The Last will and Testament

Progressive Metal
Reigning Phoenix Music
2024

Temes

1. §I
2. §II
3. §III
4. §IV
5. §V
6. §VI
7. §VII
8. A Story Never Told

Formació

Veu, guitarra: Mikael Åkerfeldt
Guitarra, cors: Fredrik Åkessson
Baix: Martín Méndez
Bateria i percussió: Waltteri Väyrynen
Teclats, cors: Joakim Svalberg

Crítica

Després d'una llarga letargia en què he estat en els meus assumptes personals, ja que no ha estat un any fàcil, per fi em disposo a ressenyar un dels discos de l'any d'un dels meus grups estendards com ho és Opeth i amb més motiu, doncs estem davant d'una de les obres més ambicioses dels de Mikael. I és que la tornada als guturals que tant trobàvem a faltar i amb l'al·licient de presentar-nos unes guitarres amb més atac, són motiu principal perquè us expliqui com sona aquesta obra de teatre que ens brinden els suecs que tant estimem.

Entenc que és un grup de sobres ja conegut per la comunitat metal·lera i que potser s'han llegit unes quantes crítiques d'aquest disc i que no sigui moral, però em veig en l'obligació de fer-ho, perquè per mi representa un halo d'aire fresc i una empenta per acabar de manera gloriosa l'any.

Des de l'encertadíssim Still Life, que per cert és per al present la seva millor obra, no s'explicava una història als seus discos, però això és un detall que potser no tingui gaire importància, sinó més aviat el detall d'una “volta” ” als seus orígens amb l'al·licient de conjugar perfectament la seva faceta més rock progressiva que ens presentaven des del fluix “Heritage”, i en què ens explica mitjançant paràgrafs del testament d'un mort milionari una trama que transcorre amb els seus hereus de manera misteriosa.

El disc va ser publicat el 22 de Novembre sota el segell de Moderbolaget/Reigning Phoenix Music, i està compost per vuit temes dividits en paràgrafs, ja que cada cançó té el símbol del paràgraf amb el seu número, excepte el vuitè tema que es titula “A Story Never Told”, amb una durada més que agraïda de 50:52 minuts i produït pel bo de Mikael Akerfeldt, Stefan Boman i Dave Stewart. La participació del nou bateria (ex-Paradise Lost) Waltteri Vayrynen que ja venia rodat des del 2022, ha insuflat aire nou als pegats amb una contundència i tècnica aclaparadora digna de Martín López, i amb l'afegit de la participació estel·lar del mestre Ian Anderson (Jethro Tull) en algunes veus i com no, la seva aportació màgica a la flauta al quart tema, a més de la tímida aparició de Joey Tempest amb un altre registre desconegut en ell, a la segona cançó que amb prou feines s'aprecia.

Entrant ja en matèria musical, és complicat explicar tema per tema, ja que ens trobem amb un disc que s'ha d'escoltar en la seva integritat, ja que totes i cadascuna de les seves cançons formen una part de tot cohesionades perfectament i ben lligades que et porten com una onada, una darrere l'altra la qual cosa fan d'aquest disc com el que és, un dels millors treballs de l'any de progressiu i del grup en general, però posats en la matèria m'agradaria ressaltar-ne uns quants detalls del mateix.

L'avançament que ens va deixar a tots amb les dents llargues va ser el primer tema, que comença amb una aura misteriosa marca de la casa i una línia de baix ben marcada després de la qual un enrevessat riff matxac ens anuncia que Opeth estan de tornada i els guturals alternats amb les veus netes de Mikael ja ens deixen present que el que se'ns presenta és una cosa molt gran. Es palpa aquest ambient “proggy” dels seus discos anteriors en algunes parts de la cançó amb un mellotrón dels setanta (doncs el disc flueix entre els riffs més death d'antany amb passatges més setenteros al Yes, King Crimson..). Un final calmat amb instruments de vent ens porta al segon tall que segueix amb l'agressivitat i amb riffs pesants en què s'intercalen de nou parts més roqueres i un Mikael amb un estat de veu magnífic. Hi ha una part narrada amb un riff molt roquer que crida l'atenció, ja que és dels pocs que se't queden gravats i amb el protagonisme dels teclats molt setanters, i és que estem davant d'un vaivé de parts molt heavys amb altres ambients més onírics . Després d'aquests dos temes, ja podem assegurar que Opeth han sobrepassat el seu estat compositiu i ens adonem que potser és el disc més complex de la seva carrera que no és fàcil pair a la primera però que amb les escoltes acabarà sent una gran feina amb molt bons arranjaments i parts molt enrevessades amb molt de sentit en el seu context.

Destaquem també el seu tercer tall (que també va servir d'avançament) amb un inici aràbic, sent aquest tema menys intricat en què predomina un treball de guitarres amb un bon atac, les veus netes de Mikael i les típiques melodies d'antany, que em recorden a un dels millors temes del Ghost Reveries, “The Harlequim Forest”.

I arriba el moment d'una de les cançons més sorprenents del rodó, amb una intro de teclats molt dels anys setanta. És un tema tan complex i fosc que el millor és gaudir-lo amb els auriculars, on novament l'alternança dels guturals i veus netes ens transporten en un viatge de sensacions gairebé sota l'efecte d'un encanteri. El joc entre la flauta d'Ian Anderson amb la resposta dels solos de guitarra és magistral. Els set minuts en què transcorre ens indiquen que és un dels millors treballs del grup on només ens queda una altra cosa que deixar-nos portar. I ja per aquest tema, el disc mereix ser candidat a disc de l'any.

No es queda enrere el cinquè tema que ens presenta passatges flamencs i és un altre dels temes més destacats, en què (una altra vegada) ens transporta a un viatge fosc i misteriós, digne de ser un altre dels millors treballs del grup.

Pel que fa a la interpretació dels músics, he de destacar que és d'excel·lent, amb molt de protagonisme de Martín Mendez al baix, Joakim Svalberg al Mellotron, Moog, Hammond… i per descomptat Waltteri a la bateria que fa un treball magistral ple de fills i ritmes complexos, sense menystenir el treball del duet de guitarres de Mikael i el ja guitarra solista per honor, Fredrik Akesson amb els sols precisos durant tota la feina, destacant el de “A Story Never Told” amb molt de sentiment. No cal dir que Mikael fa una feina a les veus molt variada i rica en què amplia els seus registres, demostrant ser dels millors cantants de l'actualitat

La resta del disc segueix un alt nivell tant en composició com en interpretació en què no sobra absolutament res i que ens segueix delectant entre parts més agressives i altres més dels setanta.

El tancament perfecte amb A Story Never Told és potser la cançó que més es distingeix de les altres però no per això pitjor. Es tracta del tall més tranquil i alhora magistral que ens transporta als millors temps dels grups dels setanta amb una onírica melodia de piano i un Mikael malenconiós amb belles ambientacions tant vocals com instrumentals. Podríem assemblar-la al fet al disc “Damnation” o “Hours of Wealth” del seu gran àlbum “Ghost Reveries”. Fermall final ideal per a una feina que donarà molt a parlar als amants de la bona música.

En definitiva, després de diversos discos amb alts i baixos en què s'entestaven només a mostrar-nos una faceta més lleugera i “proggy”, ens regalen una complexa obra d'art que fusiona la part més agressiva i “death” dels suecs, amb el millor de la seva última època, barrejant el metall amb jazz, música simfònica i folklore d'una forma envejable. Què més es pot demanar a la música que no sigui la riquesa que ens aporta Opeth? és per això que se n'emporta el merescut 9,8 (perquè perfecte no hi ha res) i disc de l'any. L'únic però és què ens podran presentar en futurs treballs darrere d'aquest i seria de témer que s'acomodessin en això o potser donin una altra volta de rosca, però vist el que s'ha vist, sembla que Opeth no tenen límits.