Sabaton - The Last Stand (2016)
 |
Power Metal
Nuclear Blast
2016
Temes
1. Sparta 04:26
2. Last Dying Breath 03:26
3. Blood of Bannockburn 02:57
4. Diary of an Unknown Soldier 00:51
5. The Lost Battalion 03:23
6. Rorke's Drift 03:28
7. The Last Stand 03:58
8. Hill 3234 03:31
9. Shiroyama 03:36
10. Winged Hussars 03:53
11. The Last Battle 03:12
Formació
Veu: Joakim Brodén
Guitarra: Thobbe Englund
Guitarra: Chris Rörland
Baix: Pär Sundström
Bateria: Hannes Van Dahl
Crítica
Parlar de Sabaton és parlar d'una de les poques bandes que han aconseguit passar d'emergents a grans bandes en aquests últims anys. I ho han fet a força d'aconseguir el que molts demanen a mil o i una bandes, tenir un so propi. Un estil que sembla no tenir punt mitjà, o t'agraden o no, però no una mica.
Una vegada que s'han convertit en grans, Sabaton, ara els retraiem que fan sempre el mateix. Que són avorrits i ja cansen. Això que he llegit una vegada i una altra no deixen de ser una de bajanades considerable a part de molt hipòcrita. Els demanem a les bandes una cosa i després l'hi retraiem.
Una vegada que ja m'he quedat a gust, anem a per The Last Stand, vuitè treball dels suecs i un dels seus treball que més està donant que parlar. Sembla ser que ja són un dels grans, pel debat que generen els seus discos.
En aquest nou treball Sabaton s'endinsa dins de les guerres Zulu, la Gran Guerra, Sparta, Escòcia ... anem que han ampliat encara més les mires històriques, però mantenint la seva essència militar, d'on emana la seva energia i so. Aquest no és el problema de The Land Stand. Tampoc és un problema que segueixi un disc de Sabaton segueixi sonant a Sabaton, la frase no deixa de ser absurda, però cal recordar-la, per veure el incauts que som a vegades.
El problema de The Land Stand és que tenint tots els ingredients sobre la taula, l'èpica, la contundència, la grandiloqüència, potència, melodia, força, etc etc ... li falta aquell punt especial que tota gran composició té. Sabaton en tots els seus discos anteriors han aconseguit compondre grans temes amb aquest plus que els demano a tota gran banda. És clar que The Land Stand sona bé i té enganxada i seguirà mantenint a la banda amb magnificència. Però ... li falta aquest gran tema.
El disc arrenca amb "Sparta", un tema molt preparat per als directes, amb uns cors molt pomposos. S'escapa una miqueta del que és habitual, però entre teclats que ho magnifiquen acaba sent un bon inici. "Last Dying Breath" ens trasllada a la gran guerra i la invasió alemanya a Sèrbia, res de nou sota el sol, tema que manté els aires sabatonianos a tot relga.
Tercer tall i vam arribar a un dels temes més nous del disc, "Blood Of Bannockburn", ¿qui no ha vist Braveheart i a Robert Bruce carregar contra l'exèrcit britànic a les High Lands? Es podria dir que el tema esocés és propietat de Greu Digger. És el primer que em va passar pel cap en escoltar el tema. Les gaites són tan predictibles com obligades. Després de la narració a càrrec de Jon Schaffer, arriba el torn de "The Lost Battallion", un dels talls més potents del disc, cors i èpica a dojo. "Roke 's Drift" narra l'enfrontament de poc més de cent homes d'infanteria britànica que van resistir l'atac de més de 3000 zulus a la fi del segle XIX, una guerra que encara no havien abordat en cap disc. El millor tema amb diferència del disc, l'únic que s'escapa al meu comentari inicial.
"The Last Stand" dóna títol al disc però curiosament no té res a veure amb la portada d'aires com de costum en la Segona Guerra Mundial, quan aquesta història ens porta al segle XVI, mig temps una miqueta insuls, té la força de la banda ... però un servidor els demana alguna cosa més que una tornada potent. Una de freda i una de calenta. "Hill 3234" que ens porta a la guerra Rus-afganesa, en plena guerra freda, ens retorna unes guitarres afilades i veloços.
La recta final del disc arriba amb "Shiroyama" història basada en els fets que es narren en la pel·lícula L'Últim Samiray, correcta sense més, ritmes marcials i intensos, amb les mateixes pauses preestribillo que ens té acostumats l'última etapa de la banda. "Winged Hussars" ens porta a Viena el 1683, en la defensa d'una invasió otomana. M'encanta que es comencin a fixar en aquestes unitats de cavalleria més clàssiques per posar-los un qualificatiu, realment m'encanta. Musicalment correcta, sense més, teclats que em porten a The Art Of War. El disc es tanca amb "The Last Battle" que es centra en la guerra transalpina de la 2GM. Aqui si que la banda aconsegueix una sonoritat no gaire habitual en la banda.
El disc conté dos bonus track, que curiosament un d'ells és el millor tall del disc amb diferència. Aires molt al que Running Wild, molt melòdic i amb unes línies vocals genials, "Camouflage". Després tenim una versió de Judes Priest, "All Guns Blazing" que no es qui la cantarà, o si la veu ha passat per 1257 filtres, però que dóna el pego, i versionar un tema així és garantia que mal no pot sortir.
No és ni de lluny un mal disc. És un treball que se segueix sonant i de quina manera a Sabaton i ni punyetera falta fa que canviïn, això els ha fet el que són, seria difícil d'entendre que donessin un tomb radical al seu estil. El públic no ho entendria. El problema radica que les seves composicions no estan al mateix nivell que en els seus inicis, fet a falta llançaments com "Primo Victòria", "Attero Dominatus", "Cliffs of Gallipoli", "Uprising", només això.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!