SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Acts of God + Clearness and Depth + El Apuntador + Misanthropy Centre Cívic Can Pantiquet (Mollet)

Medina Azahara Shoko (Valencia)

Girlschool Bóveda (Barcelona)

Temperance + Conkheror Jokers House (Barcelona)

Temperance + Conkheror + Against the Eye The Jokers House (Barcelona)

Serenity + Temperance Paberse Club (Sedaví (Valencia))

Morphium + We Exist Even Dead + Warg + Embersland + Deldrac Apolo 2 (Barcelona)

Avalanch Gineta Rock (La Gineta)

Enemy Inside + Left4ever Utopia (Zaragoza)

Burning Witches + Darkembrace Rock en femenino (Torredonjimeno)

Skunk D.F. + Pycaya + Lude Bóveda (Barcelona)

Legado de una tragedia - Legado de una tragedia III (2016)

Legado de una tragedia - Legado de una tragedia III
Legado de una tragedia logo
España

Legado de una tragedia III

Symphonic Metal
Autoproducido
2016


Temes

1. El mundo de los sueños 08:09
2. La bestia de ojos dentados 06:07
3. La maldición del manuscrito 07:03
4. Corazones marcados por la traición 06:16
5. El resurgir de los dioses caídos 04:52
6. El pecado de la eternidad 06:27
7. Las aventuras de Arthur Gordon Pym 01:02
8. El demonio de la perversidad 06:07
9. Epitafio del destino 07:49
10. El peso del perdón 06:19
11. Descansa en paz 07:23
12. El lamento del hombre de arena 01:54

Formació

Joaquín Padilla, Leo Jiménez, Tete Novoa, Ronnie Romero, Corintio, Miguel Angel Franco, Israel Ramos, Chus Herranz, José Cano, Alfred Romero, Ignacio Prieto, Manuel Escudero, Jorge Berceo, Roberto Castiglioni, Fran Vazquez, Carlos Sanz, Zyrus, Rubén Kelsen, Charlie López, Gabrielle de Val, Javier Lucia

Baterias
- Carlos Exposito, Andy C., Adrián Romero
Baixistes
- Fernando Mainer, Dani Fernandez, Jose Pineda, Diego Miranda
Guitarristes
- Abel Franco, Pablo Garcia, Paco Ventura, Alberto Marin, Javier Nula, Manuel Seoane, Adrian Phoenix
Teclistes
- Javier Diez, Manuel Ibañez, Txema Cariñena

Crítica

El senyor Joaquim Padilla, polifacètic músic, multi-instrumentista i compositor, va començar amb la trilogia de Llegat d'una Tragèdia allà pel 2008 (possiblement amb anterioritat) amb una obra que mantenia una idea excel·lent però que potser va patir una mica de mitjans i va quedar "només" com un gran disc. Amb una bona acceptació, però tampoc altisonant contenia alguns temes dignes d'esment encara avui en dia i ja un elenc de vocalistes d'autèntic luxe.
L'any 2014, la segona part molt més ambiciosa ens va deixar un dels millors treballs de l'any amb memorables melodies i composicions complexes. Segueixo pensant que li va faltar força a la percussió però segueix sent un habitual en el meu reproductor. Avui, tenim com a culminació una obra mestra, escrita i pensada per a una orquestra simfònica com a suport. Apoteòsic!

La veritat és que la feina que ens deixa aquesta culminació final és senzillament admirable a tots els nivells: història, música, composició, execució ... impressionant.
Joaquín va comentar que a l'hora de compondre cada línia vocal, que és del que més destaca, ja estava pensant en qui podria interpretar a cadascun dels personatges i en funció d'això escrivia cada passatge. Però això va molt més enllà, perquè el que ens deixa és que va pensar en els millors vocalistes del país i va escriure línies vocals on més llueixen, on més partit poden treure a la seva veu, i lluny de posar-ho fàcil, portant-los en moltes ocasions al límit .
Què vol dir això? Que no tenim únicament a, per posar un exemple a Migue de Saurom o a Tete Novoa. Sinó que tenim al millor Migue i al millor Tete, lluint. I això val per ells i per Jose Vicente Brosseta d'Opera, Isra Rams de Alquímia i tots i cadascun dels intèrprets vocals que apareixen des del primer a l'últim.

Què més implicacions té? Una molt important és el retorn al capdamunt de Leo Jiménez que portava temps sense lluir com ho fa en aquest treball tornant a l'olimp dels vocalistes i és que Joaquin li ha escrit unes línies de veu que Leo interpreta amb mestria, reclamant de nou el seu ceptre.
Un altre fet important i que m'alegra molt és la inclusió de nou del propi Joaquín amb molt protagonisme en el paper de Morfeo. Ja en la primera part té un paper interessant signant un dels millors duets vocals que em venen al cap amb el propi Leo amb el tema de "No Quiero Morir" però en la segona el seu protagonisme va baixar de manera notable. Mereix tenir protagonisme interpretatiu després de signar unes composicions dignes d'un geni boig, d'una figura dins el panorama nacional.

La història en si, es reprèn on es va quedar en la segona part, sent Morfeo què rescata Poe de l'infern i portant-ho al món dels somnis on en el tema inicial "El mundo de los sueños", se li informa que té d'enfrontar a les seves pròpies creacions.
El tema s'inicia amb una orquestració i un cor que arrenca en llatí amb l'esmentada orquestra protagonitzant una gesta èpica dins del metall d'aquest país. Presentació en castellà i esclat en el primer tema pròpiament en si.
Guitarres contundents, potència i primer duel vocal senzillament sublim: El millor Leo (Poe), amb la veu prodigiosa més que vàlida per al millor metall del propi Joaquín, en el paper conductor de Morfeo.
Moltíssimes dosi de bon metall, adornat amb unes melodies que si som capaços de discernir, ens expliquen musicalment la història. D'una banda les línies de veus, d'altra banda la instrumentalització en mode metall i finalment la línia orquestral. Totes es podria escoltar per separat i serien igualment espectaculars. La conjunció d'elles de manera rodona, és el que dota de magistralitat al conjunt.
Com he comentat intervencions luxoses com són Migue en el paper de Lucien, evocant els millors temes de Saurom. I tornada brillant que penetra en el teu cervell i cantes com un posseït doncs és altament enganxós.
Crida l'atenció una intèrpret femenina personificada en la persona de Chus Herranz, qui defensa un paper de Virgínia que ja en el seu dia li va tocar fer a Patricia Tapia, de manera excel·lent.
Menció especial a la intervenció d'Israel Ramos, vocalista nacional de moda per dret propi, després de saltar de Amadeüs a Alquímia.
El final instrumental amb l'execució del que crec és un xilòfon, em sembla tan brillant, que es converteix en un dels meus passatges favorits de tot el treball.
Els cors que es poden escoltar al llarg i ample del treball no són casuals i estic convençut que han estat escrites línia a línia per aconseguir una majestuositat i una excel·lència, molt llunyana als crits hoolligans de camps esportius escoltats en alguns treballs, bàsicament de altres gèneres.
Els cànons i dobles i fins i tot triples veus són també una constant, però amb un gust i un resultat que eriça la pell en totes i cadascuna de les escoltes que facis, no importa quantes siguin.

"La Bestia de los ojos dentados" va ser el tema que van usar per presentar el treball en societat. Una opera en tota la seva magnitud agafa les regnes via Migue de Saurom, a qui li encaixa el seu paper com un guant. Compta amb la presència d'un sempre increïble José Brosseta d'Opera Magna i un de nou lúcid Joaquín Padilla qui no desentona en absolut entre els millors vocalistes de metall del país.
El tema, power metall enganxós, amb uns cors de nou excel·lents i on els talls amb dobles veus tornen a fer les delícies d'un gran tema en tota regla. Pots assaborir sobre aquestes línies.

El segon tema que va veure la llum al públic va ser "La Maldición del manuscrito". L'inici completament instrumental amb l'orquestra marcant el que serà el tema principal ens deixa veure la grandesa del projecte. Un dels talls més enganxosos en els quals destaca la participació per primera vegada de Jorge Berceo de Zenòbia i Fran Vázquez de Cherokee qui esquinça la seva veu fins registres esgarrifoses. Impressionant, com ja he comentat Llegeixo a tota la feina i protagonisme en aquesta arrencada per part del senyor Israel Ramos.
De la part metall instrumental s'encarreguen autèntiques bèsties. Les bateria les colpegen amb art, Adrià Romero d'Opera Magna, Andy C de Lords of Black i Carlos Expósito de Leo Jiménez. Reconeguts amos de les baquetes, plats i caixes que donen la talla elevant la qualitat del treball.
Musicalment ens trobem de nou amb tres vessants clarament separades i unides amb mestria. Moltíssima melodia i com a resultat una obra mestra sense cap dubte.

"Corazones marcados por la traición" és el tema d'inici pausat en el qual llueix la presència i la vigorositat de la veu de Ronnie Romero encarnant la figura de la consciència de Poe.
Preciosos duets amb Chus Herranz a la figura de Virgínia i Morfeo (Joaquin) qui té la gosadia de demostrar estar a l'altura, vocalment, per compartir duet amb l'actual cantant de Rainbow.
El tema deixa la seva cort de balada per accelerar-se en la tornada. La durada de cada un de les pistes és prou llarga per donar girs, voltes i enroscar i desenroscar la melodia donant cabuda a diferents estils i tempos, encara que no m'atreviria en cap cas (pràcticament) de catalogar-de progressiu. La descripció perfecta és la d'opera Metall, sens dubte.

Cort completament diferent i original el següent anomenat "El resurgir de los dioses caídos". José Cano de Sentinella, una de les veus presents en les tres obres, posa el seu original estil i timbre al servei de la Destrucció, jugant amb Roberto Castiglioni de Beto Vázquez Infinity. Una mostra més del perquè val la categoria en mayúculas d'opera. Ignacio Prieto també ofereix el seu gra de sorra, aportant una altra visió vocal.
Excel·lents també els músics que s'encarreguen del baix: Diego Miranda, Jose Pineda (Cherokee i Snake Eyes), Dani Fernández (Dark Moor), ... el millor per a una gran obra!

"El pecado de la eternidad" torna a arrencar amb protagonisme clar de l'orquestra donant alhora a Tete Novoa qui perd protagonisme a El Món dels somnis. Impressionant el doble timbre usat per Tete, tornant a demostrar que és un dels millors vocalistes i més en forma actualment d'aquest país!
Excel·lent duo de nou amb Leo encara que si afegim de nou a Joaquin i al senyor Brosseta ens trobem de nou amb un tema digne de ser single per la seva melodia, la seva barreja amb l'orquestra o el enganxós de la tornada. Excel·lent tall que compta amb el sol de guitarra d'Alberto Marín de Khaotic. Intervenen en les guitarres també Abel Franco i hi ha firmes de solos de JF Nul·la d'Opera (impressionant la seva tècnica), Paco Ventura, Adrián Phoenix, Pablo García de Warcry o Manuel Seoanee. Elenc de monstres de les sis cordes !!
M'adono que no són tants els discs de metall en els quals es fan dobles veus amb diferent lletra o cànons i el resultat final, certament és excel·lent!

"Las Aventuras de Arthur Gordon Pim" és un tema instrumental on Txema Samsó li deixa anar al piano (és l'encarregat en tot el disc d'ell) i on la melodia de corda a càrrec de Belén Zanetti i Maya Valentinova són senzillament sublims amb molta delicadesa.
Amb aquest tall es tanca el primer acte, baixa el teló i agafem aire per a la consumació: "El demonio de la perversidad" és l'arrencada del final de la trilogia.
Ronnie com a consciència torna a cobrar protagonisme La mort Roja, jugant amb Grabielle de Val amb el paper aquesta vegada de Desesperació. Debut a la trilogia d'un vocalista potencialment cridat a la primera línia com és de Rubén Kelsen de Debler, el qual ens mostra espurnes d'una qualitat vocal innegable (escolteu l'àlbum debut de Debler, espectacular!)
Debut també de Carles Sanz de Dúnedain com Roderick Usher, el qual ens mostra diferents registres vocals, obsequiant fins i tot amb tocs de tenor i sorprenent-com ha fet amb l'últim treball de Dúnedain!
Charlie López de Bon Vivant, també ens deixa el seu granet en mode de Ancià entre la multitud, contrastant amb els guturals de la Mort Vermella encarnada per Zyrus de Kaothic.
Menció especial al cor format per tots ells qui estic completament segur ha tingut com a cor cadascun la seva línia vocal escrita per separat aconseguint un cor amb un resultat d'alt voltatge, dinamisme i qualitat suprema.

Un altre dels temes mestres per a mi, és "Epitafio del Destino". Melodies ja amb acords en absolut plans, sortint-se de majors i menors i on brilla en el seu inici la veu de Manuel Escudero, com Sr. Vhäldemar.
Alfred Romero a la forma de Tànatos, és un altre dels vocalistes elegits per formar part de les tres parts del Llegat d'una Tragèdia, el qual contrasta la seva veu amb Jose Brosseta i Joaquin Padilla de manera sublim.
Èpica, duresa, riffs enganxosos i potents es barregen per donar peu a un altre dels temes clau. Presència de Javier Lúcia en la forma d'Azrael.

I arribem a una espècie de balada / mig temps que és del que més m'ha cridat l'atenció dins de l'obra. "El peso del perdón", amb el piano com a protagonista inicial, deixa que Leo llueixi com feia temps que no ho feia, en frases menors amb un pre-tornada més gran que no deixa de recordar a cants de les millors pelícuolas de Disney. Espectacular, però si ja ho era en si mateix, ens girem amb força a menors i disminuïts que destil·len tristesa, dolor i malenconia amb Virginia (Chus Herranz). Obra mestra musical en tot el seu esplendor, més enllà de l'estil, superant i deixant enrere si és metall o rock, ..., senzillament música MOLT BÉ construïda per a tots els públics i dic TOTS.

Últim gran tema que va recordant que aquesta grandíssima obra és finita i és "Descansa en Paz". Una flauta dolça i una guitarra acústica a càrrec de Borja Montenegro ens deixen una introducció preciosa i suau. Però l'èpica té el seu espai per a finalitzar amb aquest tema, lent però amb força i tancant el cercle narrat fins al moment. Ronnie, Tete, José Brosseta, el senyor Escudero i Txus Herranz al costat del propi Joaquín són els encarregats de dotar de majestuositat el tancament de l'obra, crec que puc dir inigualable.
També increïbles les col·laboracions en els teclats com són les de Javi Díez o Manuel Ibañez. Anem, el millor i més reconeguda a nivell nacional.

La veritat és que si es paga bastant més de 100 € per veure el musical del rei Lleó (ho he fet i ben pagat estan) o fins i tot per un musical de Mecano, portar aquesta trilogia al teatre en forma d'actuació ben valdria aquest preu i molt més i ben a gust que ho pagaria. Llàstima que el consumidor de metall no dóna el perfil i en el millor dels casos (que jo ja signaria ara mateix), amb sort i si s'alineen els astres, puguem arribar a conformar-nos amb una actuació a l'estil d'Avantasia (que vaig gaudir com nan, valgui dir). Però l'obra està a l'altura de grans teatres de la capital i altres grans ciutats, sens dubte, transcendint el format físic d'estudi.

"El lamento del hombre de Arena" és el perfecte epíleg, amb el tema inicial de l'obra, al piano Txema Carinyena i la veu dolça i trencada per al tancament del mateix Joaquín tancant un capítol molt brillant dins del metall nacional amb un projecte de una envergadura molt gran i amb un èxit més que merescut, encara que potser hauria de transcendir el gènere i arribar a un ventall de públic molt més ampli donada la qualitat atresorada i creixent de totes i cadascuna de les tres obres.

Un cop acabada aquesta ressenya, la meva més profunda admiració i respecte cap al senyor Padilla per haver creat semblant trilogia. El metall d'aquest país mereix tenir obres d'aquest nivell, que englobin el millor que tenim per catapultar una mica més el gènere i reivindicar la qualitat existent.

Víc Salda
21/11/2016

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.