La Xusta de Zarathustra

Heavy Metal
Autoproducido
2024

Temes

1. RulalaXusta
2. Codex Gigas
3. Distorsión
4. Nazis en la luna
5. El molonito
6. Apócrifus Yisus
7. ¡Plandemia!
8. PutopIA
9. Hardlántida
10. La última cena en Valhala

Formació

Veu: Charly Glamour
Baix i teclats: Kike Turulo
Guitarra: Dave Dimoni
Bateria: Johnny Cochambre

Crítica

Enfrontar-se a una ressenya com la que ens ocupa suposa prendre diverses decisions amb antelació. La primera és si precisament és procedent fer-se la ressenya o no. La segona, és que en cas que sigui procedent quin ha de ser el procediment a seguir, si fer una ressenya típica, o per contra jugar al mateix joc que juguen els creadors de l'obra. És a dir, es pot fer una seriosa crítica d'un disc d'un grup de paròdia?

Per a algú que segueix el grup des de pràcticament els seus inicis la primera decisió a prendre és un rotund SI. No veig raó per la qual un grup dedicat a la (auto)paròdia no pugui rebre una crítica si el treball s'ho mereix. I és que no tot al Metall és caos i destrucció, o almenys es pot comptar des d'un punt de vista més optimista, crec jo.

Respecte a la segona decisió, me n'aniré deixant portar pel que se'm vagi acudint, a veure què surt.

Set anys llargs ja han passat des que Gigatron publiqués el seu anterior treball, The Aluminium Paper Album. En aquesta ocasió els déus del metall continuen amb la seva missió d'exercir de protectors i capdavanters del metall i ens introdueixen en una història que ens porta des dels orígens del gènere fins al desgraciat final que tindrà en un futur llunyà. És una segona lliçó d'història continuista amb l'anterior, encara que amb una mica més de profunditat.

En el passat els treballs de Gigatron estaven més enfocats a la caça de pijos i monyes, però des que publiquessin les cròniques metal·lòcrates cap a l'any 2014 la seva temàtica està més centrada en el món del metall i de la seva història.

El disc s'ha cuinat a foc lent des de l'any 2020 amb la publicació del primer tema, si no comptem la intro, Codex Gigas. Des de llavors han anat traient temes per separat fins que al final sembla que han tingut material suficient per editar una llarga durada. 10 temes componen la feina amb una durada de 45 minuts, com en els vells temps.

Per al treball han comptat amb la col·laboració de membres de l'escena metalera com Nanowar of Steel, Mamà Ladilla, El Reno, i fins i tot Angelus Apátrida, juntament amb ells estrelles de talla internacional, com Bruce Dickinson, Kai Hansen, Ozzy OZbourne, King Diamond, Rob Hal-Ford (9000) i fins i tot… us ho creieu, poseu-vos el vídeo del tema Distorsió.

Què dir sobre les cançons, totes giren al voltant de la mateixa temàtica: El Metall, plenes d'humor i bon rotllo, sempre traient-te un somriure a cada frase. Un humor molt fi, com només el líder de la banda, Charly Glamour és capaç de fer, sense caure a la vulgaritat, l'insult ni la xarruperia. Charly és un geni, sens dubte.

I si no us va l'assumpte de les lletres, sempre podreu gaudir de la música en si. Perquè és una cosa que sol passar amb aquest tipus de grups, que es fa a faltar els músics pel tipus de música que fan quan la veritat és que són uns bons músics i les melodies, harmonies, sols, arranjaments i composicions en general no tenen res a envejar a gèneres més seriosos del metall.

Al meu entendre la millor part del disc està en els primers temes. Des de Codex Gigas, tema estructurat en tres parts amb múltiples canvis de ritme i girs, amb un cert toc folk. Distorsió comença amb un afiladíssim riff que de seguida ens fica en el tema, gaudint dels canvis de ritme d'inici a fi. Darrere seu, Nazis a la Lluna, una mica més tranquil·la, encara que acabant amb una genial col·lecció de palíndroms recitats a la velocitat de la llum. El Monòlit ens presenta un tema èpic, amb l'ús de molt de teclat que li dóna un toc orquestral molt elegant, amb un final apoteòsic, digne de qualsevol banda de Power Metal que es preï. Apòcrifus Yisus comença de forma lenta, amb cert toc oriental, però a poc a poc va agafant velocitat per continuar amb un ritme molt mogut i una tornada força enganxosa que gairebé donen ganes de posar-se a ballar. El cim del tema és l'extraordinari només de David, d'Angelus Apátrida.

A partir d'aquí el disc ja decau una mica, Plandemia, Putopía i Hardlántida no estan malament, però no són gran cosa comparat amb això.

El disc finalitza, com de costum, amb un passatge recitat per Charly al voltant dels orígens i el destí del metall com a força creadora de l'univers.

En resum, a part de la temàtica que tracten tan sols per la qualitat musical i la producció valdria la pena fer-los un escolta, i si a més prestes atenció a les lletres, la diversió està assegurada.