Nocturnia - Tierra de Cobardes (2016)
 |
Melodic Power Metal
Duque Music
2016
Temes
1. Preludio
2. Baraka
3. Sin olvidar quien eres
4. Alza los Puños
5. Rencor
6. Última Esperanza
7. Duele la Noche sin tí
8. Mi Voluntad
9. Tierra de Cobardes
10. Para Siempre
Formació
Guitarra: Roberto Moreno
Guitarra: Salvador González
Baix i guturals: César Arroyo
Teclats: José Gómez Sellés
Bateria: José Roldán
Veus: Sÿmon
Crítica
Vaig conèixer a la banda després de la publicació del seu "En Busca del Tiempo", concretament abans de la publicació de "Espejismos" i vaig tenir l'ocasió de veure'ls en directe poc després al costat de Stravaganzza. Aquest dia vaig sortir de Mephisto completament enamorat i des de llavors he procurat no perdre'ls la pista.
Així que Nocturnia torna després d'una aturada probablement indesitjada, per tornar a conjuntar totes les peces del puzle, amb un nou llarga durada anomenat "Terra de Cobardes".
La veritat és que a simple cop i mirant la trajectòria de la banda que data d'un llunyà 2001, és curiosa veure l'evolució i observar que potser on més manté la seva essència, és en les parts vocals, que és on més canvis ha patit la formació, que es manté molt estable, fórmula probablement per seguir recollint nous èxits.
A simple vista, la música de la banda, que definiria com un power metall més malenconiós i fosc, s'ha vist alentida una mica pel que fa al doble bombo i tempos es refereix, amb una major abundància de mitjos temps. Un altre tret diferencial que ha vist minvada la seva presència, és en els guturals del seu baixista, el carismàtic César Rierol, que també fora vocalista de dulcamara.
Així doncs, podem veure el que seria un disc més madur, però no per això menys fort ni molt menys avorrit, ja que continuen predominant tornades enganxoses i aquestes melodies més melancòliques a manera de lament, encara malgrat comptar amb un nou vocalista, el tercer ja: Alberto Symon, que realitza un treball esplèndid.
Només agafar el físic, observem un llibret diferent, a manera de pòster plegat, contenint una ampliació de la portada més espectacular per una banda, i les lletres de l'altra. Un interessant canvi en el disseny més convencional i darrera del qual, s'amaguen les següents melodies:
Un "Preludio" més cinèfil dóna pas al seu primer tema, que ja van donar a conèixer, anomenat "Baraka". Unes afinacions greus de guitarra, obra d'uns incombustibles Salva i Roberto, mostren de nou un protagonisme de les sis cordes tot i que ben acompanyat amb uns teclats de fons, que encara que no destaquin pel que fa a volum es refereix, li dóna molta rodonesa a la composició , obra de José Gómez Sellés.
Musicalment la banda no ha canviat els seus components i això es nota en la robustesa ofert per exemple en el tema que pots veure i escoltar sobre aquestes línies anomenat "Sin Olvidar Quien Eres". Uns teclats de nou en tonalitat menor, donen pas a una melodia senzilla i sobretot, enganxosa de fàcil escolta. La veu de Symon, s'empasta amb l'estil de la banda, com un guant, havent sabut empastar el seu timbre amb perfecció.
Els teclats es converteixen protagonistes totals a l'hora d'obrir cada tema com de nou passa en "Alza los Puños". Pura reivindicació musical i lletrística, encara que sí que sens dubte amb aquest segell marca de la casa en les estrofes que dóna pas a una tornada molt enganxós i que hauria de ser carn de directe.
Les bateries de José Roldán tornen a colpejar amb la velocitat d'antany en una composició que té precisament tot el que he dit que el disc tenia en menor quantitat, ja que tot seguit després d'un riff molt power, apareixen els primers guturals protagonistes. I és que "Rencor" és un tema purament Nocturnia dels que a ningú hauria de sorprendre, ja que té aquest ingredient màgic que la banda ha sabut imprimir als seus temes, sense deixar cap dubte. Pur power nocturniano!
"Última Esperanza" arrenca de nou amb un piano melancòlic, però que no deixa cap lloc a balada encara sinó que a manera d'intro dóna pas a aquest mitjà temps en què es pot apreciar amb força el baix d'un altre incombustible com és César Rierol , peça fonamental en la concepció del concepte Nocturnia, tant en el seu so, en la seva composició, com sobretot en els seus directes.
No es caracteritza la banda precisament per unes balades imperdibles, o almenys no les tinc presents ara mateix al llarg del temps, però he de dir que "Duele la noche sin ti" m'ha arribat. Veu vellutada d'una nova figura nacional com és Alberto Symon, i el teclat de Gómez Sellés, donen pas a una balada metalera en tota la seva essència amb les seves guitarres poderoses i aquest ritme que ha fet que una balada heavy sigui la guanyadora per sobre de qualsevol un altre estil.
He de dir, que l'afinació em sona encara més greu si cap i que la tornada més que un cant és un plor que li confereix un sentiment francament emotiu. Una balada en tota regla que es converteix, rar, en un dels temes que més m'han agradat de tot el plàstic i que permet el lluïment del vocalista en diferents octaves.
Els temes d'una durada més aviat sòbria, deixen bon gust de boca i fins i tot de vegades queden una mica curts, senyal de que un vol més. Així doncs "Mi Voluntad" ofereix uns jocs de veus curiosos, sent un tema una mica diferent, menys melós a excepció de la tornada, que com sempre procura la banda, busca que sigui fàcil d'escoltar i sobretot reproduir, de cara a tenir uns directes participatius, cosa que generalment porta a terme amb força èxit.
Donant nom al disc, arriba el novè tema, amb un so de nou molt identificatiu i molt nítid. Bona producció i excel·lent el resultat que dóna pas al tancament amb "Para Siempre".
No aconsegueixo identificar si tenen una col·laboració vocal, o senzillament destil·la un accent argentí en aquest moment Symon, encara que si que puc dir que donat el seu rang vocal, bé podria ser perfectament ser confós amb ell mateix amb un altre timbre.
Les lletres de Nocturnia parlen de reivindicació, d'actualitat, de repressió, i en aquest últim cas de l'orgull a aquestes mares que van donar el seu amor pels seus fills i ja no hi són. No caldria oblidar-ho!
En resum, un nou treball de la banda que no es reinventa, sinó que al contrari evoluciona dins dels seus paràmetres, agradant sens dubte als seus seguidors de sempre, i probablement obrint una mica el ventall a l'haver baixat una mica de revolucions. Riffs interessants, tornades molt enganxosos amb lletres de fàcil recordar, interpretat per uns grans músics amb molta experiència a l'esquena, no pot deixar en cap cas, res que no sigui un àlbum digne d'esmentar i per descomptat de ser escoltat, així que dóna-li una oportunitat si no ho has fet encara!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!