SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Ravenblood + Icestorm + Pugna Sinistra Monasterio (Barcelona)

Ravenblood Monasterio (Barcelona)

Crisix + Seek'em All + Daeria + Jolly Joker + 11 bis + Scape Land + Worth + Thy Omen Parc de Can Mercader (Cornellà de Llobregat)

Skull Fist Silikona (Madrid)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Lacrimas Profundere + Insight After Doomsday Silikona (Madrid)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Orion Child Babel (Alicante)

Iron Savior Bóveda (Barcelona)

Delirion - Lotus (2012)

Delirion - Lotus
Delirion
Delirion logo
España

Lotus

Symphonic Power Metal
Limb Music
2012


Temes

01. 1.1.1
02. Lotus
03. Still Unlabeled
04. Seeds Of Life
05. Walls And Waves
06. Nightmare Howls
07. Unpredictable
08. Miracles
09. Strangers In Life
10. Mother
11. Breaking The Silence
12. The Last Ray Of The Sun

Formació

Veus: Christopher Ripoll
Guitarres: Sergio Sáez
Baix: Paco M.Castillo
Teclats: Ana de Miguel
Bateria: Germán Carbonell

Crítica

Començo amb el bloc de reviews que se m'havien quedat pendents al llarg de l'any passat i obro amb Delirion, la banda d'Alacant que amb Lotus ens presente el seu segon LP després del debut poc menys que increible amb "Silent Symphony" per allà el 2009.

Lotus és un treball cantat en anglés com el seu predecessor i amb el que han mostrat una maduresa i una evolució, però sense apartar-se de la linea de power simfónic que ja caracteritzava a la banda, situant-la dins del millor a nivell nacional juntament amb Edhellen i Opera Magna en aquest estil, si volem fer una comparació en la que el oient pugui catalogar al grup.

El so de la gravació és impecable, combinant una veu molt aguda per part de Christopher Ripoll, del més agut sense forçar que he escoltat, arribant a nivells inaudits. Una guitarra de greu afinació, amb un so molt cru que sona a les mans d'un irreprotxable Sergio Sáez i un teclat i arranjaments a càrrec d'Ana de Miguel que contrasten i donen a la banda el punt característic que els situa en l'estil.

La bateria a càrrec de German Carbonell i el baix per part de Paco M. Castell, van a una, a ritme del doble bombo molt treballat que marca el seu propi ritme, res monòton i elaboradíssim. Convido l'oient a escoltar la compenetració concretament entre el baix i el doble bombo per descobrir una base sòlida des de la qual es construeix la resta del discàs.

S'ha donat el cas que he escoltat en directe la presentació del disc, abans que escoltar-lo en format físic i em va semblar una posada en escena francament boníssima. Doncs en escoltar el disc, he de dir, que fa justícia al que s'escolta per altaveus, auriculars o el mitjà que utilitzis.

1.1.1, potser en una al·lusió a la mesura informàtica ens dona pas a mode d'introducció a Lotus, que dona l'obertura, combinant com en tot el disc rapidesa i melodia amb contundència de la base rítmica, alimentat per la greu afinació del conjunt.
Les estrofes més contundents i "pesades" donen pas a tornada ràpid, melòdic, amb bons cors aconseguint un tema, digne de donar nom al disc i amb gran ganxo.

La gravació és molt neta al llarg de tot el disc i és fàcil treure punta a qualsevol dels instruments, ja que la masterització duta a terme per Fernando Asensi i Enrique Mompó, deixa clar que no tenen res a envejar a cap gran banda supervendes.
I és que l'estil, no és nou, no trobaràs cap innovació, però això no implica que estigui exempt de qualitat i és que té i moltíssima. Still Unlabeled és un exemple de gran composició i de gran execució, amb gran sol de guitarra, velocitat, canvis de ritme i anem, una demostració en tota regla que estem davant d'un grup que hauria de tenir molt a dir a nivell nacional com a mínim, si no més enllà, ja que en aquest cas l'idioma no és una barrera per absolutament ningú ni en terres properes ni més enllà.

Com a curiositat, dir que l'àlbum va veure la llum el 2010 en terres nipones i no va ser fins l'any passat que va veure la llum mitjançant el segell alemany Limb Label que vam poder gaudir-ne a les nostres fronteres.

No vull comentar tema a tema, però necessito comentar un dels meus favorits del disc i que en directe té un ganxo enorme i és el quart Seeds of Life, veloç, tècnic, majestuós i amb una tornada que realment conquesta teves orelles i el teu cervell. Si la veu de Christopher, realment magnífica, mereix menció en algun tema més que en un altre, sens dubte és en aquest, encara que si vols trobar una veu realment espectacular, escolta Delirion i veuràs que a part de les veus més reconegudes, hi ha vocalistes en aquest país de por.

Un altre tema que en directe fa que el públic s'aixequi és Walls and Waves, sobretot, un cop més pel aconseguit a les tornades, i el seu contrast tant amb els tocs més simfònics d' Ana de Miguel, com per la contundència i velocitat d'altres fragments.

Sense atrevir-me a arribar a titllar de balada del tot, encara que per poc o més aviat per fragments, ens acompanya Nightmare Howls abans de continuar amb tota la canya amb Unpredictable o la molt més guitarrera Miracles.

La velocitat es reprèn i fins i tot va a més en Strangers in Life, mantenint la fórmula perfecta d'una tornada més enganxós, amb cors i fàcilment identificable.

Just després d'un gran tema com és Mother amb gran contundència, com a característica principal, la banda compta amb la col·laboració de la veu de la també artista del artwork, Anna López en Breaking the Silence, un tema que tot i començar com si fos balada, almenys comparant la velocitat amb la de la resta del disc, feu-me cas, no ho és per a res, és una mica més mig temps. No deixeu d'escoltar al final d'aquest l'agut de Christopher que és realment inhumà.

Finalment el disc tanca amb The Last Ray of the Sun, una altra demostració de composició completament Delirion, amb un estil molt marcat i fàcilment recognoscible.

Discàs el d'aquesta banda, que tot i la diferència de dates de llançament, mereix estar en boca de tots, i puc dir que per a mi ha suposat una de les sorpreses a nivell individual del 2012, encara que no es tracti de cap manera d'una banda nova (Delirion arrenca el 2003), ni amb una proposta nova, però si amb una execució i una composició, adaptada als nous temps i que mereix la meva recomanació a tots vosaltres!

Víc Salda
23/01/2013

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.