Negative Spaces

Alternative Metal
Sumerian Records
2024

Temes

1. Have You Had Enough?
2. The Cost of Giving Up
3. They're All Around Us
4. Yesterday
5. Crystallized
6. Vital
7. Push Go
8. Nothing
9. The Center's Falling Out
10. Hey There
11. Negative Spaces
12. Surviving on Defiance
13. New Way Out
14. Tomorrow
15. Halo

Formació

Veus: Poppy

Crítica

Començo l'any de ressenyes metal·les amb una artista molt peculiar i desconeguda per mi, fins ara, més encara quan em fico en terrenys musicals molt poc o pràcticament gens explorats. Qui m'enviaria ficar-me en aquests fregats!, si bé he decidit ampliar l'espectre musical a dins sempre del que podem considerar Rock i Metall.

L'artista en qüestió no és altra que Poppy, el seu nom artístic i Moriah Rose Pereira, que és el nom real, nadiua de Boston, Massachusetts. Després d'haver-li enganxat unes quantes escoltes al nou disc titulat “Negative Spaces” publicat el passat 15 de novembre del 2024 sota el segell de Sumerian Records, amb un total de 15 pistes i amb una durada de quaranta-dos minuts (directe a la jugular ), podem trobar una varietat d'estils més que notòria, en què l'artista es mou tan bé entre el Nu Metall, Metalcore, barrejat amb el Synth Pop, Pop i Industrial… i segons sembla en treballs anteriors ha coquetejat amb la resta d'estils sempre al vessant alternatiu. I dit això, hi haurà gent que pensi que és un producte de mercat, sense més ni més, a l'estil nous grups generacionals, però que ni tan malament si es mira des d'una perspectiva de ment oberta i he d'avançar que m'ha semblat un disc que es pot gaudir molt bé amb moments altament vertiginosos, si ets obert de ment.

Pel que fa a l'aspecte més purament musical, el primer que cal destacar és que es nota molt la nova col·laboració i producció de Jordan Fish (ex Bring me the Horizon), amb un so molt polit, unes guitarres corpulentes, sons industrials de sintetitzadors molt ben empleats… en definitiva, crec que podem dir que estem davant d'una feina amb un so espectacular, amb detalls moderns i alternatius marca de la casa. El segon aspecte que hem de destacar referent al so i, com podeu intuir després de la barreja de tants estils, és que estem davant d'un disc i una artista que és d'extrems, ja que bé ens trobem parts o cançons hiperagressives amb els seus crits endimoniats, que bé ens topem amb una cançó merament de discoteca o EDM amb la seva veu angelical (o totes dues).

La primera sorpresa ens la trobem amb el seu primer tall titulat “Have You Had Enough?” de tall industrial que recorda els primers NIN que bé podria haver estat en aquell “Pretty Hate Machine”. Una cançó industrial ballable i agressiva alhora, amb una part intermèdia i final endimoniada a l'estil Metalcore. El segueix l'estela “The Cost to Giving Up” amb un to força més amable sense deixar de banda el metall industrial, que combina perfectament les parts més melòdiques i tornada enganxosa (tònica pràcticament de l'àlbum) amb altres moments més aguerrits, cosa que ens transporta d'allò més Pop a més metal·ler en qüestió de segons, amb un final de nou molt rabiós a l'estil metalcore (una bogeria) i cançó molt destacable.

Amb “They´re All Around Us” ens porta al Nu Metall estil Slipknot, com si els escoltéssim però amb els crits d'una dona i quan ets a dalt amb la “pujada”, ens clava una melodia més pop sense venir a tomb però que es fusiona de forma increïble, i així transcorre aquest tercer tall, entre el Nu Metall i el Pop barrejats d'una forma magistral, per la qual cosa la converteix en un punt molt fort del disc i és una de les cançons més destacables sense desmerèixer la resta.

Després del primer interludi “Yesterday” de quaranta-set segons, amb la seva veu angelical a l'estil nana, ens trobem amb una cançó pura i planament Synth Pop o Eurodance titulada “Crystallized” que ens transporta als 90. Una cançó divertida i “bailonga” ” alhora que enganxosa. En aquest punt arrufa les celles preguntant-me què fa aquest tema aquí, doncs ni idea, però així és l'artista i des del meu punt de vista, bé que se'n gaudeix.

Bé “Vital” es podria catalogar com un Pop Rock estil “Paramore”, que queda molt bé entre la resta del disc. Molt melòdica de nou sense ensurts, cosa que la fa una cançó amable i entretinguda. I seguim amb cançons més “tranquil·les” i ballables que es cataloguen al Pop Rock amb moltes influències de Blondie com ho és “Push Go”, amb algun riff més marcat.

I després d'aquest rastre de cançons per agafar alè i gaudir ballant, tornen de nou les guitarres més pesades i l'agressivitat dels crits i “riffazos” amb “Nothing”, l'inici del qual em recorda força a un tema molt famós d'Evanescence (ex. exem..) amb l'afegit que es transforma en una cançó de Nu Metall i de nou amb tornada enganxosa i melosa.

Arribats a aquesta altura del disc, entreveient ja la recta final, ens regala la cançó més bestial de tot el plàstic, a tot drap, titulada “The Center´s Falling Out”. Una cançó ràpida, molt Hardcore i un dels punts àlgids del disc, la qual cosa la converteix en una de les meves preferides.

Un altre interludi titulat “Hey There” molt calmat que ens bressà tranquil·lament amb una melodia de cançó de bressol i la veu xiuxiuejant ens informa que estem camí cap a l'última tanda de cançons, aquesta vegada no tan agressives, com ho és l'homònima “Negative Spaces” similar al que feia Courtney Love. El segueix “Surviving on Defiance” la qual em recorda a les cançons més oníriques dels “Deftones” tant en el tracte de les veus com en els riffs de guitarres, baix i teclats, que envolten la cançó en un tema entre allò relaxat i angoixant.

Amb els tres últims talls, ens presenta la dualitat que ve arrossegant tot el disc i de tornada a les guitarres agressives amb què va ser single titulat “New Way Out” i el tímid “Poppy” que pronuncia al principi ens arriba la descàrrega de riffs i sintetitzadors que encullen la cançó amb una aura fosca. En canvi, els dos darrers temes són més tranquils i ambientals: “Tomorrow” és un altre interludi de cinquanta-un segons, on la veu xiuxiuejant, tractada amb sintetitzadors i un loop d'ambient, enllaça amb la final “Halo”, una cançó innocent , íntima i nostàlgica de curta durada i molt destacable, carn de single i que ens deixa un bon tancament després de les alternances entre allò més brutal, divertit i reflexiu.

Resumint, ens trobem davant d'una artista que es mou musicalment entre allò “mainstream” com els grups actuals de “postcore”, al costat d'altres senders més dels vuitanta i noranta. Un disc a més no apte per als Trues, persones que no siguin obertes de ment, afegint que si per mi hagués estat, em diuen fa 10 anys d'escoltar alguna cosa similar i ni se m'hagués acudit, pel que penso que “em estaré fent gran, amb ment adolescent..” “Negative Spaces” és un disc entretingut, divers i sobretot d'extrems, on et pots trobar qualsevol estil alternatiu sense necessitat d'estranyar en absolut els canvis bruscos i que en alguna ocasió m'ha fet esbossar algun somriure. La nota és un 8, totalment gaudible i recomanable.