Fleshgod Apocalypse - King (2016)
 |
Symphonic / Technical Death Metal
Nuclear Blast
2016
Temes
CD 1 & 2
1. Marche royale 1:58
2. In aeternum 5:26
3. Healing Through War 4:43
4. The Fool 4:06
5. Cold as Perfection 6:31
6. Mitra 3:49
7. Paramour (Die Leidenschaft bringt Leiden) 3:43
8. And the Vulture Beholds 5:13
9. Gravity 5:12
10. A Million Deaths 5:27
11. Syphilis 7:22
12. King 3:59
Formació
Guitarra i cors: Cristiano Trionfera
Baix i veus netes: Paolo Rossi
Bateria, guitarra i cors: Francesco Paoli
Veus i guitarra: Tommaso Riccardi
Piano, orquestacions i arreglos de corda: Francesco Ferrini
Crítica
L'horror; l'horror que ve del profund d'aquest món decadent; el so eixordador dels tambors que marquen el pas del noble rei que tots portem dins, a mesura que s'endinsa en la seva cort plena de foscos consellers i antagonistes. Així s'obre 'King', el nou i colossal treball dels italians Fleshgod Apocalypse, que han aconseguit un cop més fer història.
L'àlbum es presenta en dos CD: el treball complet en el primer disc i la part orquestral, independent, en el segon. Això és una cosa inèdita per a una banda de Death Metal. Grups com Dimmu Borgir han fet de l'orquestra un component important del seu so, condicionant tota la composició fins i tot. Considerem que Fleshgod han anat un pas més enllà. En la producció han comptat amb el jove enginyer Jens Bogren, autèntic guru sonor del metall actual si ens remetem al seu impressionant currículum (Soilwork, Opeth, Katatonia, Symphony X, Devin Townsend, Haken, Kreator, Moonspell i un llarg etcètera).
Les lletres adopten el to cruent i punyent que cal esperar en aquest gènere, si bé estan carregades de símbols i segueixen una lògica conceptual. El rei és descrit com una mena de dèspota il·lustrat (In Aeternum), ésser de llum que reuneix totes les virtuts dels homes als quals guia, i que és arrossegat a la realitat d'un món en crisi, de valors corruptes i cacics poderosos que pretenen esprémer fins a l'última gota de sang del seu poble. Aquests poders antagonistes construeixen la seva autoritat amb l'ús desmesurat de la violència i, per sobre de tot, de la por basat en la desinformació i la difamació. Pensem immediatament en Goebbels i en l'Alemanya nazi, i veiem l'ombra del genocidi en el tema A Million Deaths.
Són molts els exemples de la nostra història recent en què aquesta descripció conceptual cobra una força colpidora. A hores d'ara, el 2016, l'extrema dreta comença un nou ascens en països com França, Àustria i Alemanya, que ja fa que molts europeus sentim mans gelades al clatell. Afirma el cantant i guitarrista Tommaso Riccardi que la història és cíclica, com qualsevol procés natural, i que estem vivint actualment una crisi econòmica i cultural enorme, en la qual els oligarques lluiten pel poder (ja que el feixisme és, per definició, elitista) mentre la gent del carrer mor en la misèria i és manipulada per evitar la seva insurrecció.
La música recull perfectament aquesta atmosfera de maldat còsmica, omnipotent, la força és capaç de transformar la realitat. Pot apreciar gran influència dels polonesos Behemoth a la devastadora base rítmica i les guitarres afilades. L'extrema serietat amb la qual està compost i produït aquest treball ens fa creure en ell immediatament i deixar-nos portar pel seu relat musical. Però estem deixant de banda un altre dels valors fonamentals de King, que fa que l'aposta de la banda (fins i tot en el pla estètic) siguin tan interessant.
El simfonisme de Fleshgod beu d'una llarga tradició del Rock i el Metal i una encara més llarga tradició de música Clàssica i Romàntica. Admetent de partida que existeixen molt nombroses connexions entre tots dos gèneres tant en el harmònic com en el melòdic, no resulta casual que aquest maridatge ens hagi regalat tants grans treballs. Ja parlem de Frank Zappa o de X Japan (amb un abisme estilístic pel mig), no hi ha dubte que el repte no és només possible, sinó apassionat i apassionant.
No oblidem que som fills de l'esperit romàntic, en molts sentits. En el musical, fins i tot aquells que poques vegades han trepitjat un auditori simfònic, tenen alguna cosa d'aquests valors molt present. El cinema ha actuat com a agent democratitzador de la idiosincràsia musical d'aquest període (els primers compositors de cinema no eren sinó compositors d'òperes; vegeu Saint-Saëns), i ningú pot negar a dia d'avui la influència aclaparadora que ha tingut i té el cinema en els nostres dies, exercint de crític social implacable fins al punt de modelar la nostra moral. El setè art també ha acostat la música culta a les noves generacions d'una manera diferent. Els membres de Fleshgod Apocalypse no oculten la seva orientació cinematogràfica en el tractament de l'orquestra, opulenta i heterogènia, i el seu gust per John Williams o Hans Zimmer. Grans figures que han encapçalat la renovació del simfonisme en el cinema i la confirmació d'una estètica de "l'èpic", si bé en ocasions molts vam avisar dels riscos d'aquesta tendència: si tot és èpic, res és èpic.
En aquest sentit, podria criticárseles l'haver apostat més per l'efectisme que per l'exploració o l'experimentació, en virtut de l'excel·lent oportunitat artística que sempre suposa la mixtura del Metall amb el Clàssic. Però no seria just, doncs sí que han experimentat en certa forma, i amb resultats així tot efectisme és legítim. El més cridaner: la inclusió d'un Lied, titulat Paramour (Die Leidenschaft Bringt Leiden). Aquest gènere de composició vocal amb acompanyament de piano va ser portat al més alt per autors com l'austríac Franz Schubert a la primera meitat del XIX. Tradicionalment es canta en alemany, i Fleshgod no han volgut faltar a la tradició: aquesta composició original extreu el seu text de Trilogie der Leidenschaft de Johann Wolfgang von Goethe. Potser no és en el que els teus pares estan pensant quan els parles de Death Metal Melòdic. Genial atreviment.
D'altra banda, en el vessant més contemporània i cinematogràfica, podem trobar la influència del millor Jerry Goldsmith o Bernard Herrmann en temes demolidors com Mitra i Gravity. Aconsegueixen a més un equilibri portentós entre els llenguatges de tots dos gèneres, en els quals l'orquestra comença a crear atmosferes i colors veritablement malèfics sobre el quartet de Metall. Per raons purament acústiques, no tots aquests detalls de l'arranjament orquestral són apreciables i queden emmascarats per la voràgine sonora, però la tasca de barreja de Bogren aconsegueix destacar en cada moment el que és important en el missatge musical dels italians. Per als viciosos que volem saber més, encara ens queda el segon CD!
Més enllà de tot el que es pugui escriure sobre aquest treball, el principal és el que ens pugui dir per si mateix, que al meu entendre és bastant. Com bé afirma el nostre estimadíssim Antón García Abril, a la música es va a través de la música. Que ho gaudeixin.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!