SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Skull Fist Silikona (Madrid)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Night Heart La Nave (Canals)

Avalanch + Regresion Bikini (Barcelona)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Lacrimas Profundere + Insight After Doomsday Silikona (Madrid)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Orion Child Babel (Alicante)

Iron Savior Bóveda (Barcelona)

Night Heart Sala The Times (Toledo)

Edhellen - Aletheia I: Los pasos perdidos (2016)

Edhellen - Aletheia I: Los pasos perdidos
Edhellen logo
España

Aletheia I: Los pasos perdidos

Symphonic / Progressive / Power Metal
Autoproducido
2016


Temes

1. La Cruz del Sur
2. Lejos del Cielo
3. El camino del inocente
4. De Sangre y Sal
5. Alas de piedra
6. Otro sueño
7. La última costa

Formació

Bateria: Miguel de Segura
Teclats: Ferrán Riesgo
Guitarres: Cristian Moressi
Guitarres i veus: Dennis Felperlaan
Baix: Andrés Pastor
Veu: Álvaro Karvac

Crítica

Després del seu debut de llarga durada que tant m'agradés allà pel 2011, Sombra y Anhelo, per fi arriba aquest esperadíssim, almenys per part meva, Aletheia Part I.

Seguint l'estela iniciada per diferents bandes nacionals de treure discos amb petites dosis de temes i més sovint, com estan fent recentment Opera Magna per exemple, arriba aquesta primera part de Aletheia, subtitulada com "Los pasos perdidos". I he esmentat als valencians, perquè en el 2011 i als vaig citar en la ressenya com que Edhellen seguien els seus passos i eren com els "nou Opera". Doncs bé, totes dues bandes han evolucionat a bé per camins molt diferents. El so, per això, ha estat obtingut per l'enregistrament en els Fireworks estudios, que són ja un clar referent d'estudi de bandes de power nacional, entre d'altres.

Val a dir, que provenim d'un disc de power simfònic amb molta instrumentació i una càlida veu melòdica i valgui dir que l'essència persisteix però amb moltíssims matisos que sobretot s'intensifiquen el so portant-ho a cotes molt més potents i fins i tot tocant de manera considerable el que es podria denominar com progressiu.

Vam iniciar amb una introducció purament instrumental "La Cruz del Sur" que ens situa en tensió ja des del principi amb aquest inici dramàticament musical que ens porta directament a un primer tema anomenat "Lejos del Cielo" el qual van presentar com a segon single i pots escoltar-sobre aquestes línies.

El primer que observem en l'inici del tema és una recrudescència del so sobretot de les guitarres, més greus, més afilades i més protagonistes. La bateria de Miguel, com sempre, rapidíssima i segur tornarà a ser un espectacle en viu.
Álvaro torna a lluir una veu aguda però amb un timbre calent que el diferencia de la resta de vocalistes del gènere. Els teclat de Ferran, sense perdre protagonisme en absolut, si que van alternant un primer pla protagonista amb uns arranjaments més lleugers. I veiem sobretot el rerefons, amb un riff més heavy i uns solos més aguerrits.
Les lletres segueixen sense ser aprendibles en un parell d'escoltes, però són lleugerament més senzilles que en el seu predecessor i igualment profundes.
Molta potència i una volta de rosca al so Edhellen tornant més potent i molt més heavy. Farà sens dubte les delícies dels amants més simfònics com dels que els agradi la tralla més fort.

El següent tema es "El camino del inocente". Crida l'atenció la pegada i la pujada de revolucions pel que fa a la base rítmica duta a terme per Miguel a la bateria (sovint destral!) i Andrés al baix, portant al límit un riff que tant et fa trencar el coll com no poder aturar de moure't. Les guitarres ja comentades a les mans de Dennis i Christian, freguen riffs i sons més propis del thrash i és que tan a prop queden que fins inclouen guturals com a col·laboració per part de Carlos Sinisterra dels valencians Caelus. El contrast entre la ràbia i força de les estrofes i la tornada fan d'aquest tema un delicat espectacle digne de ser vist amb tocs molt progressius, però un progressiu potent i dur que em recorda als últims treballs de Symphony X.

Tinc la gran sort d'haver pogut veure en directe tant l'anterior tema com el que van presentar com a avanç fa una mica més d'un any "De Sangre y Sal". Ja vam poder observar en el seu moment la baixada en l'afinació i un primer pas en la cruesa del so. El tema serveix d'impass entre l'anterior disc i aquest nou, en ser una evolució però mantenint la instrumentació protagonista pràcticament en tot moment a les mans de Ferran, un autèntic mestre de les tecles!
El doble bombo de Miguel sent un autèntic remolí gairebé que és el de menys per la gran amalgama de sons que és capaç d'extreure de la bateria, que actua gairebé com a instrument solista i no com a base rítmica (exagerant una mica) doncs no és per res una base plana sobre la qual es fonamenten la resta d'instruments.

"Alas de Piedra" torna a arrencar amb un riff agressiu que contrasta moltíssim amb la dolçor i les guitarres netes de les estrofes, on llueix la veu d'Álvaro amb el seu desdoblament més agut. La foscor que desprèn el tema em recorda a la part més fosca de Stravaganzza (una banda que ha editat tres dels meus discos favorits) barrejat amb les influències ja esmentades dels americans, però a més amb el toc propi de Edhellen: Un nou segell evolucionat d'aquests alacantins que si en lloc de procedir de la terreta i cantar en castellà, ens arribessin de terres nòrdiques o fins i tot de l'altre costat del toll abraçats a la bandera de les barres i estrelles, estaríem com bojos pel treball que s'han tret de la màniga aquests musicazos.

El disc, malgrat ser curt per ser LP, és llarg per ser un EP, així que aquest nou format de lliuraments en diferents actes ens deixa un parell de temes més com "Otro Sueño" en el qual la banda juga amb una nova basa: Les dissonàncies fosques tornen a marcar part de la composició però a més juguen amb una sorpresa, que en directe és senzillament espectacular, així com en el plàstic que li dóna un toc molt especial. I és la veu de la seva guitarra Dennis que sent un timbre molt diferent al d'Álvaro, bé podria ser la d'un vocalista titular en qualsevol banda i és en aquest tema on talla la dinàmica vocal per desembocar en una tornada que es clava com una agulla al teu cap sense poder sortir. Ho han tornat a fer!

Tanquen amb "La última costa" a manera de balada lenta, neta i cristal·lina que trenca amb l'anterior deixant el pavelló molt alt i desitjant que arribi una segona part almenys amb la qual completar aquesta complexa obra que aconsegueix unir a la vegada potència i melodia, força i dolçor, simfònic i progressiu i sobretot metall de molts quirats!

Víc Salda
30/03/2016

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.