A Giant Bound To Fall

Melodic Death Metal
Transcending Obscurity Records
2024

Temes

01. An Abyss of Unreason
02. A Dim Illusion
03. There was a Wall
04. Last Refuge
05. Eclipse
06. Lone Tree Domain
07. The Sleepers
08. The Void
09. A Giant Bound to Fall

Formació

Veus, guitarres, teclats i baix: Daniel R. Flys
Guitarres, veus, teclats, baix (sense trasts): Jaime Torres
Baix, guitarres, veus: Daniel Maganto

Crítica

No podia deixar d'explicar-vos el que va ser un dels discos que més em van impactar el 2024 i més encara si es tracta d'una banda espanyola amb un bressol de Madrid. Es tracta de “A Giant Bound To Fall” d'Eternal Storm, el seu segon llarg, comptant amb un EP en què sonaven més Death melòdic i que, sense conformar-se a estancar-se en un sol estil dins del metall extrem, han decidit que a l'obra en què ens centrem abastar diversos estils com el black metall, el death melòdic i el Doom conjugat amb el progressiu, fent-los seus i amb un mestratge i delicadesa aclaparadora, ja que com veurem, en aquest disc s'han centrat en els detalls, ambients càlids i passatges extraordinaris, tot un viatge sònic potser no apte per als que els agrada “el menjar ràpid”.

Els agraciats Eternal Storm estan en estat de gràcia (valgui la redundància) i per al que no els conegui, el componen Daniel Maganto als brunzits nocturns, els laments i destrals se les reparteixen Jaime Torres i Danny R. Flys (Persefone) i als remolins en mà de Jonathan Heredia, tots ells músics que han estat o segueixen estant encara en diversos grups, cosa que és senyal que el seu amor i inquietud per l'art és més que notori.

El disc va ser publicat el febrer del 2024 sota el segell Transcending Obscurity Records, amb un total de nou talls i una durada extensa d'una hora i 9 minuts, cosa que pot ser un handicap si el mirem a vola ploma, però no és el cas ja que qui vulgui endinsar-s'hi i assaborir-lo, comprendrà que no hi ha cap farciment i sí molta feina minuciosa de bon gust. A més d'entendre la gran oferta de grups en aquests estils, a Espanya cal molta falta i crec que a nivell internacional els funcionarà molt millor (vegeu per exemple Persefone amb una direcció de voler expandir-se).

I comencem amb alguna cosa atípica, per dir-ho d'alguna manera, amb “An Abyss of Unreason”, primer tall de 13,35 minuts on ens mostren un salt qualitatiu respecte al seu anterior disc. Tot l´armament en una sola cançó, resum del que ens trobarem durant tot el viatge. Des de la calma més estremidora que és com comença tot, fins als angoixants i foscos laments a ritme de black metall juntament amb parts més death melòdiques, coquetejant amb el progressiu en els seus canvis de ritme vertiginosos i molt ben empastats. Ens acompanyen amb malenconia i molta melodia, amb riffs fins a contagiosos i molta ràbia. Potser ens arriben a recordar Insomnium, o de vegades Alcest amb aquestes veus clares, però el que és clar és que la malenconia també predomina. I posats a explicar-vos com sona cada cançó, prefereixo inferir i destacar els temes que més considero importants com aquest primer.

Ens trobem amb una suculència titulada “A Dim Illusion”, una mica més curta, amb una línia de baix amenaçant que li segueix una melodia de guitarra exquisida que explota en un death melòdic on el riff és contagiós, molt premeditat i que ens donen a entendre que al metall extrem també hi ha lloc per traspassar l'ànima. Una part d'arpegis entrellaçats amb tempestes de bateria ens encamina a un canvi de melodia i ritme diferent, com a fil conductor l'agonia, malenconia i un sol de guitarra magistral, amb una part Doom molt destacada i així tornant de nou al Black metall de forma que ni t'adones que tot plegat forma part d'una cançó important i molt destacable del disc.

La calma i malenconia ens envolten amb There was a Wall amb un passatge ambiental que deriva en una cançó doom, on la tristesa que ploren les guitarres amb els seus solos i la veu càlida fan d'aquest tema de cinc minuts una treva per a la tempesta de black metall que és “Last Refuge”, que possiblement ens recordi una mica en algunes línies melòdiques de guitarres als millors “Paradise Lost” sent un altre tema dinàmic i molt bon construït, amb genials melodies vocals tango guturals com netes on ens tornen a mostrar el costat més doom. Genials també les melodies de guitarra amb els seus breus sols, quan la cançó transcorre entre la foscor, agressivitat i l'angoixa amb tocs èpics, per la qual cosa ens trobem davant d'una de les cançons puntals de tot el disc amb un transcurs instrumental progressiu molt esgarrifós.

Després de la tempesta torna a tornar la calma amb un interludi instrumental molt ambiental titulat “Eclipse” que a poc a poc va in crescendo i que divideix el disc en dues parts de quatre cançons cadascuna. Ressaltar l'habilitat que tenen aquests músics de fer-te estremir amb la delicadesa que mostren les guitarres amb els seus arpegis. I com a muntanya russa que és aquest disc, ens topem amb l'últim tall de llarga durada de nom “Lone Tree Domain” on tornen a fer fora tota la carn a la graella amb una demostració de qualitat progressiva de death melòdic i doom, encara que potser estigui uns esglaons per sota de les anteriors, sense ser en absolut una mala cançó.

The Sleepers és més curta que el seu anterior i ens torna a mostrar l'habilitat d'intercalar parts més tranquil·les i ambientals amb altres de més agressives d'una manera excel·lent sense arribar a fastiguejar. L'espècie de tornada amb veus netes d'estil malenconiós és de les parts que més es ressalten.

La recta final amb “The Void” ens eleva a un tema que comença a cop de black metall amb canvis de ritmes molt ben construïts i unes melodies de guitarres punxants molt ben treballades. És increïble la destresa dels canvis de ritmes on l'agressivitat s'uneix a un arpegi de guitarra electroacústica curta i efectiva. Probablement les dues cançons anteriors baixarien una mica el nivell del disc, que per cert és molt alt, però una de les joies de la corona és sens dubte els sis minuts i vint-i-set segons que dura aquesta meravella, sempre tenint present la foscor i angoixa amanides amb molta melodia.

I es deixen per al final l'obra doom i un tancament amb fermall d'or amb la cançó homònima (amb raó han volgut titular així el disc). La bellesa aflora amb les melodies de guitarres i un teclat que acompanya la cançó, quan a poc a poc van incrementant la intensitat angoixant amb un clar exemple de com executar una cançó a cavall entre el doom i el death melòdic i fins i tot durant gairebé set minuts, no es fan llarg, doncs si alguna cosa presumeix aquesta cançó és de ser una veritable obra d'art èpica alhora que angoixant amb les seves llums i ombres. Un final que et deixa amb gust agredolç pel fet que aquests músics saben tocar-te la fibra més sensible.

En definitiva, estem davant d'un treball molt assenyat i complex que no és de primera escolta (ni d'unes quantes més) per la qual cosa en cadascuna trobaràs detalls nous amb el fil conductor de transmetre ràbia, delicadesa i tristesa alhora.A Eternal Storm bé els podríem associar en alguns aspectes amb “Insomnium” i altres vegades amb “Opeth”. Per això, si ets amant d'aquests grups i t'agrada gaudir de tots aquests estils, “Eternal Storm” serà el teu grup bandera d'Espanya des d'aquest mateix instant i no en queda cap altra que donar-los el nou merescut. Ara només queda esperar què els depara el futur, que ho albiro molt prometedor.