SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Avalanch Gineta Rock (La Gineta)

Black Seal + Worth The Cavern Rock Club (Terrassa)

Born in Exile + Blavk Orb + Yakanyà + Devorate the Universe + Acts of God + La Banda de l'Agonia + Nuclear Winter Mercat Vell (Mollet)

Sylvania + Sákata + Black Fridays Live (Madrid)

Four Noses Monasterio (Barcelona)

Enemy Inside + Left4ever Utopia (Zaragoza)

Ravenblood Monasterio (Barcelona)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Noctem + Astray Valley Bóveda (Barcelona)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Amaranthe - Maximalism (2016)

Amaranthe - Maximalism
Amaranthe logo
Suecia

Maximalism

Alternative Metal
Spinefarm Records
2016


Temes

1. Maximize
2. Boomerang
3. That Song
4. 21
5. On the Rocks
6. Limitless
7. Fury
8. Faster
9. Break Down and Cry
10. Supersonic
11. Fireball
12. Endlessly

Formació

Veus: Elize Ryd
Veus: Jake E
Guturals: Henrik Englund Wilhemsson
Guitarra i teclats: Olof Mörck
Baix: Johan Andreassen
Bateria: Morten Løwe Sørensen

Crítica

El primer disc de Amaranthe em va encantar. Em va semblar fresc, innovador i que tenia ganxo i un buit enorme en l'escena. El segon disc era pràcticament igual però molt millor. Vaig pensar: Atents, perquè un tercer disc així els enfonsa en la misèria. Llavors va arribar Massive Addictive amb un toc nou i una frescor encara més gran i vaig pensar: Callo la boca. M'ha costat una mica d'entrar, però és boníssim! I ara arriba Maximalism on em passa el mateix que a la primera escolta del seu treball anterior però sense el component "s'han superat". Ben al contrari, han volgut donar un altre petit gir portant el seu propi estil al comercial (només cal veure el videoclip amb la bona de Elize marcant-se un ballaruga tipus grup de pop dels 40 principals) i bo ... ahi ve el dubte. El disc és boníssim. Té una qualitat enorme. Les composicions i l'execució són meravelloses. Però el canvi d'estil a una comercialització excessiva i repeteixo EXCESSIVA, em fa que el disc es camini entre el set i el nou. El nou per com està executat, compost i gravat. El set, perquè tal nivell de comercialització, sense arribar a deixar de banda les guitarres i la duresa, ho fan EXCESSIVAMENT poc audible, o massa ... depèn del prisma amb què es miri.

Després d'una portada que promet per les combinacions vermelles i negres, clàssiques del metall (per allò del dimoni i aquestes ximpleries), ens arriba "Maximize". Un primer tema que encara es deixa escoltar bé, sent el pont perfecte entre el seu anterior treball. Val a dir que Elize és la gran protagonista per sobre de tot i de tots. Jake I passa a ser completament secundari de la mateixa manera que Henrik Englund i els seus guturals, tot i que precisament per això, encara destaca molt la seva presència, contrastant encara més si és possible, pel tipus de composicions.

Les guitarres segueixen sent potents, obra d'Olof Mörck, un crac que ha sabut construir un producte estel·lar tal com sonen ara en el segon tema: "Boomerang", però que a part de ser enganxós, de tenir ganxo i de ser ràdio -fórmula, és que a sobre els efectes de veu o auto-tune que li posen a Elize, és exagerat. No és perquè la noia no canti, sinó perquè es busca aquest efecte. Telita, amiguets!

Però és que si ens anem al tercer tall, "That Song" que pots veure en format videoclip, ja s'exagera. Les guitarres són testimonials i la bateria de Morten Lowe Sørensen deixa part de la seva potència als samplers. Pianet a les mans d'Olof, però gairebé a manera de melodia rapera per cantar a sobre. Senzillament. Si serveix per catapultar a la banda davant un altre públic, és millor escoltar això a la tele que les coses que sonen actualment, però només per atraure un major públic, créixer i fer que la comunitat metall es faci gran i amb més força. Si és per a derivar la banda cap aquí ... bé ... doncs molts seguidors quedaran en el camí i no sé si molts nous els substituiran. Petita decepció o aposta arriscada, com a mínim.

"21" és un tema que passa sense pena ni glòria, més aviat pesat sense ser especialment enganxós i que dóna pas a "On the Rocks", on com el whisky "millor sol". Un nanana i unes melodies vocals que porten a recordar a Offspring deixen un tema que no serà pel qual aquesta banda serà recordada. Val a dir que ojito que en directe tot pot sonar molt potent i petarlo! Però en estudi .... els tres primers, si us plau !!!

Avancem amb una balada "Limitless". A veure, la senyora Lyz canta de luxe i Jake E. té un veu prodigiosa. Així que és una sentida balada en tota regla amb una tornada "rar". No és Amaranthine, però és que és difícil arribar a aquest nivell. El que si que puc dir, és que fer sonar la bateria (o la percussió electrònica més aviat) així, era completament innecessari!

"Fury" és un altre dels temes que han presentat. Molt més veloç, amb l'electrònica que acompanya la banda duta una mica més a l'extrem si és possible, però anem, un tema que no destacaria possiblement en els seus anteriors treballs, però en aquest és d'allò més potent, més contrastat i que certament diu l'atenció. Així si que es podria seguir una nova estela!

L'abús de samplers de percussió, m'aclapara. Això succeeix en "Faster". Per gens malament tema. Però per afegir coses han d'aportar. L'electrònica de teclats aporta molt a la banda i li fan alguna cosa diferent a tota la resta; però ¿la de percussió? El tema és ràpid, enganxós i per a mi si que val la pena seguir endavant amb Amaranthe si és per tenir temes com aquest! Caminen al límit i aquest cop la bola va caure dins !!!

El disc avança amb "Break Down and Cry", explotant un cop més l'estil Amaranthe que els va portar a on estan ara: A dalt! Jake E. torna a agafar les regnes i a donar una mica de descans a la preciosa Lyz i el tema, mig temps interessant, torna a tenir melodia i torna a ser interessant com a proposta de la banda! En realitat, només són uns pocs temes que donen la sensació que el disc desmereixi, però de sensacions viu l'home !!!

"Supersonic" és un tema diferent, amb unes melodies agudes i gairebé de Disney, però això no és dolent, perquè contrasta amb la duresa del conjunt. Un nou canvi de composició que sent atrevit, ens mostra nous registres de Elyze i fan de la feina alguna cosa que valgui la pena, realment.

A "Fireball" tornem a veure arranjaments electrònics en la veu possiblement superflus (bé, per a la banda no i és el que importa, però per a un servidor ...). Per la resta el tall traspua una altra vegada essència Amaranthe: Una bateria complexa amb un doble bombo que fa un treball interessant, sent un tema lent i que li confereixen una barreja de duresa i dolçor (mira que s'assemblen les paraules i el que signifiquen. ..). Aquests són els nous Amaranthe, possiblement.

I per al final, un tema amb un títol apropiat: "Endlessly". Sentida, preciosa i molt lenta balada perquè Lyz llueixi. Senzillament acaba bonic. Sense deixar amb ganes de més, cosa que, per desgràcia no és bo.

En fi, per concloure, he de dir que la banda porta quatre treballs i fa cinc anys no existia. La qual cosa vol dir que té un mèrit enorme, que mereixen crèdit i que el directe pot donar-los una nota ben alta. Jo seguiré seguint a la banda i apostant per ella, però caldrà veure a la fi del 2017 què ens ofereixen i si se'ls torna a encimbellar al capdamunt, o segueixen amb un possible descens, almenys dins el món del metall!

Víc Salda
03/11/2016

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.