Antalgia - Twisted Dreams of Dark Commander (2016)
 |
Progressive Metal
Autoproducido
2016
Temes
Endless Game
Embrace The Storm
Valley Of Broken Dreams
The Dark Commander
Absynth In Paradise
Staves Of Time
The Seventh Day
When The Lights Go Down
Temples Of Sand
The Enemy Inside
Formació
Baix: Carlos Falomir
Bateria: Albert Gasen
Guitarra: Igna Jøver
Veus: Bella Dianez
Crítica
Segon treball de la banda madrileny-lleidatà Antalgia, anomenat Twisted Dreams of Dark Commander. Continuació perfecta i en una línia clarament ascendent del seu debut "Percepció of Reality" amb una pujada de qualitat a tots els nivells.
En primer lloc, definint el so que practica la banda, estaríem parlant d'un metall progressiu molt guitarrer, de base greu d'alt nivell tècnic, amb veu femenina dolça però amb cos i energia.
El disc es troba ple de contrastos, per mostra el seu últim videoclip del tema que obre el treball: "Endless Game". Una guitarra clàssica però ja malenconiosa deixa pas a un riff i un ritme més propi del black metall, que torna a divergir de nou amb una electrònica subtil i arrenca amb la veu de Bella erigint-se protagonista compartida de les afilades guitarres de Igna, molt compassades amb el ritme de la bateria d'Albert i el baix de Carles.
Tornada suau i virtuoses connexions de guitarra demostren que si el metall progressiu requereix de tècnica, en Antalgia aquesta desborda per part de tots els seus membres i així ho demostren.
Subtils arranjaments de teclat i electrònica deixen pas a multitud de frases, trencaments i talls en cada un dels temes. Impossible descriure i catalogar cada tema, ja que porten essències de tot tipus. "The Valley of Broken Dreams", podent ser descrit com més lent, de dolç tornada, sense anar més lluny conté guitarres netes amb ressò, sols impossibles i afilades distorsions acompanyades d'un doble bombo d'una execució impossible. La veritat és que si em fessin triar un únic adjectiu, seria possiblement qualitat.
Dins el metall progressiu hi ha bandes amb so més rocker, més festiu o més psicodèlic. En el cas de Antalgia, pel so que té la banda, sens dubte, s'encuetran molt propers al metall més pesat. "Embrace the Storm", afilat, té sons més propis dels Symphony X més agressius i d'una base rítmica molt dura. Això si, contrast amb la veu de Bella i amb passatges en els quals el baix li fa alhora a la guitarra en el que en directe han de ser uns duels dignes de ser vistos i aclamats!
Més lleugera d'escolta encara que molt fosca també és "The Dark Commander". Estem davant una desimboltura tècnic sorprenent però també davant d'una foscor i una malenconia equilibrada perfectament entre el plor de les veus i el dels instruments que esquincen parts iguals tristesa, malenconia així com ràbia i desesperació.
Lleugerament més melòdica (dic lleugerament) és "Absinthe in Paradise", encara que ens trobem de tot donat el gènere que estem tractant així com la durada dels temes que obligatòriament és alta, per poder donar girs multiples i mostrar totes les virtuts de la banda com "Staves of Time".
Sobre aquestes línies pots veure el primer videoclip i single avançament que la banda va publicar, amb tocs picants i provocatius que pertanyen al tema "The Seventh Day". Ràpid, directe i que demostren perfectament de què és capaç la banda. Una mostra més que interessant amb bastants girs i una part gràfica molt atractiva.
Arribem a la part final del treball amb la falsa balada "When the Lights Go Down". Tot i el seu inici tranquil i amb aires de lenta, va pujant intensitat, potència i lliurament demostrant una Bella amb una veu que transmet moltíssim. Un cop més, em veig en l'obligació de parlar de l'alt nivell tècnic de tota la banda, destacant especialment les guitarres de Igna Jover i la veu de Bella, grans protagonistes, però sense poder deixar de veure el complex treball de la base rítmica de la bateria i baix de Carlos i Albert. Com a mostra, un botó: "Temples of Sand".
Tanquem amb la incertesa de la necessitat d'uns teclats per als directes o si no cal pels coneguts samplers, però els aires arabescos respirats en "The Enemy Inside" ens deixen aquest interrogant en l'aire. Deu minutazos de virtuosisme amb tot tipus de tècniques, canvis, girs i voltes que deixen sincerament, estupefacte, potser per posar un però, pecant de vegades de massa densitat. Passatges dolços, passatges durs, contrastos vocals amb distorsions (la mateixa en tot el treball) molt dures deixen un segell i una empremta molt clara com so Antalgia.
Finalment parlar de la portada i l'artwork, completament a l'altura del treball, que entra des del primer moment pels ulls!
A més, havent tingut el plaer d'haver vist a la banda en directe i escoltant aquest llançament, no puc més que recomanar a tots els amants de la música, de la guitarra i en especial del metall, que no deixin passar l'ocasió de veure aquest desimboltura tècnic , dur i dolç a la vegada en viu així com en estudi, ja que estem davant d'una banda de qualitat suprema, no en va han girat a nivell europeu amb bandes de la talla de Therion. Molt recomanable!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!