Astral Experience - Emovere (2016)
Progressive Metal
Autoproducido
2016
Temes
01. Emovere
02. Ego
03. Renacer
04. Sin Perdón
05. Allá Donde Estés
06. Negro Puñal
07. Ella
08. No Hay Cadenas
09. Delirio
10. Horus
11. I Drove All Night
Formació
Veu: Ovidi Bea
Guitarra: Rafa Such
Guitarra: Rubén Albaladejo
Teclats: Héctor Sierra
Baix: Antonio Cantos
Bateria: Fran Carrasco
Crítica
Fa temps que el seu anterior vocalista em va parlar d'aquesta formació allò més bé i em van enlluernar amb el seu primer EP presentació anomenat "Mundo Perdido, Mundo Prohibido".
Posteriorment els vaig poder veure en viu i vaig conèixer als membres de la banda, que dit sigui de passada, són persones encantadores, a més d'uns musicazos capaços de marcar-se un metall progressiu de molts quirats.
Un temps després, amb una formació amb algun canvi, presenten el seu primer llarga durada i sota un petit cognom en el nom per temes de copyright, Astral Experience, així que anem a veure què ens depara aquest Emovere.
Després d'una introducció una mica inquietant, que ens remet, o almenys a mi, a una sessió de hipnosi amb una toc instrumental, arrenca el primer tema: "Ego".
El primer que cal remarcar és el canvi principal a les veus. Ovidi Bea pren la batuta substituint a José Cebrián com a vocalista i frontman. I amb això la banda ha pres una ruta diferent, amb una veu que no és tan sols comparable. Després d'unes guitarres protagonistes (no oblidarem que tractarem amb una complexitat interessant i lluites constants entre guitarra i teclats i amb una base rítmica difícil de seguir) s'erigeix ??una veu molt més càlida, amb molt de cos i molt personal.
El so i les composicions han pres un camí molt més pausat, més a prop d'un progressiu més pur i abandonant aquesta reminiscència power que la banda atresorava. No és ni millor ni pitjor, t'agradarà més o menys en funció de si ets més amant d'una cosa o l'altra, però el que si puc afirmar de manera taxativa i objectiva, és que és d'alta qualitat.
Potser fins i tot, més proper al rock, hi ha temes com "Renacer" que prenen una base més assequible per al públic i són només els matisos i els arranjaments els que l'acosten a l'etiqueta que agradi o no, planeja sobre la banda. Torna al tornades aquest deixi powermetalero que personalment tant m'agrada. Ojito als sols i parts instrumentals doncs parlem de canvis constants, i unes lluites entre guitarres primer i amb el teclat després que no cal perdre per res del món en un directe!
La foscor, per descomptat té el seu racó en temes com a "Sin Perdón", tot i que la veu d'Ovidi no és per a res fosca. Obligatori esmentar el treball excepcional de les sis cordes tant de Rafa com de Rubén. Impressionants!
"Allà donde estés", ens deixa de nou aquest matís fosc i rabiós. Sembla obvi i podria no esmentar-ho, però qui esperi un disc amb cinquenes i de fàcil entrada, que s'oblidi. Estem davant d'una banda de músics que destil·len una poderosa força tècnica i la posen en pràctica amb continus riffs i frases musicals i no només en els sols. No cal dir de nou, que els canvis de ritme són constants i que la bateria de Fran al costat del baix d'Antonio, no paran ni un moment de donar vida pròpia a cada estructura rítmica amb contínues variants.
La veu d'Ovidi omple molt l'espai amb un timbre poderós. Així en "Negro Puñal", podem observar aquest fet de manera més clara, es tracta d'un tema una mica més lent; tot i que la balada arriba a "Ella": Curiosament amb una tornada amb predominança de majors, el que no és tan habitual en temes lents, en no evocar tristesa, ni malenconia o més aviat, donant-li aquest aire musical de positivisme!
S'acosta el final amb "No hay cadenas", tema que arrenca amb un dels grans protagonistes de la banda: Els teclats d'Hector que confereixen un segell d'identitat en si mateixos i que no es podria entendre la banda sense aquest contrast i aquesta lluita entre tecles-cordes.
"Delirio" és un dels temes més potents, amb una força i unes guitarres més en l'ona progressiva dels últims temps dels reis americans: Symphony X, i on tornen aquestes bateries amb deixis més ràpids als que ens van acostumar a la seva EP presentació.
El disc tanca amb força i duresa amb "Horus" on podem observar que la distorsió que ha acompanyat a les guitarres en tot el disc té també molt de cos englobant així tot l'espectre de l'ona auditiva. Com millor sigui la qualitat del teu equip d'àudio, més partit li podràs treure al so de la banda, cosa que encara que sembli òbvia, no succeeix amb tots els discos que té en el teu haver, segur !!!
Finalitza el treball amb "I Drove All Night" amb la col·laboració vocal de l'artista Elisabeth Gang (The Splizzy Gang), versionant el tema original obra de Billy Steinberg i Tom Kelly, interpretat en el seu moment per Cyndi Lauper.
En fi, Astral han plasmat una experiència, la primera de moltes espere, amb una maduració important i deixant un pavelló molt alt, demostrant que en aquest país hi ha espai per al metall progressiu de tanta qualitat com el que es consumeix arribat de fora. Així que, amants del progressiu, donar-li una oportunitat al producte nacional, i en aquest cas de la mà d'aquests excel·lents valencians!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!