Doro - Raise Your Fist (2012)
 |
Heavy Metal
Nuclear Blast
2012
Temes
1. Raise Your Fist in the Air 03:47
2. Coldhearted Lover 03:35
3. Rock Till Death 03:02
4. It Still Hurts 04:09
5. Take No Prisoner 03:08
6. Grab the Bull (Last Man Standing) 04:57
7. Engel 05:13
8. Freiheit (Human Rights) 03:44
9. Little Headbanger (Nackenbrecher) 03:14
10. Revenge 04:48
11. Free My Heart 05:09
12. Victory 03:11
13. Hero 04:04
Formació
Veus: Doro Pesch
Guitarra: Bas Maas
Guitarra i teclats: Luca Princiotta
Baix: Nick Douglas
Bateria: Johnny Dee
Crítica
L'alemanya més coneguda del metal, Dorothee Pesch, la que per 1981 gravava les primeres cançons de Beast, per a dos anys després canviar el seu nom pel de Warlock. Aquella mítica banda alemanya on cantava una "tia". Que ens va deixar quatre bons àlbums i va començar a forjar el mite en què s'ha convertit Doro. Parlar de dona en el metall, és parlar de Doro.
Avui dia, segurament deuen haver milions de bandes on una o diverses components són del sexe femení, però fa un parell de dècades, poques eren les dones que s'endinsaven en un món totalment masculí. I sobretot amb el pes específic de tota una banda recaient sobre ella. Per tant podem dir que Doro va ser pionera i referència per a qualsevol dona que agradés d'interpretar música metal.
Vist des de la perspectiva d'un home, la figura de Doro sempre a evocat, perquè no dir-ho, fantasies sexuals. Vèiem (o veiem) a la vocalista d'un grup, vestida de cuir, marcant corbes i lluint la seva cabellera rossa al vent, que lògicament les nostres hormones reaccionaven a aquells estímuls visuals. Difícil d'oblidar el famós vídeo de Warlock, All we are.
Doncs gairebé arribant a la cinquantena, i l'edat no perdona i es nota en la veu. La senyora Doro ens presenta el seu onzè treball d'estudi, titulat Raise your fist. Bé, anem per parts. Si per una cosa es pot definir a Doro, és pel seu compromís cap al Heavy metall més clàssic. Des de la seva imatge a la seva posada en escena i en les composicions i lletres de molts dels seus temes. Si bé és cert que diversos dels seus treballs contenen temes que coquetegen o entren de ple en variants d'altres estils, creant composicions més modernes i allunyades del metall més clàssic. El que fa que en els seus discos es trobi una certa varietat de temes, la qual cosa crec que beneficia el treball. Doncs gairebé arribant a la cinquantena, i l'edat no perdona i es nota en la veu. La senyora Doro ens presenta el seu onzè treball d'estudi, titulat Raise your fist. Bé, anem per parts. Si per una cosa es pot definir a Doro, és pel seu compromís cap al Heavy metall més clàssic. Des de la seva imatge a la seva posada en escena i en les composicions i lletres de molts dels seus temes. Si bé és cert que diversos dels seus treballs contenen temes que coquetegen o entren de ple en variants d'altres estils, creant composicions més modernes i allunyades del metall més clàssic. El que fa que en els seus discos es trobi una certa varietat de temes, la qual cosa crec que beneficia el treball.
El que trobem en Raise your fist és senzillesa. Des de la producció, bastant senzilleta i sense excessius ostentacions. Donada la varietat dels diferents temes, s'emmotlla bé als diferents tipus de sons en cada tema, però com dic, sense excessos. Senzillesa en els temes. Malgrat la varietat, totes les composicions són bastant bàsiques, amb molt pocs arranjaments i amb estructures de vers curt i arribada a la tornada el més ràpidament possible. Aquí entra la capacitat compositiva de la pròpia Doro i l'execució musical de la banda, que també deixa patent bastant senzillesa.
Quant a temes, tenim d'una banda les composicions més clàssiques com la inicial Raise Your Fist in the Air, típic himne de Doro, creada per al directe i que viu de la seva tornada. Take No Prisoner, un tema molt teutó, molt al Warlock. Ràpid i directe. Grab the Bull (Last Man Standing), un mig temps en forma d'himne, on en la seva part final es fa notar i de quina manera, un dels convidats de l'àlbum, el líder de Firewind, Gus G. Revenge, és un tema power, on Doro es deixa la veu. Potent i bon tornada.
Després tenim temes més "moderns", que se surten de l'estereotip del metall més clàssic com Rock Till Death, Coldhearted Lover, aquest amb un aire rock dels setanta encara sonant una mica desfasat. Victory, un tema amb un aire discotequer i ballable. Després trobem tres balades, que fidels a la seva cita, no fallen en aquest nou àlbum. Free My Heart, Engel i It Still Hurts, on trobem l'altra col • laboració del disc. Com ja va fer UDO amb Doro en el seu àlbum Man and Machine (2002) en el tema Dancing with an Angel, en una paròdia de la Bella i la Bèstia, aquí és Doro la qual es fa acompanyar de l'incombustible Lemmy Kilmister. Tanca l'àlbum un emotiu homenatge a Ronnie James Va donar amb el tema Hero.
Album variat que no arriba a cansar, encara que es té la sensació de muntanya russa. En un moment aquestes dalt amb una pujada i de sobte baixes per tornar novament a pujar. Treball senzill i amb les expectatives d'agradar, encara que no sempre ho aconsegueix.
PD: Que algú li digui que hauria d'estar orgullosa dels seus 48 anys i que deixin de dibuixar-la com una de 25 en les últimes portades dels seus discos.
Raise your fist in the air!!!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!