Journey To The Sun

Power / Heavy Metal
ROAR!
2025

Temes

Point of No Return
Journey To The Sun
Alliance Of The Free
Chances
Liberticide
Wildfire
An Even Whole
Power of the Mind
Take Me Back
Journey To The Sun (8 Bit version)

Formació

Guitarra: John Portillo
Guitarra: Carles Salse
Baix: Dídac Pla
Bateria: Eric Martínez Balanza
Veus: Dani Ponce

Crítica

Segurament quan escoltis la banda espanyola Kilmara, se't vindran a la ment centelleigs i records de la teva joventut, sobretot si t'encantaven els videojocs a sales Arcade dels anys vuitanta i noranta, en el meu cas quan era tan sols un nen, recordo que li robava els diners de les truites a la meva mare, per anar corrents a jugar a les màquines d'aquella època "The Kings Of Fighters 1998", però perquè els explico aquesta anècdota?, doncs perquè la idea d'aquesta banda espanyola és recrear aquests sons de videojoc amb sintetitzadors retrowave i acoblar-los al seu estil, que és un power metall purista i convencional.

Per dosificar un estil més poderós respecte al seu disc anterior "Across The Realm Of Time" (2018), els de Barcelona, han tingut múltiples canvis en la seva alineació, ja que han incorporat el bateria Eric Killer i el guitarrista i compositor Carles Salse.Qui hagi escoltat el disc de Fraser Edwars, "I Am God" (2016), es pot fer a la idea que alguna cosa així sona aquest "Journey To Sun", (òbviament que sense la veu de Pellek), doncs, encara que està tacat a més de poder de fantasia, conserva la línia rígida del power metal de principis de l'any 2000, també es creuen detalls electrònics i pinzellades modernes, que edifiquen un treball musical més convincent i per tant més interessant. Així que omplim de benzina les nostres naus, encenem motors i comencem un viatge sonor cap a allò impossible, per creuar fronteres amb el primer el tema que és "Point Of No Return" un instrumental que ens introdueix d'una manera virtual al plàstic, per fer pas a una de les cançons més enganxoses "Journey To The Sun" doncs és més simfònica del que és habitual, parlant generalment d'altres discos com "Across The Realm Of Time" o "Hunting Dreams" (2007). Les grans melodies vocals per part de Daniel Ponce, no es fan esperar, i l'excel·lent forma de tocar la guitarra de la parella Carles Salse i John Portillo, acoloreixen amb riffs tècnics i uns teclats subtils un tema de fàcil assimilació.

El que els havia dit al principi de la ressenya és cert, ja que "Alliance Of The Free" sona sense prejudicis a aquell àlbum "I Am God" de Fraser Edwars, ja que tot és similar, les guitarres són pura tècnica, els sons electrònics estan al servei i fins i tot la veu de Daniel, de lluny arriba a tenir un color a la de PelleK, només que sense fer aquests crits exagerats. L'atractiu de "Chances" són els seus ponts melòdics i dolços cors, encara que les guitarres també juguen un paper molt important, aportant uns riffs base que mantenen un ritme sòlid.

Els Kilmara, decideixen posar-se un esglaó més progressiu a "Liberticide" on s'inclinen més a la tralla dels suecs Saint Deamon, les guitarres són com dues màquines aplanadores i el que m'encanta és que Daniel Ponce, força més les cordes vocals, perquè és evident que el tema és més exigent que els anteriors. Potser estem davant una de les millors cançons de Kilmara, ja que "Wildfire" es llança de cap amb unes guitarres vertiginoses i àmpliament tècniques, cosa que saben fer molt bé els músics espanyols. Un cogombre que es pot descriure millor com a pop metall o power metall, com vostès vulguin anomenar-lo.

L'energia de "An Even Whole" et contagiés des dels primers minuts, ja que és una pista que mostra fortes emocions corals, encara que el tempo és majoritàriament no tan vertical, els duels virtuosos de guitarra i teclat s'encarreguen de mostrar la força instrumental amb què compta aquesta banda sorgida a Barcelona. Els fanàtics del melodic metall segurament gaudiran "Power Of The Mind" perquè està s'introdueix en terrenys de bandes com The Ferrymen i Shining Black, amb cors brillants i una tornada més suau o maduixa, per dir-ho d'alguna manera.

Pel que fa a "Take Me Back" potser no és la millor cançó instrumental que he escoltat, però té portentoses guitarres, sols hiperactius i la veu d'un Daniel Heiman, que no sobresurt en cap dels passatges, ja que cal acceptar que ja no canta tan espectacular com ho feia fa anys a Lost Horizon, però tot i així dóna bon sentit melós a la cançó. Finalment, com si es tractés d'un videojoc arriba "Journey To The Sun (8 Bits)" una versió del tema principal ambientada amb els sons en 8 bits, d'aquells videojocs dels anys vuitanta com Tetris, Pac Man o Super Mario Bros , mateixos que van marcar tota una generació que guiaria el camí cap a la indústria d'avui.

Conclusió: Sincerament crec que els espanyols s'han esforçat força en aquesta obra, però després d'haver-ho escoltat i analitzar-ho fins al més mínim detall, puc dir que el que hi ha aquí, és un power metall reciclat, això sí, amb bonics i virtuosos duels instrumentals. El que potser els diferencia d'altres bandes, és aquesta idea d'involucrar sons de videojocs, d'aquí més, crec que és un treball regular, que si bé gaudirà qualsevol amant del power, així com jo ho vaig fer, al final del dia ho acabarà oblidat fàcilment. Així que la meva puntuació per a "Journey To The Sun" és de 7.7/10.