Gemini

Thrash / Progressive Metal
Autoproducido
2025

Temes

1. Imperium
2. Genomorphis
3. Protocol Zero
4. Chaos Division
5. Over Space and Time
6. Voidblast
7. Path of Gemini
8. Obsidian Son

Formació

Guitarres i cors: Pierre-Axel
Guitarres i veus: Romain
Baix: Antoine
Bateria: Bastien

Crítica

Sembla que aquest nou any ens portarà alguna alegria i novetat, almenys al terreny on millor em acostumo a moure que és al Thrash doncs resulta que segueix molt viu, i més viu que mai des que jo almenys, per aquells anys van ressorgir amb material explosiu bandes com Testament i Overkill, encaminades de nou al renéixer d'aquest estil, i aquí a Espanya òbviament amb els reis del Thrash Espanyol com ho són Angelus Apatrida.

Doncs no content amb allò aportat, des de França una banda novell anomenada Sulfator (Súlfator o Sulfeitor), ens porta un debut súper professional amb Thrash vuitanter com Coroner o Megadeth, amb l'afegit d'una cosa més nova com és la tècnica de Vektor i un amaniment de bandes de Death tècnic com els últims discos dels mateixos Death o Obscura. I la raó màxima que us recomana tal debut d'una banda promesa (o almenys si em preguntessin, diria que jo aposto tot), és perquè té moltes similituds i picades d'ullet als meus estimadíssims Megadeth (potser Anihilator també) i és per això que sobretot sonen al Thrash clàssic.

La banda la componen Pierre-Axel a la destral i escombrats, Romain a l'altra destral i grunyits, Antoine a la metralleta i Bastien als pegats terratrèmols, tots ells junts creen una simbiosi eixordadora i melòdica amb una tècnica aclaparadora i aclaparadora. Pel que fa a l'obra, es va publicar el 9 de Gener del 2025 sota segell independent i amb una durada de 46 minuts en vuit “temazos”, en què s'explica una història de ciència ficció, de la qual publicaran un llibre tal com ells testifiquen i es pot intuir en la senzilla però efectiva portada (que per cert és força cridanera).

Entrant ja en matèria per explicar-vos les raons suficients del perquè considero que aquest grup i disc valen molt la pena i us recomano encaridament, és el disseny musical que atresoren cadascuna de les cançons que componen “Gemini” començant el seu primer tema “Imperium” amb una intro espectacular amb molt mala llet però amb melodia (sempre present) composta amb uns riffs assassins i un remolí de bateria, on s'estén entre canvis rítmics amb durada d'un minut llarg, quan entren les veus guturals (també amb molta melodia ) i la marxa assassina segueix el seu camí. El primer detall en què un s'adona és que la producció és barrejada per donar la sensació de grup dels noranta, i així és ja que és intencionada, on tots els instruments són protagonistes amb un exquisit so cremós de baix força remarcat de sis cordes i la bateria ressalta pel seu so ampul·lós i sec de les caixes (com a mi m'agrada), pel que fa a les guitarres, gruixudes i alhora cristal·lines, res a afegir, tota una pirotècnia musical. El tema transcorre entre parts més mig temps i altres més accelerades (cosa que serà tònica durant tot el disc). Els solos d'escàndol i l'art de portar-nos a la bogeria velocitat amb mini solo de baix, és de desafiament, per això tenim la primera cançó candidata a ser un clàssic ja d'aquesta peça de banda. El broquet el posen uns arpegis misteriosos i foscos.

La disbauxa segueix amb “Genomorphis”, que comença amb un riff que recorda a “Hangar 18” de Megadeth (era inevitable que ho digués), que li segueix un cavalqueig riffero molt moló. És possible que aquesta cançó soni més a heavy clàssic accelerat, ja que és força més melòdica i no exempta dels canvis de ritme. El solo de guitarra també recorda algun de Megadeth.

Un altre tema similar a l'anterior és “Protocol Zero” amb un riff que se't queda gravat al cap, com si es tractés de melodia de videojoc (molt bailongo per cert). Les harmonies a doble guitarra també existeixen en aquest grup a l'estil Maiden (encara em pregunto perquè m'agradarà tant aquest disc i grup…), si no atents al sol molt marca Mustaine, el baix galopant i la desembocadura a ritmes dissonants.

“Chaos division” segueix la pauta dels dos temes anteriors la qual cosa agrada força, perquè barregen la melodia amb una mica de mala llet i velocitat, encara que he d'admetre que aquest en especial és una de les debilitats i punts àlgids del plàstic (com si no n'hi haguessin prou..). L'afegit és de ser una cançó amb canvis bruscos més pronunciats on passem d'uns blast beats demoníacs a una secció curta més calmada amb regust fosc i tornada a la disbauxa més macabre, però feta amb art. Increïble la destresa de ficar-nos sense adonar-nos una cosa tan macabre, amb melodies incendiàries. Els solos a doble harmonia molt maidenesca i amb final de cançó èpica.

Arribem a l'equador del disc amb una de les cançons més llargues, amb gairebé set minuts de durada titulada “Over space and time”. Comença de forma fosca i lenta amb murmuris demoníacs, a poc a poc va en augment la velocitat, encara que li costa arrencar la qual cosa ho fa més teatral, quan explota tot en una mena de Death tècnic molt brut que deriva a les melodies de guitarres tan bé executades. Tornada al mig temps amb una extensió d'harmonies de guitarres i una part central novament ambiental, a l'estil “Master of Puppets” on els arpegis i el baix prenen protagonisme. Un altre cop la disbauxa tècnica al més pur Death i Thraser que ens deixen anorreats. Alerta als solos de guitarra compartits amb què acaba aquesta petita obra d'art. De treure's el barret.

Ens queda el trio final, la traca final o com vulgueu anomenar-ho amb “Voidblast”, “Path of Gemini” i “Obsidian són”. Així com el primer és un tall més directe, sense gaire recovec encara que amb tècnica, és un tema veloç directe a la jugular que considero molt oportú per als directes i animar molt més l'ambient. No et fa treva, i la velocitat endimoniada et deixa sense alè. Encara sort que el final és una mica menys accelerat, però en general la cançó té les seves bogeries compositives. No tant és així “Path of Glory”, més mesurat i estudiat per donar-nos una altra lliçó de tècnica i velocitat que recordi els millors Vektor i amb blast beats incorporat. La dinàmica entre parts ràpides i d'altres no tant, ja són segell de la casa amb l'afegit que ens tenien preparada una sorpresa sobre el minut dos amb uns cors que sembla vinguts de la mateixa pel·lícula de “Damien la profecia”. El riff melòdic que es repeteix cap al final queda resultat, i el final entre harmonies doblegades, amb només de bogeria i blast beat inclòs. Final més pausat i cançó bitxo del pastís. Desafortunadament, “Obsidian” ens tanca el teló amb set minuts de pura èpica Thraser amb una intro teatral i una bateria boja entre redoblaments i blast beats, que desemboca en un tema incendiari i resum de la destresa en què aquests músics ens regalen música amb mala llet i alhora amb un sentit de la melodia excel·lent, i per tant us deixo, lectors, que experimenteu aquest viatge sensitiu entre el cabreig i el bon fer sent un altre tema estrella.

En resum, per si no s'ha notat, estic meravellat amb aquest debut i segur que m'acompanyarà durant molt de temps. Si creieu que estic exagerant, és qüestió de vosaltres valorar si realment val o no, però ja us avanço que sí i amb més raó sent una banda nova, que porta aire fresc al panorama del Thrash i que de ben segur serà motiu d'allargar la vida a tal subgènere que cada dia és més “mainstream”. Li poso un 9, perquè si li poso més em diran exagerat i una de dues, o és que m'ha enamorat el disc o és que realment és de nou (jo em decanto per la segona). Afegir que ha de venir discos de l'estil més reconeguts, però cal donar empenta als nous, que per això estem.