Best of 2017
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Tygers of Pan Tang + Lionsoul Paberse Club (Sedaví (Valencia))

Ankhara + Delaware + Conkheror + Embersland La Nau (Barcelona)

BajoPresión + Castilla + Agnesia Nave Bunker (Salamanca)

Medina Azahara Razzmatazz (Barcelona)

Crystal Viper + Silver Fist + Dark Embrace + Toxikull Paberse Club (Sedaví (Valencia))

Crystal Viper + Toxikull Utopía (Zaragoza)

Stingers + Breakers Bóveda (Barcelona)

Leize Bóveda (Barcelona)

Zenobia + Regresion Bóveda (Barcelona)

Medina Azahara Shoko (Valencia)

Temperance + Conkheror + Against the Eye The Jokers House (Barcelona)

Serenity + Temperance Paberse Club (Sedaví (Valencia))

Morphium + [IN MUTE] + Warg + Embersland + Kilmara Apolo 2 (Barcelona)

Atlas - Nuevos Tiempos, Viejas Costumbres (2016)

Atlas - Nuevos Tiempos, Viejas Costumbres
Atlas logo
España

Nuevos Tiempos, Viejas Costumbres

Hard Rock / Heavy Metal
The Fish Factory
2016


Temes

01 Esperaré
02 Cosas De Valientes
03 Culpable
04 Vete Al Infierno
05 Gritaremos No
06 Un Sueño Cumplido
07 Llueva O Salga El Sol
08 Mil Y Un Pedazos
09 Fuera De Mi
10 No Se Permite Prohibir
11 Somos Una Misma Voz

Formació

Veu i Guitarra: Ignacio Prieto
Guitarra: VM Arias
Baix: Ángel Arias
Bateria: José Martos

Crítica

Atlas ... aquesta superbanda, així amb majúscules, perquè no es pot definir d'una altra manera, perquè els seus integrants són ja gossos vells de l'ofici, perquè són quatre figures que han militat en alguns dels grups més emblemàtics d'aquest país i arrosseguen molts anys de carretera i escenari i que a més, tornen amb la seva formació original, la qual es va formar el 2007 a partir de la sortida de Barón Rojo per part d'Ángel Arias i José Martos, que al costat del etern Manolo Arias (GNU, Niàgara, Panzer .. entre d'altres) i el vocalista Ignacio Prieto que va participar de forma breu en l'última etapa de Niàgara, donen vida a Atlas, un nou projecte propi, personal i la mar d'atractiu. Després de dos magnífics àlbums d'estudi, el segon d'ells gravat també en anglès, i després de patir alguns canvis a les seves files, decideixen separar-se en 2011 de manera indefinida.

I no és fins a 2014 quan es confirma que tornen els quatre integrants originals, que ara, per fi, tornen amb nou disc; "Nuevos Tiempos, Viejas Costumbres", que de nou, i com ens tenien acostumats torna a ser un fabulós àlbum de hard-rock melòdic, ple de potents riffs i molta melodia amb cridaners cors i tornades. A més, el títol i la portada són bastant apropiats per al que són Atlas, hard-rock de tall clàssic influenciats directament pels grans dinosaures del gènere com Purple, Rainbow, Zeppelin però també de l'hard rock americà com Bon Jovi o Dokken ... i amb un so d'acord amb els temps que corren, i per descomptat molt bon gust, elegància i saber fer.

Això és precisament el que ens trobem en donar-li al play amb el primer tall que obre el disc i el que ha servit de single-presentació; "Esperaré". Un potent riff que va a mig camí entre AC / DC i Led Zeppelin ens dóna la benvinguda en un tema molt melòdic i alhora pesat, sense pressa. No es fa esperar la particular veu d'Ignasi a una estrofa mica més relaxada però rockera al 100% i amb molt feeling, on entre frase i riff es fon amb la melodia i aconsegueix el seu cimal en un gran tornada enganxosa en què, sobretot , destaquen uns cors bastant grandiloqüents. Els quatre músics estan enormes, la tasca de Manolo Arias a les sis cordes en la meitat del tema és tremenda així com la base rítmica per part d'Ángel i José. A més, el disc sona com un canó ... i és aquí quan un arriba a una determinació sobre el que està escoltant i el que encara li queda doncs només acaba de començar: i és que aquí hi ha rock del bo, de qualitat .. . no estem davant d'uns músics qualsevol (amb respecte a tots els músics i bandes) i això es nota ... es nota el pòsit de l'experiència, dels anys, val que no és una sorpresa venint d'un grup com Atlas, però és la sensació que et deixen sempre aquesta classe de discos.

Per la seva banda l'optimista "Cosas De Valientes" en què ens donen ànims per arriscar i apostar es mostra com un hard rock directe al gra, ritme contundent de guitarra i baix amb una tornada directe amb bons cors, un tema sense massa ostentacions però que resulta efectiu i en què tot està al seu lloc i funciona de meravella.

Amb aquest disc no et vas a avorrir, la varietat és una cosa que està present al llarg de tot l'àlbum, i així ho corroborem amb el tercer tall, "Culpable", un mig temps que trenca amb la dinàmica dels dos primers temes . Crida l'atenció la melodia principal, molt enganxosa, molt AOR, així com uns arranjaments magistrals ... tema molt melòdic bastant "resultón".

I davant el que ve ara toca llevar-se el barret perquè arriba un dels moments del disc, "Vete Al Infierno" és una meravella de hard rock melòdic al més pur estil neoclàssic que beu directament de les dues criatures que va parir el senyor Ritchie Blackmore ( Purple, Rainbow), una col·laboració magistral per part del mític teclista Miguel Ángel Collado, que amb un òrgan de Catedral al més pur estil Rainbow ens introdueix en un veloç tema en el qual el riff es fon amb el teclat, Ignasi fa una feina espectacular en la veu, els solos de guitarra per part de Manolo al que Blackmore i el teclat de Miquel Àngel Collado es van succeint sense treva i per descomptat compta amb un altre magnífic tornada que se't clava al cap. Una gran cançó, un gran tema que va en l'ona de cançons com Spotlight Kid.

Un altre dels que més m'ha agradat és "Gritaremos No", la lletra està dedicada a tots els falsos messies que ens pretenen governar, però amb classe, com a mi m'agrada, sense assenyalar directament a ningú, una cosa que pugui ser vigent ara o en qualsevol altre moment. Musicalment torna a ser una altra delícia, hard rock de tall més americà, sobretot en els cors, un altre poderós riff una mica més pausat però sòlid com una roca, una melodia sublim amb una tornada elegant i cridaner.

La autobiogràfica ""Un Sueño Cumplido" una altra vegada de tall molt americà és un tema alegre, mogut, emocionant ... una bonica oda a la satisfacció d'aconseguir un somni, de viure en ell, i en aquest cas alternar amb els teus ídols i viure la experiència de trepitjar el mateix escenari ... i ells ho han aconseguit i per això li donen gràcies a la vida, a més humilment ... al final de la cançó amb aquest breu però intens riff que posa els pèls de punta en homenatge a Baró roig és memorable.

Ens relaxem amb una melodia acompanyada d'unes acústiques que ens introdueixen en "Llueva o Salga El Sol", una mena de balada de nou optimista davant les adversitats de la vida i que no baixa la qualitat en cap moment, una altra vegada es tornen a lluir amb uns arranjaments preciosistes i la interpretació d'Ignacio torna a ser meravellosa.

"Mil y Un Pedazos" és més estàndard, em fa l'efecte que baixa una mica el llistó si la comparem amb tot el que s'ha escoltat, sobretot per la part de tornada, encara que si que té un ritme contundent i uns bons sols ... en canvi "Fuera De Mi" és més ganchera, un altre bon riff i un altre tornada molt efectiu, hard rock directe, molt a l'americana dels 80, es em ve al cap grups com bon Jovi, de fet ens retrotrau a bandes de aquí com Sang Blava o Niàgara, és clar, com no podria ser d'una altra manera.

S'endureixen una mica a "No Se Permite Prohibir", comença com un tall de heavy rock clàssic sobretot per un riff molt pesat, però en la tornada tornen a brillar aquests cors hardrockeros que tant els caracteritzen i és que aquest és un dels punts forts del grup. Una molt bona cançó.

No podien acabar de millor manera amb "Somos Una Misma Voz", tema alegre en el qual el títol ho diu tot, amor i passió pel Rock & Roll, viure la carretera, els concerts, la calor de la gent ... la nostra gent! La tornada és festiu i ballable, però que ningú s'espanti perquè no és cap patxanga, al contrari, torna a ser un gran tema hardrockero en tota regla amb molts matisos i que posa la guinda de manera perfecta a aquest gran disc.
                                                 
Han trigat, però l'espera ha valgut la pena, molt pocs "peròs" se li pot posar a aquest magnífic àlbum, possiblement estiguem davant el seu millor treball, això ja va en gustos. El que no podem negar és que estem davant d'un dels treballs que pot ser del millor del 2016, una gran obra per moments perfecta, magistral. No podeu deixar d'escoltar aquest tros de disc que s'han marcat aquests 4 titans, quatre personalitats en la qual no es pot ressaltar a un per sobre de l'altre, i és que no podien haver-ho fet millor ... molt grans Atlas !!

Alvaro Ciorraga
12/05/2016

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.