Adventure Two

Heavy Metal
No Remorse Records
2025

Temes

1. Denied
2. The Oath
3. Divine Smite
4. The First Loss
5. The Final Rage
6. Upon a Bloody Shore
7. Detect Evil
8. The City of Brass
9. The Holy Fire of St. Djezzagh
10. Altar of Ukim's Conflagration
11. The Ninth Level

Formació

Baix: Arzab of the Howling Abyss
Bateria: Jacob Lett
Guitarres: Corwin Deckard
Veus i guitarres: Tucker Thomasson

Crítica

Una cosa que em sembla extremadament curiosa és que la banda nord-americana Throne Of Iron, va néixer després de la mort del líder de Manilla Road, Mark Shelton; aquest succés i l'amor pel heavy metall, va inspirar el vocalista Tucker Thomasson, a crear un pretenciós conjunt que musicalment conservi un so clàssic utilitzant la influència de bandes com Manilla Road, Visigoth i Eternal Champion. Els seus primers sospirs en l'escena del metall els van donar amb el seu debut “Adventure One” (2021), el que, amb un so senzill i poc espectacular, va deixar clar que la banda no venia a innovar res en aquest gènere on tot està dit, ja que la tornada vuitantera va estar clavada en la majoria dels seus temes, això sí, posant com avy metal·lers avantguardistes.

Una cosa que m'encanta dels grups americans és que per instint encapsulen un so més directe i encara que sempre involucren una certa dosi melòdica, li donen més importància a la potència de guitarres, per sofisticar i confeccionar un so més sòlid, això justament veurem al segon disc "Adventure Two" un treball més ampli culoses que gràcies a les lletres es converteixen fàcilment en una oda a l'alta fantasia, els jocs de taula i l'esperit d'aventura. Aquestes expliquen històries de venjança, traïció, pèrdua, guerra i totes les ones que s'estenen des d'aquestes coses a través de la superfície de les aigües del temps. El disc aplica grans emocions des del principi amb "Denied" la que proposa sense descans uns crus i primitius riffs vuitanta que fan soroll com lloses i pedres esfondrant-se, vocalment s'entreveia una mica brut i la lírica és més propera a l'aventura i fantasia. A la segona peça "The Oath" es veu més tècnica a les guitarres i un so més elaborat, però sempre conservant aquest toc under americà dels 80, amb uns solos clàssics dins l'estil Cirith Ungol/Manilla Road i uns cors més sensibilitzats que li atorguen un tall melòdic.

El segueix "Divine Smite" i és on el heavy metall fa acte de presència com si es tractés d'una tempesta, els riffs clàssics són més forts i cavalcants, amb el suport de tecles en moments més melòdics i la veu de Tucker Thomasson, que, des d'aquí al final del rodó, em recorda l'estil d'uns Manilla Road. Les guitarres marquen el camí de The First Loss amb uns sols aïllats i sensibles que duren poc, però que van ben acompanyats d'unes tecles que li donen cert simfonisme i una aura d'incertesa.

Una altra cançó intensa és "The Final Rage" la que incursiona amb un heavy metall, proper a formacions com Eternal Champion i, sobretot Warlord, amb uns riffs tan clàssics com enrevessats i èpics, els cors tenen aquesta intensitat necessària per arribar a ser apoteòsics. El següent tema es diu “Upon A Bloody Shore” i es mou dins d'un speed metall dramàtic, ferotge i èpic, amb una cruesa sonora sense espais entre notes, com si Judes Priest i Running Wild, fessin un còctel musical. Tremenda peça, sens dubte el millor que he sentit a aquests americans.

Un altre tema és "Detect Evil" la que, amb una transmissió de grans proporcions clàssiques, i riffs crus deslligats amb gran ferocitat encaixen a la perfecció amb aquests cors que porten una èpica perfecta, on també les brutes parts rítmiques i ponts més ambientals li donen presència al tall. El tall de les guitarres no deixa respir a "The City Of Brass" una pista amb un ambient dens i agònic de riffs primitius, amb la veu volent arribar a notes melòdiques, per sota d'uns puntejos molt grinyolants, amb notes esquinçades i un aire heavy metal·ler vuitanta.

La intensitat puja amb "The Holy Fire Of St. Djezzagh" la que va esquinçant a una velocitat impressionant, amb uns ponts de riffs machacones acompanyats de passatges més speed, amb una cruesa sonora de principis dels vuitanta i un to vocal més esplèndid per part de Tucker Thomasson. La ombrívola i incerta “Altar Of Ukim's Conflagration” ens porta amb un so llegum cap al final de l'àlbum marcat per “The Ninth Level” un tema força inspirat, que desemboca en àgils cops de bateria i guitarres aspres que sonen com si s'arrossega una llosa. segueix manejant i manant en el tema, mostrant-nos tessitures èpiques de tota mena, fosques i narratives, sempre amb aquest to underground recolzat per uns cors de luxe.

Conclusió: Pel contingut es veu clarament que "Adventure Two", està fet per als amants de l'heavy metall clàssic, doncs en ple 2025, semblés haver estat gravat als anys vuitanta. La influència de Manilla Road està ben plasmada, aplicant aquests riffs primitius, clàssics d'aquella època i una vocalització d'acord amb el panorama. Sincerament a mi em va agradar el desenvolupament d'aquests americans en la segona producció i els veig en gran forma. La puntuació per a aquest àlbum és de 7.9/10.