Dragonheart - The Battle Sanctuary (2015)
 |
Power Metal
Pitch Black Records
2015
Temes
1. Far from Heaven... Close to Hell 05:45
2. Black Shadow 06:33
3. The Arcane's Palace 05:37
4. Inside the Enemy's Mind 05:35
5. Forged into Metal 05:24
6. Battle Lines 04:01
7. Marching Under the Stars 04:14
8. Circle of One 04:17
9. Kill the Leader 05:08
10. The Battle Sanctuary 05:17
11. Time Will Tell 06:01
Formació
Guitarra, veus: André Mendes
Guitarra, veus: Marco Caporasso
Baix, veus: Mauricio Taborda
Bateria: Thiago Mussi
Crítica
Deu anys han passat des de que els brasilers Dragonheart editessin el seu últim treball; massa temps per a qualsevol banda. Però estan de tornada amb The Battle Sanctuary, acabat d'editar el passat 2 d'octubre a través de Pitch Black Records.
Aquesta review no m'arriba per via de cap segell, m'agrada tenir la llibertat de cercar un disc que em cridi alguna cosa l'atenció, positiva o negativament, i passar-ho per les meves orelles. En aquest cas, reconec que m'ha costat llançar, passar davant meu mentre em posava al dia dels llançaments d'estils que m'atrauen, sobretot de bandes poc conegudes, i reconec que no coneixia d'abans a Dragonheart, però després d'unes escoltes, em agradava i alhora, no em convencia del tot ... així que aquí va la meva al final decidida review de The battle Sanctuary.
Tinc una petita forma de saber si un disc és rellevant o no, no és infalible, però sol funcionar amb els discs plans i avorrits. Em poso a l'escolta sense auriculars, amb els altaveus de la cadena del meu estudi i em poso a treballar amb les meves fotografies. Si quan m'adono el silenci s'ha apoderat de l'ambient és que ni m'he assabentat del que estava sonant, aquest disc directament es descataloga del meu discografia, no sol valer la pena una segona escolta, miro per aquí que tal és i si es confirma, porta. El cas oposat és un disc que m'ha anat cridant l'atenció en algun talls, en aquest cas, alguna cosa bona destil·la el plàstic i mereix una escolta detinguda per amarar-me de ell. En aquest cas, em sonava bé, però no, i despertava de la meva feina, el seguia, però no m'acabava ... en fi, vaig decidir donar-li unes escoltes més detingudes. El resultat? Segueix deixant-me una mica indecís.
Com sol succeir dins del power metall, les portades són un factor clau, criden al públic, sigui com sigui la banda, una portada ben feta és un plaer, i Dragonheart no han defraudat en absolut amb aquesta. The Battle Sanctuary té una portada que crida a l'atenció de qualsevol fan del power metall. Com cavaller lluitant contra un tità ... més èpic no es pot.
Aquest quart treball de Dragonheart no ens enganya quant a l'estil, no prenen nous camins, fidels al seu heavy power, es presenten amb guitarres potents, riffs pesats i desafiants, però alguna cosa massa pesats en general, m'explico, no és que els temes siguin mitjos temps avorrits, sinó seria un disc insofrible i per res és el cas. Però si que abunden temes massa contundents per a un consumidor de power, del power ràpid clàssic de Centreeuropa. Vaja, el que jo espero d'un disc amb l'etiqueta de power metall és que em deixi assegut i amb el cervell convulsionant després d'una dosi de riffs afilats i dobles bombos arrolladores. I en aquest cas, m'ha faltat una mica de frescor i ràbia. ¿Potents? Sí, arrolladores? Bé ... no massa.
El disc ens ofereix tretze talls, obrint amb l'enganxosa i molt convincent "Far From Heaven ... Close To Hell", un tall directe a la medul·la, potent, enganxós, ràpid ... i el joc de les tres veus, és del millor del disc. Tres veus que van des de la cruesa fins als tons més aguts, sense passar-se. La cosa comença amb una pinta molt bona, però la cosa pren un viratge de 180 graus amb el següent tema, "Black Shadow" on les revolucions baixen i ens trobem davant d'un tema més pesat i lent que trenca el ritme completament ... recordeu aquell gran disc de HammerFall, Glory To The Brave i el gerro d'aigua freda que suposava "Stone Cold"? Doncs això, però en la segona pista ... per a mi és un tema prescindible o de final de disc.
La cosa repunta amb els següents temes, "The Arcane s Palace" i "Inside Of Enemy 's Mind" recuperen aquesta força perduda i les guitarres tornen a volar sobre el doble bombo com fulles esquinçant les cordes i amb una essència molt èpica, una mica bruta, un altre detall que no m'ha acabat d'agradar del disc, un so al qual li ha faltat una polit extra, massa tosc i cru. En aquests temes emanen la màxima exponencia del metall alemany amb certs tints a Greu Digger per exemple. Més fosca és "Forged Into Metall" amb cors grandiloqüents amb canvis de ritme més pausats, però ben resolt gràcies a les sis cueras amb riffs interessants. La velocitat es deslliga amb "Battle Lines", tema veloç, el més ràpid del disc, però també massa atordidor, en aquests temes tan afilats més destaquen les deficiències de la gravació, no crec que sigui un so buscat.
Setè tall i se'ns ve a sobre una balada, "Marching Under The Stars", una balada amb tints taverners, d'aquests per cantar cervesa en mà amb aires folk. A mi, detractor on els hi hagi de les balades, m'ha agradat. Que vols que et digui ... té unes línies vocals enganxoses, i com he dit, un tema taverner es basa sobretot en el fet que aquest fet per trencar gerres unes contra altres. Mai vaig veure que el virtuosisme progressiu desboqui a les masses. Encara que tot és possible ...
"Circle Of One" remota la tralla amb un mig temps contundent que no acaba de ... li falta aquell punt que et faci saltar i enganxar, és com si no arribi mai al clímax, com si li faltés aquella tornada potent i demolidor. "Kill The Leader" més crua i potent amb cors que per moments em fa pensar que no hagués quedat malament en un disc com el mític Painkiller de Judes, molt trallero i estripat amb canvis més melòdics. "The Battle Sanctuary" dóna nom al disc, torna al costat més pesat del disc, amb canvis de ritme, que li donen aire en forma de cors i de nou en temes com aquest les tres veus, són un punt a favor. La vena power alemanya torna a la càrrega amb l'últim tall del disc "Time Will Tell", aires èpics per tancar el disc entre riffs ràpids i base rítmica aclaparadora.
Un disc que navega entre bons temes, veloços i afilats i altres més lents i pesats que el porten a la seva vessant més lineal que no dolenta, però a la qual li falta aquesta cosa que faci enganxar. És un clar exemple de disc que agradarà als més clàssics i amants del power, però que als que agraden de gèneres més tècnics i moderns no crec que apassioni.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!