Devon - Unreal (2012)
 |
Power Metal
Autoproducido
2012
Temes
1. Crash of Reality 00:42
2. Streets Ain´t the Same 03:10
3. Turning 04:36
4. Call the Brothers 04:59
5. The Sunset Rider 04:02
6. Forgetting You 03:19
7. The Sentence 05:02
8. Running Out of Luck 03:42
9. Face Myself 03:20
10. On the Road 03:28
11. Innocence Degrees 04:22
Formació
Veus: Alex Gardini
Guitarra: Breno Viana
Guitarra: Rafael Greco
Baix: Rafael DM
Teclats/Efx: James Freitas
Bateria: Gabriel Triani
Crítica
Els brasilers Devon s'han auto editat el seu primer disc Unreal després de 4 anys després de la seva formació el 2008, onze temes marcats per un power metal tradicional, riffs enèrgics acompanyats per melodies vocals i ritmes intensos amb influències més clàssiques.
Després d'una portada apocalíptica amb la presència d'una nena inquietant que bé podria ser part d'un cartell d'una pel • lícula de terror o de la nova entrega d'un succedani de Mad Max, Unreal és un treball eminentment power, dobles bombos martellejants, riffs ràpids i puntejos arreu cavalcant després de les una veu de registres alts, seguint la tònica del power metal europeu, encara Devon tenen un so més americà, recordant de vegades a bandes com Jag Panzer, com és lògic, es podria dir que han intentat recollir el millor del power europeu i americà. No hem de deixar de banda els teclats, molt presents en tot el disc, que se sumen al treball de les guitarres, no només com matalàs, que també, sinó que adopten rols dominants en els solos i en les parts instrumentals.
El disc s'inicia amb uns temes realment molt atractius per a qualsevol amant del bon power i metal en general. "Streets Ain't The Same" dóna el tret de sortida d'aquest treball amb una introducció de teclat elèctrica i veloç, per llançar a les guitarres que començaran al costat de la part rítmica la descàrrega unes bases power, de tota la vida, sobre les que les línies vocals, enganxoses i melòdiques no trigaran a enganxar. Aquesta participació dels teclats recorda a la part dels sols els moments als quals ens tenien acostumats bandes com Stratovarius.
La senda segueix amb "Turning", un altre tema enèrgic i eminentment power, unes guitarres pesades amb uns teclats que van dibuixant melodies en un segon pla són els ingredients perquè aquest tema mantingui l'atenció de l'oient. Un detall que apareix en aquest segon tema i que repeteix al llarg del disc són uns canvis de ritme i orientació dels temes que si semblen portar-nos a temes totalment diferents, en aquest cas, guitarres acústiques amb teclats que trenquen la tònica dels temes , per tornar després d'un altre canvi brusc però ben assolit al power del principi, detalls que recorden als també brasilers Angra.
Gairebé sense adonar-nos, el tema enllaça amb el tema més canyer del disc, i sens dubte el més comercial, "Call The Brothers ', power metal en vena ... 100% power metal. En aquest punt ens trobem amb un mig temps enganxós en què la part rítmica pren les regnes del tema gairebé per sobre de la resta d'elements, marcat els tempos del tema "The Sunset Rider".
El disc en aquest punt entra en el moment balada amb "Forgetting You" i segueix amb un altre mig temps, "The Sentence", bastant clàssic, que ens treu de la letargia de la balada però no acaba de recuperar la intensitat inicial. Moment que si succeeix amb el "Running Out Of Luck", de tall més clàssic, un tema amb una melodia irresistible que torna a enganxar, un tema senzill, parts molt clares, cap floritura ... riffs enganxosos, sols intensos i una melodia enganxosa.
"Face Myself" és l'últim cartutx més power que els quedava a la recambra, seguit per un altre tema clàssic, "On The Road", una recta final una mica més fluixa, gairebé de farciment, que no desentonen, però no tenen la intensitat dels primers talls. L'últim tall torna a ser un tema lent, "Innocence Degrees", guitarres acústiques, teclats d'acompanyament i línies vocals fàcils de seguir, massa meloses per al meu gust, un final una mica pesat, per al meu gust.
Unreal és el primer treball de Devon, que sense Ep 's ni Donem prèvies s'han llançat a gravar aquest disc, un disc que té un inici francament bo, molt bo, llàstima que totes aquesta intensitat es perdi en gran mesura en la recta final, aquest disc amb set o vuit talls, seria molt més intens i complet. Però tractant-se d'un primer disc, la impressió ha estat bona.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!