Argos + Sigma Cero - Paberse Matao (Valencia)
El passat divendres 18 d'octubre vam tenir l'oportunitat de gaudir al Paberse Matao (Sedaví, València), d'un interessantíssim concert de metall melòdic i progressiu. El cartell de l'esdeveniment feia que Argos i Sigma Cero unissin les seves forces per oferir-nos un atractiu esdeveniment que no va deixar indiferent a ningú.
I parlo d'un atractiu especial per dos motius. El primer, que la banda Argos (procedent de Madrid) feia la seva primera incursió en terres valencianes. Mai abans havien estat a la nostra ciutat, si bé és cert que després ens vam poder adonar que, tot i no ser de València, van demostrar estar en perfecta harmonia tant amb el públic com a amistat amb integrants d'altres bandes que van assistir. I el segon, que els valencians Sigma Cero portaven força temps sense delectar-nos amb una de les seves magistrals actuacions, i a més tornaven als escenaris amb la novetat de José David Moyano als teclats. I per si fos poc, també presentaven el seu EP "Encontrando el vacío" i el començaven a distribuir en format físic.
Argos + Sigma Cero La cita per consegüent no podia ser més desitjable, i passades dos quarts de la nit, van fer la seva aparició Argos. Sonava la introducció mentre els components de la banda s'anaven posicionant en els seus respectius llocs, arrencant amb "Libre". Un tema amb força per donar inici a un concert i que va començar a animar els assistents, comptant amb elegants interludis de guitarra i arranjaments per part de David Santamaría. També va resultar d'aplaudiment l'actitud del vocalista i també guitarrista, Javier Arias, que a part d'assumir la de vegades difícil tasca de cantar i tocar al mateix temps, va haver de lidiar amb la relliscada de la seva corretja.
Van continuar amb "Tu Final", per donar pas a una de les seves versions de la nit. I és que Bon Jovi és un grup que mai falla, i no menys poder ser el seu "You Give Love a Bad Name", un tema que va conciliar a la perfecció amb el seu estil de Metall / Hard Rock amb matalassos simfònics. Van prosseguir amb "No mires atrás", que per un moment va fer que em caiguessin els "eggs" a terra pensant en un cover d'Ankhara. Es tractava no obstant això d'un tema propi de la banda que fins i tot donava nom al disc, i es tractava d'un gran tema amb tints ochenteros i una melodia de teclat a càrrec de Miguel Leirado molt aconseguida. La tornada sens dubte enganxosa i potent va ser per a mi el millor de la cançó.
No obstant això, el millor per al meu gust estava per arribar, i es va tractar de "Y soñar", per a mi la seva millor tall. A més va comptar amb la col·laboració d'Arturo Romero (Raven's Gate), que sens dubte va suposar un gran al·licient a un tema que em fa difícil pensar que a algú no li pugui agradar. Van continuar amb un medley de comiat on tocaven cançons populars, a destacar la de "Campeones", de la famosa sèrie d'Oliver i Benji. Sempre presentats d'una manera molt original per Javier, i enllaçats de manera magistral pel bateria Marc Minaya; qui encertava sempre amb el tempo i els talls. Van finalitzar amb una cover molt rockera de "Un Beso y una floar" i "Libre", de l'il·lustre Nino Bravo, per a després acomiadar-se amb "Sin Miedo".
En definitiva, un gran xou de la banda madrilenya que sens dubte es va guanyar l'afecte del públic valencià i als que no dubtarem a tornar a veure quant treguin el cap de nou per València.
Van començar el show amb "Lejos de la Fe", amb una introducció musical de tints àrabs tocat en diverses tessitures de la guitarra i canvis de compàs, que donaven pas a una pausa on el baixista Vicente Miravalls i el seu efecte de chorus, donava la entrada a les veus. Era la primera vegada que veia al vocalista Daniel F. Campanya, i si bé és per a mi el millor que han tingut, la seva posada en escena per descomptat bé ho acredita en general. Nou minutassos de cançó per donar un recital i presentar el que anava a ser el concert en línies generals.
Van continuar amb "La Jaula de mi destino", i aquí va venir la meva sorpresa, ja que es tractava d'un tema ¡sense solos!. La veritat és que em va costar creure-ho i en certa manera és un aspecte que veig molt positiu per a una banda de metall progressiu, ja que incentiva la seva originalitat en gran manera. Després d'aquest tall, vindria un sorteig relacionat amb les misterioses cartes de baralla espanyola que es repartien amb les entrades. Dient un nombre i tipus al'atzar, dos afortunats van poder ser obsequiats amb dos discos de la banda (entre ells Eric de Sylvania).
Van seguir el xou amb una cover de Rainbow, "Kill the King". Van sorprendre sense cap dubte a tot el personal, ja que ningú l'hagués esperat i la veritat és que va tenir una bona acollida pel públic. Van continuar amb "A dónde irá", tema que barrejava magistralment compassos de 5/4 amb 6/4, i tenia una original introducció amb un efecte de tremolo. Van continuar amb el tema més antic de la banda "Pensamientos", i a part un dels temes amb riffs més pesats, acompanyats de bones melodies per part del teclista José David Moyano. Altres nou minuts amb el seu clàssic intercanvi de solos entre el propi Moyano i el guitarrista Rubén Albaladejo, a qui personalment admiro molt i com de costum, va donar un autèntic recital de lligats, semicorxeres executades a la perfecció i amb absoluta neteja, i interludis de canvi de compàs i salts de corda de gran dificultat tècnica.
Argos + Sigma Cero Després va venir el tema que bateja l'EP de la banda: "Encontrando el Vacío". Possiblement el tema més melòdic, que des de la intro de teclat i guitarra cantant la mateixa melodia, conviden a ser un dels talls més llorejats. Constants canvis de temps de caixa per part de Jos Santamargarita, el perfecte bateria de la banda, ens donen l'entrada a unes màgiques estrofes que després es van animant per donar-li més velocitat a la cançó, tornant a un mig temps en la tornada. Sota el meu punt de vista, el millor tema de la banda.
Se suposava que havia arribat el final perquè per descomptat, haurien acabat amb un bon gust de boca. Però malgrat introduir-se als camerinos, les imatges del projector del Paberse, gracioses per tot arreu, ens convidaven a pensar que allò no s'havia acabat i que quedava el colofó final. Ni més ni menys que el logo de la banda americana Dream Theater apareixia en el mateix. Els músics van tornar als seus llocs i amb la suau introducció del tema, embolicada en halo de misteri, va començar la canya de "Metropolis Part 1", una cançó que forma part dels grans èxits mundials del metall. Amb aquest tema es va acabar de conquistar el públic, i jo vaig preferir escoltar i delectar-me amb aquesta cançó assegut per no perdrem ni una nota, vaig tancar els ulls. I ho vaig fer per comprovar una cosa que m'imaginava: que tan sols escoltant, no notava cap diferència del que sentia respecte Petrucci, Portnoy i companyia, els integrants reals que van gravar i havien tocat tantes vegades aquesta cançó .
Argos + Sigma Cero En conclusió, un tancament espectacular d'aquesta gran banda per la seva gran actuació. I és que quan ens trobem amb uns músics que arriben a la perfecció tècnica en tot el que interpreten, és impossible que ningú quedi indiferent i que ningú no pogués sentir atret ni que fos per gaudir de la brillant execució de la música. No sóc jo precisament un gran fan del metall progressiu, però he de reconèixer que vaig gaudir molt veient a Sigma Cero i que tot aquell que ho vegi, també ho farà. Al meu entendre, hi ha una millora en les tornades i melodies de la banda considerable respecte al que vaig poder veure diversos anys enrere, i també la inclusió d'alguns temes de dificultat tècnica més "light" que li donen a la banda una versatilitat tremenda. Un 10 per a aquests nois, sense cap dubte.
En definitiva, gran nit al Paberse Matao, amb dos estils diferents i complementaris, una gran combinació de bandes que va permetre que propis i estranys passessin una gran vetllada i que des d'aquí, recomanem moltíssim a tot aquell que tingui oportunitat de veure'ls.
Les més llegides:
Suscríbete aquí!