Jolly Joker

Sleaze Metal
On Fire
2025

Temes

01 World Collapse
02 Shotgun
03 I Just Wanna (Kiss You)
04 What The Hell
05 Broken Glass
06 Demons Dance
07 Enough
08 My Little Cadillac
09 Sweet Pleasure Pie
10 Sweet Addiction

Formació

Veus: Lazy Lane
Guitarres: Yannick
Baix: Andreas “Andy” Siegl
Bateria: Daniele Fanucci

Crítica

No cal a hores d'ara presentacions d'aquesta banda nacional i paisans valencians, tan internacionals que malgrat tot són profetes a la seva terra (incongruència), amb una base més que sòlida de seguidors i que apostaria que cada cop continuaran reclutant més fans, sinó al mateix temps.

Amb ni més ni menys que cinc discos en el seu haver, sent l'homònim a què ens enfrontem, han demostrat amb escreix que són la banda hereva d'aquest so tan gamberro fill del Hard Rock com ho és el Sleazy/Glam aquí a casa nostra i per això segueixen regalant-nos discos tan genials com la que tenim present que mateixa que el grandiós “Loud and Proud” (avui dia per a un servidor el millor disc d'ells i el més madur). Estem parlant dels germans en la lluita, Lazy Lane a les veus i acompanyament en guitarres fins no fa relativament molt i efectivament Yannick Bonora a la viola principal, al costat de Dani als pegats i Andy amb un gran protagonisme a les grosses quatre cordes (sona crugientito i deliciós).

El disc ha estat produït per Manuel Tomás, Max Scena i Carlos Gómez als Elefant Estudis i publicat per On Fire Records/JBC Music el passat 14 de febrer (gairebé recientito) i en format físic el tenim ja des del 20. El que és clar és que aposten sempre per un so nítid però aclaparador. i de caràcter internacional, una cosa que avui dia està més a l'abast, però no de la mateixa manera amb què ells ho aconsegueixen, cosa que és un “plus” a favor seu. Els seus 34 minuts de durada es passen en un pestanyeig com és habitual (jo crec que ho fan aposta perquè li donis una altra vegada, i una altra i una altra… quins gamberrets...)

Entrant ja al moll de la qüestió musical, ni més ni menys tenim davant de les nostres mans un disc que dóna continuïtat al seu anterior, és a dir, força divers, però amb una base marca de la casa que sens dubte quan l'escoltes saps directament que estem davant dels monstres del pantà més gamberros d'Espanya i de la resta del món, amb un però, que sempre ens trobem alguna sorpresa. Tot just donar-li al “play” a tota la cara com un cop de puny de Sleazy, ens vam topar amb la ràpida i immediata “World Colpase”, que va servir de tercer avenç amb un videoclip d'allò més professional i divertit, sent un tema marca de la casa, veloç, amb molt de punch, sense començar, amb contemplacions, amb un grup totalment desbocat. La primera al front!

Sense aixecar el peu de l'accelerador tenim “Shotgun”, un altre tortazo purament rock, amb riff hiper mega rocker, i Lane esgarrapant-se quan ho demana i quan no, doncs també, amb una tornada ultra mega enganxosa per cantar i deixar-te la gola al bo, però aquesta cançó sigui una mica menys. Encara sort que tenim una treva amb la cançó presentació que va ser una sorpresa per a les meves orelles i segur que per a molts, amb una oloreta més glam, d'aquell que tant ens agrada, una mica més melós per al paladar que ja ens empatxàvem amb tant gamberrisme. “I just wanna (Kiss You)” és aquesta cançó que bé et pot recordar aquell “Full of Beans” almenys en l'amabilitat, potser no tan ràpid, però sona molt a pel·lícula americana pel que crec que bé formarà part d'un altre hit d'ells i que ha vingut per quedar-s'hi. Especial esment a Judy Jade que col·labora als cors.

De Hard Rock a l'estil Alice Cooper, això que tant li agrada als del grup, tenim “What The Hell”. Els riffs foscos i aquesta veu més apagada i aiguardentosa de Lazy Lane, ens transporta al màgic món del “Shock Rock” amb un treball excepcional a la base rítmica del baix i bateria, i amb un sol de guitarra del mestre Yannick magistral (com és costum).

Just a l'equador del disc, tenim una de les joies principals, i no és altra que la lleixa reina del grup titulada “Broken Glass” i que ja trobàvem a faltar una cançó més relaxada en la seva discografia des del seu genial debut. Penso que el seu fort també està a fer-nos vibrar amb temes tan delicats i perfectes com ho és aquest, que també va ser avenç de presentació, significant una alegria i sorpresa alhora, ja que si bé el factor sorpresa és un factor important, també ho és la pulcritud i estremiment que aporta. Estem davant d'una de les cançons més importants de tota la discografia i per als compositors, ja que la marxa d'aquest món de persones que tant estimes, és una cosa que t'inspira per crear una balada tan bella, que en dies durs potser et treu alguna llàgrima. Simplement perfecta.

Una altra sorpresa és “Demons Dance”, que no és una altra obra que un tribut als grandíssims “The Cult”. Aquesta aura i riff melòdic, aquests riffs entretallats, fins i tot la tornada amb els “oooh”, recorda tant aquesta banda que sembla que estiguis escoltant una cosa molt internacional. La delicada part de guitarres i explosió del sol és supèrbia. Tan és així de bona aquesta cançó que han agafat l'estil de The Cult i l'han passat pel filtre dels Jolly Joker, per la qual cosa tenim un altre punt àlgid al disc.

Agafeu-vos perquè vénen corbes amb la piconadora que és “Enough”, tan Guns and Roses i Jolly Joker, que fa estremir. Un dels temes que més m'ha agradat, per part seva vacilona i aquest riff matxacón, una combinació del Glam i el vacile tan característic d'aquesta banda. Perfecte tornada per als directes i aquesta delicadesa en el sol tan Slash com de Yannick. Sembla que s'han deixat el millor per a la recta final, perquè amb “My Little Cadillac” ens presenten el rock´n´Roll més bailongo amb aroma a ZZ Top, i vaja si m'agrada. Aquest sabor elegant empastifa tota la cançó amb un perfecte només tan “rockanrollero” com precís, i aquell claqueteig de baquetes… Ja deia jo que faltava al disc un tema d'olor classicote…

De tornada al Sleazy, ens carreguen amb un temazo com ho és “Sweet Pleasure Pie”. Quina manera de començar una cançó amb tanta potència com amb elegància? Tota una demostració de principis de com cal fer veritable Sleazy/Glam d'alt octanatge. Aquesta guitarra de Yannick és tan crua com melosa quan ho requereix. La bateria i baix en perfecta sintonia fent els seus dibuixos i arranjaments per a un tema digne de ser candidat a quedar-se al seu repertori.

I el final amb “Sweet Addiction”, cop de porta i tancament, amb una cançó més amable i ensucrada tant als riffs com a les melodies vocals. Tan divertida com espaterrant, fins i tot en el tractament de les vocals de Lazy Lane. No deixa de ser un tancament desenfadat que crec servirà com a tancament festiu als seus concerts, encara que no crec que desbanqui “Dressed To Kill”, o potser sí?

Després del que s'ha comentat no em queda cap altra que felicitar de nou als meus estimats amics i músics, agraint-los el detall que han tingut amb mi d'aportar-me una còpia que de pas he de dir que el format físic és tan cuidat com el que porta a dins. La portada senzilla amb el logo del grup no és altra cosa que un adhesiu amb les lletres metal·litzades que fan de vidre a la llum, oferint colors de l'arc de Sant Martí. L'interior del llibre, com sempre, com m'agrada l'olor de nou d'un plàstic i d'impremta. Les fotos dels del grup molt professionals i aquell 8,5 que s'emporten des de SatanArise, un esglaó per sota de la seva obra anterior, no per res, perquè és tan bo com tota la seva discografia, però és que l'anterior disc va ser un punt d'inflexió molt important, però poc li queda a aquesta nova obra per igualar-lo. Com més ho escolto, més m'agrada, cosa que és molt bona senyal. Tinc la tasca pendent d'escoltar-lo en directe, però això és una altra història… Long live Rock´n´Roll Jolly fuckin´ Jokers!