Hell's Fire - Rest in riff´s (2017)
Stoner / Rock / Metal
Rock Estatal Records
2017
Temes
1. Call Of The Swamp
2. The Hearse
3. Never Too High
4. Nightstalker
5. Same Old Story
6. March Of The Witch
7. The Mirror
8. Muddy Bottom
9. The Whorehouse
10.Trust
11.No Shelter
12.Roadhouse Blues (The Doors cover)
13.Neon Knights (Black Sabbath cover)
14.Bury Me In Smoke (Down cover)
Formació
Veu: Big Mario
Bateria: Óscar Martin aka "Pi"
Guitarres: Mario Sánchez
Guitarres: David Suárez
Baix: Jaime Díaz aka "Homer"
Crítica
Hell's Fire, banda de Southern Metal originària de la ciutat de Madrid presenten el que ja és el tercer àlbum en la seva carrera, titulat Rest in Riffs. Un disc de temes intensos i densos riffs de guitarra que ronden majoritàriament els quatre minuts de durada que beuen directament del metall més pesat de bandes com Pantera, així com del Stoner Rock creant un so propi que navega entre Corrosion of Conformity i ZZ Top .
Rest in Riffs arrenca amb "Call Of The Swamp", un tema instrumental que beu del doom metall més pesat construint un riff dens i fosc al llarg de poc més de dos minuts de durada i que pronostica un àlbum de gran qualitat. La cosa promet. El segueix "The Hearse", i tal com vam pronosticar. L'àlbum no fa més que progressar positivament. La veu de Big Mario impregna d'actitud cadascuna de les notes estripades de la seva gola. Una cosa que acompanyat d'una banda deslligant un vendaval d'energia només fa demostrar davant que banda estem. Brutal!
El tercer tall de l'àlbum es titula "Never too high". Un tema ple de Groove, amb una base rítmica plena de dinamisme, on destaca la tasca d'Oscar Martínez a la bateria. Un tema ben construït, ple de interludis, que fan del tema una cançó molt interessant. Una cançó de riff sòlid impregnat de Southern rock. A "Nightstalker" ens trobem un tema que sembla heretar l'energia de l'anterior, però trepitjant l'accelerador fins al fons. Ràbia i energia en una cançó on els protagonistes absoluts són aquests cors de bar de mala mort i les guitarres de Mario Sánchez i David Suárez. Una cançó que ens recorda lleugerament a un estrany encreuament entre Pantera i Soundgarden. Del millor de l'àlbum.
"Same old story" és el cinquè tema de l'àlbum. Tema on ens trobem l'inevitable efecte de l'allargada ombra de guitar heros com Zakk Wylde o Randy Rhoads. Tot això amanit amb la brutalitat musical de bandes com Superjoint Ritual sense perdre per això res d'originalitat i personalitat. El segueix "March of the Witch", tema que comença amb un sol de guitarra ple de psicodèlia, un riff hipnòtic que acompanya a una base rítmica fora de si.
"The Mirror" és el setè tall de l'àlbum. Un tema que comença fent-nos creure que la banda pretenia baixar les revolucions. Un tema una mica més pausat que els anteriors. Però només lleugerament. Una cançó plena d'actitud, d'equalització brillant i ràbia pels quatre costats. El segueix "Muddy Bottom", seguint amb el marcat. Un so elaborat, ple d'identitat que beu de múltiples influències sense que cap d'elles arribi a eclipsar al propi so de la banda.
"The Whorehouse" presenta un riff sec i directe com un cop de puny a la boca de l'estómac. Un tema més melòdic que els anteriors on aquests particulars cowboys de l'infern demostren la versatilitat musical que posseeixen. El segueix "Trust", el tema més fosc de tot l'àlbum i particularment, dels millors de l'àlbum. No Shelter recupera l'essència stoner que tan bé se'ls dóna a aquests músics.
Arribats a aquest punt la banda ens "regala" tres versions passades per la batedora Hell's Fire. La primera d'elles és "Roadhouse Blues", original de The Doors. Una versió digna de ser escoltada i que inevitablement ens transporta a la discografia del gran Rob Zombie. El segueix "Neon Kights" dels britànics Black Sabbath, una versió molt aconseguida. Tancant amb "Bury me in smoke", de la banda Down. Tres versions que evidencien les influències d'una banda en ascens.
Hell's Fire ens porta amb Rest in riff's un àlbum honest i directe, ple d'energia i contundència capaç de fer-te aixecar del sofà. Un disc ple d'influències que han sabut canalitzar fins a crear un so propi, una cosa que tristament, no es veu gaire. Un àlbum molt recomanable, personalment, del millor que he escoltat anteriorment.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!