Saratoga - Morir en el bien, vivir en el mal (2016)
 |
Power Metal
Maldito Records
2016
Temes
1. Perseguido
2. Mi venganza
3. Morir en el bien, vivir en el mal
4. Como el viento
5. Volverá
6. Luchar o morir
7. El vals de la rosa herida – con Aroa Martin de Khael
8. El ciprés solitario
9. Vi
10. No pidas perdón
11. Saliendo de la oscuridad
12. Etérea
Formació
Baix: Niko del Hierro
Bateria: Dani Pérez
Guitarra: Jero Ramiro
Veu: Tete Novoa
Crítica
No sé si va ser premeditat, una excusa per canviar de nou la formació o si realment ho necessitaven i després els va poder el mico; el cas és que Saratoga ha tornat i amb una formació barreja de les anteriors, mai vista anteriorment.
La tornada va generar tanta expectació com polèmica, però el cas és que ho van explicar en un vídeo documental i no hi ha perquè dubtar d'això i ara ens disposem a desgranar en què consisteix aquest esperat retorn.
Van publicar com a avançament el videoclip que tens sobre aquestes línies, corresponent al quart tema anomenat "Como el Viento" i que no va trigar a fer-se viral per les xarxes socials. Com ja hauràs pogut escoltar, es tracta d'una bomba de power metall al més pur estil al qual Saratoga ens va acostumar en els seus dies de més glòria.
Doble bombo a tot drap per l'extraterrestre Dani que torna a la bateria pels seus furs, riff enganxós i un baix demolidor per part del màster Del Hierro i un fora de sèrie, un dels vocalistes més en forma d'aquest país, que segueix allà on l'alumne supera al mestre, increïble el treball vocal de Tete Novoa. Potser un pèl massa llarg, però bo.
Però anem a desgranar des del principi el que per a mi ha estat una sorpresa, ja que m'agradava molt l'estil fosc de l'última etapa Saratoga i tenint en compte que sent molt bons i marcant una època en el metall nacional, l'etapa Leo, entrava molt fàcil, era molt enganxosa, però personalment també era molt fàcil avorrir i que semblés monòtona. I la sorpresa ha estat, de moment, trobar un equilibri bastant interessant entre aquesta línia enganxosa i aquesta "no" monotonia en els temes del que resulta ser, un treball molt equilibrat.
"Perseguido", és un tema, ràpid, encara que amb bastants talls. Es veu el tret Jero en moltes de les melodies de la guitarra i la bateria és clarament una base veloç que converteix el tema en un clàssic del power. De l'estrofa més trist i de to menor, passem a una tornada gran i alegre certament destacable com un inici de disc més que interessant.
"Mi Venganza" segueix l'estela del seu predecessor però més ràpida i més fosca. Tete es llueix allà dalt on el seu registre llueix com brillant. La tornada torna a ser enganxós i com en gairebé cada tema del treball s'enganxa al teu cervell de manera inevitable. El disc no només no defrauda sinó que agrada i no sembla d'aquests retorns completament prescindibles.
Arrenca el senyor Del Hierro amb el seu baix de so metàl·lic en un tema molt fosc, que més aviat sembla de l'última època de l'Némesis i que per tant no només és molt del meu grat personal, sinó que a més dóna nom al disc: "Morir en el bien, vivir en el mal".
Riff de guitarra gairebé signat amb un pentagrama per Jero Ramiro el que s'inicia "Volverá". Per què Santelmo no sonava a Saratoga llavors? Suposo que Jero sap compondre d'una determinada manera per obtenir un so Saratoga i això és el que fa de nou en "Luchar o Morir". Nacho Ruíz és un dels meus vocalistes favorits tant pel seu treball en Arwen, com en Perfect Smile com en alguns comptats temes de Santelmo, però en l'esmentada banda no lluïa i jo ho atribuïa a les composicions però potser és que Jero necessiti compondre pensant en Saratoga o en un altre tipus de veus, com en aquest cas Tete, que em sembla diví en aquest llançament.
Col·laboració més que remarcable la d'Aroa Martín, companya de Dani a Khael, obtenint en "El Vals de la Rosa Herida" un altre dels temes que més m'han agradat de la feina. Un tema novament power metall però amb matisos, en la tornada aquesta vegada conté un pont que pausa el tema trencant-tant per tempo com per la veu melòdica de l'artista. Excel·lent!
I seguim amb un dels punts forts del senyor Ramiro. I és que el que és indubtable és que és un baladista excepcional. "El ciprés solitario" torna a agafar l'estela que ens van deixar amb "Charlie se fue", "Si amaneciera" o "Destino, el Universo" ... excel·lent encara que compta amb parts que més aviat el fan semblar un mig temps.
12 temes de manera que la banda no ha tret un disc per complir i reubicar. Han treball en ells i en "Vi" o a "Saliendo de la oscuridad" segueixen exactament les pautes que tenien marcades instrumentalment: Bateria veloç, ràpid i excel lent, un baix amb molta presència i element destacat en el so i unes guitarres de riff marcat i base de esquinçat molt ràpida.
Instrumentació és potser una mica que va introduir Andy i que es manté en "No pidas perdón". Piano i narració inicial i un so que em recorda moltíssim a una banda valenciana de power que em va fer eriçar la pell en el seu moment. So MOLT semblant a Lethian i una veu de Tete que té el mateix timbre que la destral vocal que és José Cebrián. Un tema que també és dels més destacats per a mi.
Finalitzen el disc en majúscules i és que un velocíssim "Etérea" posa el punt final a tots els nivells. Compositivament i interpretativament agradarà si o si als fans de Saratoga i a qualsevol amant del metall en castellà. Remarcables crits i curts pre-tornades que situen aquest treball en un llançament nacional MOLT destacables, malgrat qui pesi, foti a qui foti.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!