Grim Comet - God Is Dead, Let's Eat Him (2016)
 |
Temes
1. Inner Halls 03:47
2. Echoes 03:25
3. Overdriven Reality 04:08
4. The Path We Ride 05:19
5. This Morning 03:59
6. Ball'n'Chain 02:31
7. Ghost 04:54
8. Sleep 05:04
Formació
Veu, guitarra: Willy de Moya
Baix: Alvarito Arias
Bateria: Alberto Espinosa
Crítica
Bum! Cop de puny en tota la cara, el disc comença amb un tema on ja es deixa veure la potència i contundència del grup, un riff pesat a cavall entre el doom i el stoner més potent i golpeante, que izo que el primer grup referència que em vingués al cap en escoltar aquest disc (sense comparacions) fos Cadavar, però amb un aire més fosc.
A mesura que vas entrant en el disc, tema després tema, queda encara més clara la influència d'aquests estils en la banda, estructures clares, so bastant cru, parts, les justes i necessàries per a cada tema, cors repetitius sense arribar a fer-se pesats , ...
I sí, he de reconèixer que en alguns moments, m'ha semblat un tant predictible, però pensant-ho fredament, que té això de dolent?
I el que mola haver escoltat un tema per primera vegada i saber que després del segon cor (per exemple), tornarà a sonar aquella tornada tan incitant, amb el que ja has mogut el crani la primera vegada que ha sonat?
Els solos de guitarra són, en general, curts, una mica predictibles també, sí, però bastant musicals i ben construïts, sense maquillatges innecessaris, eficaços,
i sobretot, molt 'dins' de l'estil.
Una atmosfera fosca i un punt tètrica en molts moments, li donen un arie de suspens continu molt interessant, que fa que vulguis escoltar cada tema fins al final.
Excepte el tema 6, Ball'n'Chain, nois, no ho entenc, encara si fos l'últim tema, o lloc com una mena de bonus track li trobaria algun sentit ...,
Però així, em trenca la bona dinàmica que, en general desprèn l'àlbum.
La veu està molt ben trobada, una mica lineal pel meu gust, però res a retreure, admiro personalment els músics que són capaços de tocar el seu instrument alhora que cantar, i més en aquest cas, on el cantant és també l'únic guitarra . Em recorda inevitablement a Dave Mustaine (megadeath), així com també alguns riffs em transporten a Youthanasia, amb aquest tempo mitjà però que camina per si sol.
Resumint, escolteu i moguin els seus petits cranis.
Costa molt trobar discos on gaudir de la feina realitzada per la banda, sigui així de simple. Clars, incisos i directes, cal felicitar Grim Comet per aquest fantàstic àlbum.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
