Beethoven R - A fuego en la piel (2016)
 |
Heavy Metal
Rock Estatal Records
2016
Temes
1. Fuertes
2. A Fuego En La Piel
3. La Tentación No Vive Arriba
4. Fruto Prohibido
5. Como En Un Sueño
6. Acción
7. Falsas Promesas
8. Siempre Quiero Más
9. El Amo Del Miedo
10. El Último Tren
11. Vientos De Cambio
12. Normandía
Formació
Veu: Alberto Aor-Man Garcia
Guitarres i Cors: Jose Luis Saiz
Guitarres i Cors: Javier Oliva
Bateria i Cors: Antonio Alcoba
Baix i Cors: Juan Carlos Adeva "El Moreno"
Crítica
7 anys han passat des del seu últim àlbum d'estudi, aquell Más Vale Tarde… Que nunca! , que tot i ser un bon disc no tenia una bona producció que li fes justícia. Després de diversos canvis de formació, en els quals els més notoris van ser la sortida de José María San Segundo, més conegut com Pepe Mari, per tornar a muntar Bella Bèstia (dels quals ja s'han separat i ajuntat unes quantes vegades) i sobretot , el cantant Iván Urbistondo, el que per a un servidor ha estat una de les millors veus del panorama rocker espanyol i el qual ja va ser substituït una vegada, Beethoven R tornen amb una banda sòlida, de fet la que més està durant en la història del grup, i és que els Beethoven sempre van ser una banda lluitadora que ha sabut sobreposar-se als obstacles i que ara tornen amb un nou plàstic sota el braç, i probablement un dels millors discos que han fet. Així els fundadors José Luis Saiz (guitarra) i Antonio Alcoba (bateria) ens presenten el nou combo amb el carismàtic Alberto "aor-man" García a la veu, que per cert porta 5 anys en el grup que es diu aviat, Javier Oliva com a segon destral i Juan Carlos Adeva a les quatre cordes.
"A Fuego En La Piel" és una descàrrega d'heavy-hard al més pur estil dels vuitanta i sobretot al més pur estil Beethoven R. El rodó s'obre amb "Fuertes", una gardela amb una estructura molt de heavy clàssic i en el que la força recau sobre una tornada trencador, una declaració d'intencions en tota regla que ens avisa que la màquina està perfectament greixada i ha vingut per quedar-se, gran tema que ja ens van presentar com a avançament i primer videoclip, Alberto demostra que és un portent a la veu i crida l'atenció la producció amb un so molt poderós, potent i alhora fresc en el qual s'escolta a tots els músics veritablement bé.
El segon tall és el que dóna títol al plàstic, i és una cançó amb un sabor molt setentero passat pel filtre de l'hard-rock 80 's, un tema festiu, tornada enganxosa amb grans cors, molt macarra i disfrutable.
"La Tentación No Vive Arriba" compta de nou amb una tornada enganxosa en què Alberto torna a demostrar el gran cantant que és mostrant tot el seu poder i esquinçant la seva veu per moments .. uns riffs molt clàssics i sobretot crida l'atenció un genial sol de guitarra que li dóna una empenta fantàstic a la cançó.
Si hi ha un tall que estigui destinat a ser un dels favorits del disc, aquest és sens dubte "Fruto Prohibido", una gran cançó molt en l'ona de Sangre Azul, té aquest toc AOR, una temàtica molt apropiada i una melodia i un tornada fabulós, sens dubte té tot el que un hit deu tenir.
El moment més relaxat arriba a "Como En Un Sueño", una balada amb bonic tornada, molt reeixida, i en la qual es poden apreciar molts matisos en els arranjaments. "Acción" i "Falsas Promesas" són dos temes molt Beethoven, recorden molt a l'època del seu primer disc Ja, Ja, crus i ochenteros a més no poder.
Un ambient de bar, amb rialles i uns xocs de vidre ens endinsen en el tall més macarra del disc, "Siempre quiero más", un riff rocker i clasicón, molt ganchero i xuleria per tot arreu. Albert de nou torna a estar tremend.
Un dels millors talls de tot l'àlbum és "El Amo Del Miedo", un tema que cal escoltar amb les oïdes molt oberts perquè té molts matisos, potser una mica més heavy, molt treballat musicalment i de nou una tornada enganxosa amb unes guitarres doblades de fons que se't queda a la primera. "El Último Tren" torna a baixar les revolucions, un mig temps que pot no calar a la primera, que pot ser que sigui el més fluix de l'àlbum però no per això és un mal tall.
"Vientos De Cambio" sona a Whitesnake pels quatre costats, una mica més pausat però amb un ritme pesat que marca la base de la cançó, olor de clàssic i per descomptat a Beethoven R.
"Normandía" tanca el plàstic igual que ho va obrir, amb un gran tema heavymetalero però més canyer, més ràpid, de tall històric, ja que el títol ho diu tot, narra l'històric desembarcament que va marcar el principi de la fi de la Segona Guerra Mundial, curiosament , malgrat ser un bon tema és el que menys em crida l'atenció perquè se surt una mica de la tònica de Beethoven R.
En fi, un gran disc en tota regla que hauria de situar Beethoven R de nou en primera en la línia del heavy-rock nacional, lloc que mai van haver d'abandonar, ja que és, si no la millor, una de les millors bandes del hard rock patri. Continuen sent Beethoven R, no han inventat res però potser la novetat sigui això, la virtut de poder fer alguna cosa clàssic però alhora fresc i nou. També cal destacar l'acurada presentació del disc en format digital-pack ample, en la qual ressalta sobretot la seva portada bastant cridanera, cosa que fa més atractiva la seva adquisició.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!