknown", tercer tema i una vegada més ja que són molts discos ja, ens trobem davant d'una estructura de tema amb un inici consistent en unes guitarres sense distorsió, arpegiando mentre Bruce, que encara no havia caigut malalt, demostra que passen els anys, que la veu canvia, que el timbre s'intensifica, però que una bona tècnica sap treure partit d'això i deixa el pavelló ben alt.
El canvi cap a la duresa, ens porta cap a altres temes que la banda també havia treballat amb acords cruament enllaçats gairebé acompanyant la melodia vocal. Com veiem, anem recordant estructures clàssiques compositives de la banda, la qual cosa és bo per als amants de tota la vida; ¿El context? Ja ho hem comentat, si fos una banda novell el 2015, no aportaria gran cosa.
La bateria de Nicko, també és reconeixible. Aquests passos pels toms, aquest tancament de charlie i detallets que adornen el resultat final amb aquest especial encant britànic. Fins i tot al final del tema, he vist reminiscències de Blaze Bayley !!

"The Red and the Black" comença amb un Steve Harris donant un petit detall del seu maneig del baix, per seguir amb un altre ritme galopant característic.
Excel·lent tema, en el qual Bruce s'ha d'emprar a fons i amb múltiples deixis en forma de riffs, corejables fins i tot a crit de "ooh" com més endavant demostren ells mateixos. Carn de directe i de delit del personal.
El tema és fresc, en el sentit que és format Maiden al 2015. Nova carnassa que mereix ser remarcada en els més de tretze minuts. Si és per fer aquest tipus de temes, que no cessi la creativitat, fins i tot malgrat el risc que els "nous" seguidors del metall, no acabin d'entendre per què un tema d'aquest calibre embogeix a tants milers de seguidors. Em va passar una cosa semblant amb el "Dance of Death" de l'homònim disc; que recupera l'essència més profunda de la banda, donant-nos més temes de gaudi i admiració als creadors de tot un estil, durant diverses generacions.
Per descomptat el tema acaba disparant-se (cometes, mai ha estat power) donant més velocitat i ritme a la part final. Bravo senyor Harris, demostrant com liderar durant tants anys una banda des de la figura del baix! Excel·lent del tot!
Una llàstima comprensible, que per durada no pugui ser single.

"When the River Runs Deep" és el penúltim tema de la primera part. Riff de guitarra samplejada a l'estil del Somewhere in time i una melodia vocal agressiva arrenquen una ràpida composició amb múltiples canvis de tempo portant l'oient a una nova era rockera.

A "The Book of Souls", trobem una vegada més una mostra (de nou 10 minuts) d'aquestes llargues composicions Maidenianas que mereixen la pena.
Arrencada en acústic, res virtuós, però que ens mostra com va a ser la frase dominant del tema. Contratemps a la bateria i les tres guitarres clarament diferenciades (han tret escàs partit del fet fins fa ben poc) ens porten a notes fosques i melancòliques.
Un cop més, aconsegueixen amb tal durada no fer-se per a res pesats, amb aquests tocs de guitarra que més que virtuosisme arrenquen l'atenció del públic bé sigui en format digital o en format directe.

El segon disc arrenca amb "Death or Glory". La primera de 5 cançons amb un aire també rocker festiu i una tornada facilete i coreable. Però és en "Shadows of Valley" on trobem la marca Gers / Harris que ens transporta de nou a les millors èpoques de la banda.
Bon inici-pròleg que desencadena en unes estrofes de fàcil escolta on tant Smith, Murray com Gers més que donar-se un festí de virtuositat, es preparen per a un festí de masses corejant la tornada on s'aprecien de nou les tres línies.
Riffs al servei de l'oïda i no de la virtuositat donen al tema un aire de clàssic més que interessant!

Arribem cap al final amb un tema més mundà com és "Tears of a Clown". Medi temps una mica més progressiu però que dóna pas a una raresa: I és que "Man of Sorrows" està fortament protegit per teclats. Medi temps més aviat lent, que ens enfronta al fet que a Iron Maiden només li recordo una balada "Wasting Time", i aquesta composició, a trams s'assembla a un tema lent i sobretot fosc i melancòlic de nou.

Vam finalitzar amb sorpresa, ja que hi ha piano de nou. I és que dóna temps per a tot en 18 minuts! Una altra composició digna d'esment: "Empire of the Clouds".
Parlem d'una balada en tota regla durant gran part del tema, amb gran protagonisme d'un senzill piano, una sentidísima veu del senyor Dickinson i un desenllaç musical senzillament d'Iron Maiden. Senzill i enganchadizo riff (per entendre'ns, tipus Hallowed Be Thy Name), que precedeix a les tandes de solos i un final ja global amb una intensitat superior.
És més que curiós veure la quantitat d'arranjaments i la foscor que desprèn el tema en la seva globalitat. Valgui dir, que la durada, és només adequada per a fans de tota la vida, com un servidor ...

En definitiva ia manera de resum, després dos discos on els havia posat la llosa a sobre, tornen a la meva discografia personal i per la porta gran. Això si, entenent el context que envolta a la banda i el perquè aquest disc significa el que significarà per a molta gent; si fos un grup de novells, es diria que se'ls va passar l'arròs!

Víc Salda
17/09/2015

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.